"He tingut des de sempre la voluntat d'arribar a tothom: al conductor del tramvia, al treballador de la cantonada, a la dona del supermercat. Vull arribar a tothom; pense que és el que cal. Potser serà molt efímer el que faig, però jo sempre m'he proposat això i he cregut en les coses que feia. Encara que siga retòrica o puga estar mal mirat, tinc una idea que predomina en mi secretament: em sent valencià, i valencià de poble."

(Xavier Febrés, "Mural del País Valencià", Serra d'Or, febrer, 1980)
 

* * *
 

—Al costat del tema de la mort, als teus versos es troba sovint el de l'amor. Què significa per a tu?
—Joan Fuster em va dir una vegada que jo no feia poesia amorosa, sinó una catastròfica mena de poesia eròtica. A mi em va divertir, allò. Hi ha, de vegades, un cert enamorament de la persona i em complasc en temes eròtics. He viscut també bastant intensament el temps de la postguerra (piu de ferro, mai no ho he estat) i he procurat contar-ho. Simplement. Al fil dels fets o dels records. Entenc l'amor com un cataclisme, com una vida que es desfà damunt d'un cos. De vegades he pensat que efectivament la meua vida es destrossava en fer l'amor.

—Què ha significat, per a tu, el Premi d'Honor?
—Recorde el dia que em varen donar el Premi. Hi hagué una cosa acollonant per a mi: em varen fer seure a la presidència i llavors restava allí, davant meu, la meua dona; recorde, no sé com dir-ho, una única llàgrima, que queia inacabablement, perquè ella sabia, com cap altra persona, el que hem patit, el que hem cregut, el que creiem, el que esperem, per què lluitem i lluitarem encara!

(Enric Bou, "Vicent Andrés Estellés, una inconformitat", Serra d'Or, juliol-agost, 1978)
 

* * *
 

—No passen mai uns dies que en despenjar el telèfon em sento dir que ets un fill de puta. La por d'una bomba no me la lleva ningú. Això és una guerra no declarada però oberta; l'anticatalanisme valencià és salvatge. Penso que el present, i també el futur, és molt amarg al meu país. Estem tornant al temps de les catatumbes.

(El Món, 12 de març de 1982)
 

* * *
 

—La mort el persegueix, a l'Andrés Estellés, de vegades a través del sexe, de vegades real, de vegades dins dels seus somnis. «No em deixis mai, pensament de la Mort», comença un dels seus primers poemes publicats. Mentre passejàvem, doncs, per la sèquia i ell comandava la barca en forma de taüt, en V.A.E em va parlar de la mort:
—La mort em preocupa molt. Per això, al començament, volia publicar perquè pensava que si em moria deixaria massa papers inèdits. Tinc la circulació de la sang dèbil. De vegades noto que la sang no m'arriba a la punta dels dits, estic una mica mort. Veig avançar la mort físicament i és a causa de la por...

Barcelona durant molts anys, ha ignorat en V.A.E. Ara hi ha molta gent que el coneix gràcies a l'Ovidi Montllor, el qual li canta molts poemes... La veritat és que hem tardat una mica en entendre l'Estellés. Avui li tenim més respecte. Però, no fa gaire, l'A.E va donar una lectura a l'Ateneu Barcelonès i una senyora poetessa d'aquestes que canten la primavera fins que fan malves es va queixar que "un poeta valencià ens vingués a llegir les seves brutícies". Les "brutícies" de l'A.E. giren sempre al voltant del sexe i la mort, aquests dos eixos que formen les obsessions de la vida quotidiana".

(Montserrat Roig. "Vicent Andrés Estellés, entre el sexe i la mort", dins Retrats paral·lels, núm. 3. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1978)