Joaquim Amat-Piniella neix a Manresa l'any 1913. És fill de Joaquim Amat i de la pintora Concepció Piniella. Amat-Piniella és, de ben jove, un home ple de coneixements, apassionat per la cultura moderna i implicat políticament. Viu els anys de joventut durant la República, època en què participa en el govern de Manresa com a secretari personal de l'alcalde, i funda i dirigeix la secció local de JERC.

En el món de la cultura també s'implica activament. Escriu articles i crítiques d'art i cinema per a diaris com El Pla de Bages i El Dia o la revista Assaigs. És instigador i col·laborador de la revista Ara, que vol trencar el conservadorisme cultural de Manresa, apropar-se a revistes d'avantguarda de l'època i tractar aspectes de la cultura moderna (Amat-Piniella hi publica, per exemple, un poema sobre jazz). La revista es complementa amb les tertúlies i activitats que organitzen amb el nom de La Penya d'Ara. En aquest context l'any 1933 Amat-Piniella publica el seu primer llibre titulat Ombres al calidoscopi. El llibre és un conjunt de retrats i semblances —iròniques i crítiques— de personalitats de la ciutat.

La Guerra Civil trasbalsa la vida d'Amat-Piniella. Segueix participant, en part, a l'activitat política de Manresa, però finalment s'allista a l'exèrcit republicà i es trasllada al front d'Andalusia.

El final de la guerra el duu a Barcelona, on es casa amb Maria Llaverías. Però conscient del perill de ser del bàndol dels vençuts fuig a França. El periple de refugiat el porta al Camp d'Argelers i a treballar a la Línia Maginot, però finalment és capturat per l'exèrcit alemany. Com molts refugiats espanyols i catalans, en no ser reconegut per l'estat espanyol, esdevé apàtrida i és enviat al camp de concentració de Mauthausen (Àustria).

Joaquim Amat-Piniella sobreviu al camp de concentració nazi, però l'experiència li deixa una marca profunda de derrota moral i un reguitzell de vivències de les pitjors atrocitats humanes.

Escriu dues obres sobre el camp de concentració. Una, insòlita en la literatura concentracionària, és un poemari escrit dins el Lager, que és en part un diàleg amb la seva esposa llunyana (publicat molts anys més tard amb el títol Les llunyanies. Poemes de l'exili (1940-1946)). L'acte d'escriptura enmig de l'horror i la temàtica dels poemes, diu molt de l'intent d'Amat-Piniella de resistir la pèrdua de la humanitat i l'exercici de la moral.

La segona obra és K. L. Reich. Escrita en els anys immediatament posteriors a l'alliberament, és l'expressió de la necessitat de testimoniar i explicar el que senten molts dels qui van passar pels camps de concentració nazis (per exemple, el cas de Primo Levi). Joaquim Amat-Piniella però, a diferència de la majoria, decideix emprar una forma novel·lada i no memorística. L'elecció entre memòries o ficció no és banal, ja que és un dels debats recurrents en tota representació de l'univers concentracionari de la Segona Guerra Mundial (entre d'altres, Jorge Semprún hi reflexiona, anys més tard, a L'écriture ou la vie, 1987). Amat-Piniella recorre a la ficció per oferir un retrat ampli de les reaccions humanes als horrors del camp de concentració.

La publicació de K. L. Reich és complicada. Escrit entre 1945 i 1946, no serà publicat fins a l'any 1963. Pel camí, el text va patint diferents modificacions, tant per evitar-ne la censura com per corregir-ne l'estil. Un cop publicat obté, dos anys més tard, el premi Fastenrath del Consistori dels Jocs Florals de la Llengua Catalana –en aquells moments amb seu a París.

El retorn a Catalunya, amb la doble derrota de la Guerra Civil i de l'experiència dels camps, no és fàcil. Joaquim Amat-Piniella no pot viure a Manresa, on la seva implicació política és massa coneguda, i es trasllada a Barcelona. Reprèn la creació literària i al llarg dels anys cinquanta i seixanta publica quatre novel·les. En totes, els temes de la derrota, la incomunicació i la pèrdua moral hi són presents. La primera, El casino dels senyors (1956), està protagonitzada per un fantasma que retorna a Manresa. La segona, Roda de solitaris (1957), explica les vides de cinc derrotats de la Guerra Civil, de manera simultània, sense que quasi es creuin. Les darreres dues novel·les, La pau a casa (1959) i La ribera deserta (1966), se centren en les relacions de parella. Totes dues estan marcades per la incomunicació i el tedi, i per un aire d'escepticisme i de pèrdua d'ideals.

L'obra novel·lística d'Amat-Piniella s'inscriu en l'àmbit del realisme històric. Empra tècniques objectivistes o documentals que remeten a la influència del cinema i els nous mitjans en la literatura –en autors com Dos Passos o Faulkner–. Joaquim Molas la va emmarcar en aquest corrent conjuntament amb Tots tres surten per l'Ozama (1946), de Vicenç Riera Llorca.

Tot i les dificultats vitals i els ostracismes socials manté el compromís públic amb la memòria dels deportats i és cofundador de l'Associació Amical de Mauthausen. A més és, en paraules de la pròpia Montserrat Roig, l'inspirador d'Els catalans als camps nazis (1977).

Joaquim Amat-Piniella mor l'any 1974 a Barcelona.

La seva obra i personalitat s'han vist revifades en els últims anys. Poc després de la seva mort, se li va retre homenatge diverses vegades, però no ha estat fins als darrers anys que se n'ha recuperat més la memòria: en primer lloc, a la seva pròpia ciutat, Manresa; en segon lloc, des de l'acadèmia, principalment per part de David Serrano. Així s'han publicat el poemari Les llunyanies i el primer manuscrit de K. L. Reich, i l'obra d'Amat-Piniella s'ha situat finalment en el mapa de la literatura concentracionària europea. En el marc del centenari del seu naixement, la ciutat de Manresa organitza l'any 2013 l'exposició "Joaquim Amat-Piniella: escriure contra el silenci", a més de nombrosos actes, i es presenten algunes reedicions de la seva obra.

La figura de Joaquim Amat-Piniella mereix i demana el record. El seu i el de les víctimes de les derrotes i els horrors del segle passat.