Primeres paraules

Confusament em neixen les paraules
i dic els noms desarrelats d'història.
M'he desvetllat, el rostre contra els vidres,
de cara al món, desert, elemental.

I compto el que és en mi, com a la rosa
li compto fulles que desconeixia...
El cel, els núvols, un ocell, i encara
la pietat, la gràcia enramada,
d'un arbre sol, en el carrer dels pobres.

La tarda té perfils morats. La roda
dels cavallets sospira en el capvespre...
L'aigua, la set, tot és a la mirada,
i dins del pit ressona, indestriable,
la música de veus i de remors.

Ni un sol lligam; però la pols senyala
carros feixucs, roderes que es perdien...
L'àngel del vent va desbaldant les portes...
I les paraules fetes de no-res,
a poc a poc i dolçament, he encès.

(Dins de Poemes i cançons (1957-1992). Barcelona: Columna, 1993, p. 7)

* * *

El fugitiu

No ploreu, ni una pluja menuda...
Tot és clar com abans, més encara.
He fugit per les fulles, pels pètals...
He deixat una forma marcida
i ara visc en l'aire que respires.

No em tanqueu entre murs de tenebra.
Si més no, que em cobreixi la terra
que he estimat i que estimo, per sempre.
El meu cos pot florir en una rosa,
al cimal de les branques més altes.

Res no es perd, ni l'engruna de vida
ni la pols, ni la cendra colgada.
Em tornaré mirall, si Déu volia,
o aquella gota pura de rosada
que veu cada matí les coses noves.

Feliç, el meu somriure s'insinua
en el mirar innocent i en l'aigua clara.

(Dins de Poemes i cançons (1957-1992). Barcelona: Columna, 1993, p. 30)