Lluís Arcarazo (1959) és un veterà guionista, prolífic i polifacètic: professor, guionista de cinema i de televisió (programes infantils, musicals, concursos, documentals, telefilms i sèries com Secrets de família, Poble Nou, Les Teresines, Nissaga de poder, La memòria dels cargols i El cor de la ciutat); fou premiat el 2007 amb el Goya al millor guió adaptat, per Salvador. També ha dirigit el seu primer telefilm, i actualment treballa en un nou projecte de Mediapro i una adaptació teatral de Mercè Rodoreda per al Teatre Nacional.

—Com defineix les seves activitats principals?
—Escric guions de sèries de televisió i, ara, des de fa un parell d'anys, de cinema. L'any passat vaig estrenar Salvador i La revolta permanent, i vaig dirigir el meu primer film, Càmping.

—Quines han estat les seves principals aportacions al sector?
—Fa més de vint anys que sóc guionista. He escrit programes de tota mena: infantils, juvenils, musicals, concursos, comèdies, documentals, serials i telefilms, i he de dir que de tot n'he après alguna cosa. Des de fa deu anys m'he dedicat preferentment a la ficció televisiva i he fet sèries com Secrets de Família, Poblenou, Les Teresines, Nissaga de poder, La memòria dels cargols i El cor de la ciutat. He tingut la sort de tenir dos grans mestres, que són en Xesc Barceló i en Josep Maria Benet i Jornet. Després he tingut la sort de comptar amb molt bons companys de Guàrdia, en Sergi Belbel, en Piti Espanyol, en Bozzo, l'Eduard Cortès, la Carmen Abarca, i altres que m'han fet estimar la feina i no caure en el cinisme. Actualment escric el meu quart llargmetratge.

—Quins nous projectes prepara? Quines són les noves línies que li interessaria desenvolupar?
—Ara mateix estic treballant en un projecte que es dirà La maternitat d'Elna, que és una producció d'en Jaume Roures i que dirigirà en Manuel Huerga, sobre els primers mesos de l'exili republicà a França. També estic fent una adaptació teatral d'Aloma, de Mercè Rodoreda, que es farà al Teatre Nacional i que dirigirà Dagoll Dagom.

[...]

—Quins són els principals problemes amb els quals s'ha hagut d'enfrontar a l'hora de desenvolupar els seus projectes?
—El problema sempre és convèncer les persones que han de decidir la viabilitat del projecte, siguin productors o directius. Llavors, quan ja ets dins el projecte, les dificultats són les pròpies d'unes produccions de baix pressupost, i, d'altra banda, sobretot en televisió, un cert conservadorisme a l'hora d'apostar per històries de risc.

—No té problemes a l'hora d'entrar en projectes a l'alçada de la seva carrera professional? Es crida o és cridat?
—Totes dues coses. Pot ser que la televisió et demani que portis una idea per a una sèrie o que alguna productora et demani si tens alguna cosa. O també el procés pot ser invers, que vingui un productor, en aquest cas, per exemple, Jaume Roures, i et digui que vol adaptar un llibre; el projecte m'interessa molt, en primer lloc pel tema i, després, perquè crec que en pot sortir una bona pel·lícula. Jo no tinc cap problema a treballar per encàrrec, si l'encàrrec m'agrada.

—[...] Com definiria la situació actual de l'audiovisual català? Amb quins problemes es troba, vostè?
—Pel que fa al cinema, és inquietant, ja no només pel cinema en català, sinó pel cinema en general, tenint en compte tot el que ja en sabem: Internet, la pirateria, la facilitat per copiar i una certa hipocresia que hi ha al voltant de tot aquest tema. Però pel que fa al cinema català, diria que hi ha un divorci entre la gent que fa cinema i la gent que el consumeix. I el que crec és que fa falta gent que faci Airbag o Torrente en català. El problema que hi ha és el poc risc a causa de la poca producció. Això comporta utilitzar unes fórmules que assegurin l'objectiu. Per exemple TV3, que és qui produeix bàsicament en català, produeix tres o quatre sèries l'any i, si fracassa en alguna, és un cop molt dur. Per una cadena nord-americana, que produeix vint o trenta sèries l'any, no suposa tant de risc, col·loca les que millor li han quedat i no té aquest problema. Una altra cosa que crec que està fent mal a la producció d'aquí és que es busca massa el públic familiar, perquè el públic familiar és aquell que de les nou a les deu del vespre s'asseu a mirar la televisió, i això té com a conseqüència una infantilització dels continguts.

—I del guió/guionista, què en pot dir?
—Des del punt de vista del contingut, la televisió és el present i el futur del guionista. Crec que les facultats haurien de posar més atenció a la televisió i al llenguatge televisiu, ja que és el sector audiovisual que permet aprendre l'ofici, acumular l'experiència i, una cosa que és bàsica, arribar a l'espectador. Sembla que està més bé fer una pel·lícula perquè la vegin tres mil persones, que una sèrie que la veuen vuit-centes mil persones.

