El barceloní Josep Maria Andreu, tot i que es va donar a conèixer com a poeta "de llibre" (publicà el seu primer volum, Per entrar en el regne, el 1957, i el 1959 guanyà el Premi Carles Riba amb Intento el poema), amb textos d'un simbolisme senzill, però elaborats i d'excel·lent factura, aviat es dedicà en cos i ànima a escriure cançons (originals i adaptacions de peces estrangeres) per als cantants més diversos, amb una clara voluntat de servei, tot ajudant al desenvolupament de la naixent Cançó catalana (llavors, "Nova Cançó"), a partir de l'inici de la dècada dels seixanta. Amb "Se'n va anar" (la música era de Lleó Borrell), per exemple, Raimon i Salomé van guanyar el 1963 el Festival de la Canción Mediterránea. Andreu també fou cantat per Lluís Llach, Dolors Laffitte, Mercè Madolell, Ramon Calduch, Grau Carol, Salvador Escamilla, Josep Carreras, Montserrat Caballé i molts altres —i, de manera molt especial, per Núria Feliu, que va enregistrar moltíssimes versions seves d'estàndards internacionals. El 1993 recollí els seus dos llibres de poemes i una bona part dels seus textos per a ser cantats a Poemes i cançons (1957-1992).

(Miquel Pujadó. Poemes de capçalera. Barcelona: Barcanova, 2016, p. 259)
 

* * *
 

No tots els poetes, ni de bon tros, haurien pogut escriure cançons (Sagarra, sí, sens dubte, però no pas Riba ni Espriu, si voleu exemples evidents). El fet és que Josep Maria Andreu va demostrar una gran disposició natural per la forma "cançó", unida a una capacitat de treball extraordinària. Grau Carol fou el primer cantant que va enregistrar temes d'Andreu ("L'astronauta", "L'home del temps"), i aviat els seus intèrprets es van multiplicar: les Germanes Ros, Glòria, Miquel Cors, Salvador Escamilla, Magda, Dova, Eulàlia, Maria Cinta, Francesc Heredero, Mercè Madolell, Jacinta... Cal dir que Andreu va trobar en el desaparegut mestre Lleó Borrell un col·laborador excel·lent que va saber fornir a textos com "Si un dia sóc terra", "Anirem tots cap al cel", "Amiga mort", etc., les melodies més adequades i efectives. Una de les cançons més representatives del tàndem Andreu-Borrell va ser "Se'n va anar", tema que, interpretat per Raimon i per Salomé, va guanyar el Festival de la Cançó Mediterrània l'any 1963. "Se'n va anar" va esdevenir, més que una simple cançó, un gol marcat al règim, i la prova que la cançó en català podia esdevenir un fenomen d'una difusió social àmplia.

(Miquel Pujadó. "En la mort de Josep Maria Andreu", Serra d'Or, núm. 658, octubre de 2014, p. 56)
 

* * *
 

Andreu ha treballat per a la cançó com a lletrista i adaptador, un flanc encara molt més desassistit que no ho ha estat el dels cantautors. Objectivament, és prou significatiu que quan Serrat ha volgut fer una mena de recapitulació molt personal del que ha donat el moviment hagi triat, precisament, d'entre trenta-quatre cançons, dos temes d'Andreu, un d'original ("Anirem tots cap el cel") i una adaptació (l'inoblidable "Susanna" de Cohen). És l'únic cas de doblet, al costat del musicadíssim Joan Salvat-Papasseit i, entre els cantautors, el mateix Serrat i Francesc Pi de la Serra.

Els primers contactes d'Andreu amb el nucli d'Els Setze Jutges es produïren el 1960 [...]. Ben aviat formà equip amb el músic Lleó Borrell, col·laboració que s'allargà fins a 1989, data de l'última composició d'ambdós, l'havanera "El mar és un amic". Segons afirma Andreu, gairebé sempre partien de les seves lletres a l'hora de trobar una música per a la nova peça.

[...]

Andreu ha estat el poeta que ha sabut dimensionar la seva veu per fer també lletres de cançons, en la línia del que havien practicat, en un altre nivell, posem per cas, Clavé, Mestres i Sagarra. I que ha connectat amb àmplies i diverses capes de públic gràcies, sobretot, a la variada tipologia dels intèrprets que han difós les seves lletres (Salomé, Núria Feliu, Josep Carreras o Montserrat Caballé). Un dels mèrits d'Andreu, i no el de menor significació, ha estat el de dotar durant anys la Cançó de lletres que podien i es poden equiparar amb allò que s'entenia per cançó estàndard els anys seixanta, setanta i fins a la meitat dels vuitanta sense donar-hi cap més transcendència que la de plaure al públic de masses a qui anaven destinades.

(Llorenç Soldevila i Balart. "Josep M. Andreu: poeta i gran «parauler» de cançons", Serra d'Or, núm. 448, abril de 1997, p. 76)
 

* * *
 

Josep Maria Andreu, que heretava els aires melangiosos de Salvat-Papasseit i de Sebastià Sánchez-Juan, evocava la poesia del barri i els carrers i placetes, els sentiments íntims de la gent que no sap què ha vingut a fer a aquest món, la delicada evocació dels promesos (quan aquesta romàntica institució encara existia), la lluna sobre els terrats, la mainada jugant al jardí de casa o fent vagons de tren amb cinc o sis capses de llumins angèlicament enganxats amb un fil de cosir. Essent de la mateixa lleva (nascut el 1920), volia dir que havíem patit la guerra, i això ens feia participar de moltes coses, entre elles figurar plegats en les antologies poètiques de Joan Triadú, Jaume Bofill i Ferro, i el malaguanyat i enyorat Antoni Comas. A poc a poc, pertanyent ell a l'activitat industrial i jo a l'esfera del dret, ens anàrem separant involuntàriament. Però jo sempre havia estimat la seva poesia honesta, pura i tranquil·la.

Aquesta poesia era molt apta per derivar vers el món de la cançó, per com la lletra era l'esquelet de la cançó, la coherència interna. La seva poesia tendia a la música. I així va ser. Josep Maria Andreu es convertí en un sol·licitat lletrista de cançons. El poeta transvasava a la cançó la seva poesia. Per això eren tan excel·lents les seves cançons. Eren cançons de poeta que sap copsar l'afany i el lirisme popular. Però, per damunt de tot, eren cançons de poeta. Andreu trobà, des del començament, òptims col·laboradors en els músics i els cantants. Això explica l'èxit i la popularitat assolides.

(Joan Perucho: "Pròleg" a Poemes i cançons (1957 - 1992). Barcelona: Columna, 1993, p. IX-X)