"Lo Catalanisme, com he assenyalat en altres llocs, representà una fita clau en el moviment "peculiar" —no "sucursalista", com ara es diria—, i va constituir, de fet, el colofó d'unes reflexions de forta arrel en les velles conviccions ideològiques d’Almirall i en les seves anteriors activitats revolucionàries (expressades, cal recalcar-ho també, en plena eufòria contrarevolucionària del sistema de la Restauració). Aquestes reflexions s'entronquen amb el seu personal problema de desencisament profund davant el resultat dels seus esforços, especialment amb una gran tristesa davant la constatació del fracàs del seu ideal de República federal. Antic i important col·laborador de Francesc Pi i Margall, Valentí Almirall era un pròfug del federalisme de partit (de baixa, des del 1881, del Partit Republicà Federal, després d'haver acompanyat Pi en el seu famós viatge per Catalunya), però continuaria sempre confessant-se federal per damunt de tot. Centrà l'enfocament de la "qüestió catalana" en el concepte de "particularisme", com a joc de mans semàntic, per donar la raó a Pi i Margall; ell mateix, una vegada i una altra, reconeix que "particularisme" és sinònim de "federalisme" (paraula però, que des del 1881 no vol emprar, insisteixo, per raons d'enemistat amb el gran patriarca federal, afincat a Madrid)".

(Antoni Jutglar: "A manera de presentació", dins Lo Catalanisme. Barcelona: Edicions 62, 1978)
 

* * *
 

"Valentí Almirall és una de les més fortes personalitats catalanes de la centúria dinovena, centúria que ací fou tan rica en personalitats de relleu. És, sens dubte, la més forta personalitat del catalanisme del seu temps. A ell és deguda la creació del modern catalanisme polític. Aquell alt mèrit i el fet d'haver escrit el llibre Lo Catalanisme, fan perenne el nom de Valentí Almirall en la història del nostre poble.

[...] Sense Almirall, el moviment polític catalanista hauria trigat encara força temps a començar, tant en el camp de les idees com en el de l'actuació pràctica. Ell va ésser un gloriós precursor en moltes coses. Precursor del federalisme catalanitzant, del periodisme en català, de la doctrina autonomista catalana, de la tàctica catalanista, de la catalanització de l'escola, de la catalanització dels partits, de la catalanització espiritual del nostre poble. Ell va iniciar l'orientació verament nacional, encara que no emprés la terminologia exacta".

(Antoni Rovira i Virgili: "La personalitat d'Almirall", dins Valentí Almirall. Barcelona: Barcino, 1936, p. 5-6)
 

* * *
 

“El projecte polític i doctrinal del federalisme intransigent provincialista barceloní es caracteritzava per no confiar en la possibilitat d'organitzar una federació des de dalt, a través de l'activitat de les Corts Constituents. Per tant, pretenien transformar el sistema polític espanyol, centralista i uniformitzador, en un de federal, descentralitzat i respectuós amb la diversitat cultural espanyola, amb una revolució federal des de baix, sorgida de la iniciativa de les classes populars. La revolució federal implicaria, segons la terminologia del mateix Almirall, la divisió de la sobirania espanyola entre les regions històriques i el govern de la federació, entesa com una divisió competencial clara entre els estats i el govern de la nova federació espanyola. De fet, utilitzaven la terminologia federal nord-americana i afirmaven que Espanya era la nació, mentre que Catalunya hauria de ser un dels estats de la federació amb un ampli ventall de competències no delegades, sinó obtingudes per la decisió sobirana dels catalans.

(Josep Pich i Mitjana: Valentí Almirall i el federalisme intransigent. Catarroja: Afers, 2006, p. 297)
 

* * *
 

"Aquell home, intel·lectualment i culturalment superior als catalans de la seva generació, podia ésser el capdavanter d'un veritable moviment nacionalista. Però, no fou. Després d'una vida política plena d’alts i baixos, apassionada, polèmica, s'esfondrà i desaparegué de l'escena. El moviment continuà, però no exactament com ell l'hauria dirigit i estructurat. I és que Almirall s'equivocà: creia comptar amb unes 'forces vives' a l'altura de la comesa que ell els proposava i comptava, en realitat, amb una burgesia migpartida entre l'afany revolucionari i reestructurador i el temor que la revolució i la reestructuració se li escapessin de les mans, entre l'afany de canviar la correlació de forces en l'Estat centralista i oligàrquic i la pruïja del compromís i l'entesa".

(Jordi Solé Tura: Ideari de Valentí Almirall. Barcelona: Edicions 62, 1974, p. 9)