[...]

—Com són les relacions que s'estableixen entre guió, producció, distribució i comercialització (cinema) o entre guió, producció i cadenes de televisió (tv)?
—Pel que fa al cinema, depèn molt de la productora i del guionista. Normalment el guionista queda sempre al marge de la producció, de la distribució i de la comercialització. En el meu cas particular, tant a Salvador com a La revolta permanent, he tingut la sort de poder participar de tot el procés. Quan vaig estar preparant el guió teníem reunions amb en Roures i en Huerga; un cop representava que la meva part del procés ja havia acabat, vaig estar present a tot el rodatge i a partir d'aquí vam anar fent canvis. Vaig trencar amb la invisibilitat del guionista, que és una condició de la seva figura, vaig voler deixar constància que existeix una cosa que es diu guionista. Per exemple, obres el diari i mires la fitxa d'una pel·lícula i no posen mai el guionista. Això en el teatre seria impensable.

—I la relació amb l'obra original.
—Molt bona. Jo vaig llegir el llibre de l'Escribano fa uns cinc anys i, com que estava fent El cor de la ciutat, vam tenir una reunió de feina i li vaig dir que havia de fer una pel·lícula d'allò i que, si ho feien, pensessin amb mi. Al cap d'un any i mig em va trucar. Em consta que l'Escribano ha vist molt reflectit el llibre en la versió. En el cas de Salvador m'he sentit molt ben tractat, gens al marge, però no sempre puc dir el mateix.
Després hem de pensar que cinema i televisió són molt diferents, la sacralització que hi ha del director en el cinema, en la televisió no es dóna, sinó que es prioritza l'equip. Les estrelles de televisió són normalment els actors. Aquí no existeixen les sèries d'autor i, si m'apureu, diré que, normalment, de les sèries se'n coneix més el guionista que el director.

—A Salvador jugaven amb l'avantatge que tots venien de la televisió...
—En Roures entén molt el que és un treball en equip. Ens hem passat hores i hores discutint el lloc del plans, per exemple. Ha estat molt gratificant.

—En què diferenciaria l'adaptació per a cinema (com a Salvador) i l'adaptació per a teatre (com en el cas d'Aloma)?
—No existeix una manera d'adaptar. Amb altres amics guionistes i dramaturgs hem parlat moltes vegades sobre això, i el gran tema a l'adaptació és fins a quin punt ets fidel al text original i fins a quin punt el traeixes per fer-lo entendre. Aquesta resposta la posa cadascú. Jo tendeixo molt a respectar el text original, però per exemple a Salvador vaig inventar-me situacions que en el text original no existien, per qüestions narratives, però mai no eren situacions històriques. Per exemple, la manera com Salvador coneix Margalida: jo volia explicar que Salvador i els seus amics anaven a Zeleste i, com que el tipus de fauna que hi havia a Zeleste lligava molt amb la Margalida, els vaig fer trobar allà. Per mi era utilitzar una mentida per explicar la veritat. El que era essencial era explicar el judici, l'execució, i tot això està ben documentat.

[...]

—Quin paper creu que exerceix el guionista en el desenvolupament de la indústria audiovisual catalana?
—En els últims anys ens hem professionalitzat, aquest és el gran canvi. Ara tenim experiència, ofici i professionalitat. Hi ha un col·lectiu bastant ampli de solvents, a alguns els va més bé un gènere que un altre, però existeixen. Fa vint anys no existia el col·lectiu i s'ha anat formant al llarg d'aquests anys.

—Quin creu que és el paper del guió?
—En el cinema continua sent el convidat de pedra, i en la televisió mai no transcendeix el seu paper. Als Estats Units o a Anglaterra, el guionista pot passar a ser coproductor de la sèrie. Aquí, aquesta idea que un guionista sigui al mateix temps el director de la sèrie o d'un programa, no es dóna. Curiosament es dóna més en una empresa privada, com a El Terrat, en què han posat un guionista al capdavant de la sèrie. I en canvi, a la televisió això costa molt de fer. Quan vam anar a la BBC vam preguntar qui portava la sèrie, i ens van contestar que era qui feia l'argument, el que en feia l'adaptació i l'actor. Nosaltres els dèiem que aquí la portava el realitzador i no ho entenien.

—I el seu paper?
—Jo fins ara era el guionista de culebrots, i ara sóc el guionista de Salvador. A mi m'és igual, el meu paper al final és intentar sempre involucrar-me en projectes que em permetin escriure històries que interessin a l'espectador, però que també m'interessin a mi, i sempre tenint en compte que el fracàs aquí és més car.

(Íngrid Guardiola: "En els últims anys ens hem professionalitzat, aquest és el gran canvi. Ara tenim experiència i ofici", entrevista a Lluís Arcarazo [fragments] dins de La producció audiovisual a Catalunya 2005-2007. Girona: Documenta Universitaria, 2008, p. 343-350)