—Des del títol fins a la configuració del llibre, amb una gran diversitat formal, retòrica i tipogràfica, obliga el lector a fer un esforç, molts esforços, per no perdre-s'hi. En sou conscient?
—Molt conscient. Les coses van sortir així. No responia a cap intenció inicial. Pel to i la manera que es comportaven els personatges vaig pensar que els jocs tipogràfics ajudaven a caracteritzar-los bé.

—Anem a pams. El títol, Obansheë. Quan trobarà el lector el seu sentit?
—A qualsevol llibre de mitologia celta.

—Però, en el vostre llibre?
—També. No hi ha una resposta clara. S'explica una mica per sobre. El significat real de la paraula es dedueix del contingut del llibre.

—Cal llegir-lo tot.
—Sí, clar. Els interrogants del llibre es resolen més o menys al final. El meu llibre no és ben bé un llibre, com a concepte de llibre. És una porta, una finestra a tot el món soterrat, desconegut i al final es resolen moltes de les qüestions que s'hi plantegen. Les històries no s'acaben d'explicar del tot i això també està fet a posta.

—El primer text és una descripció barroca de dues pàgines. Després hi ha un diàleg, de to realista, col·loquial, sense que es digui qui són els que parlen. En tercer lloc, un text picat a màquina d'autor desconegut que explica una tercera història. En quart lloc, torna el diàleg, després la narració en tercera persona, i aquesta varietat es manté fins al final. Parlem, per exemple, dels textos picats a màquina.
—És un joc metaliterari o metalingüístic. Un és imprès per ordinador i és d'un personatge o de més d'un personatge, segons es pot veure després, i l'altre és picat a màquina d'escriure. Tot i ser un incís, són importants en la novel·la per saber per què passen tantes coses. Tot està pensat. Si es canvia de lletra és per alguna cosa. Forma part de l'argumentació del tema de la novel·la.

—Els textos del joc metaliterari semblen haver estat picats per la mateixa màquina.
—Perquè l'editorial va unificar la tipografia. No té importància.

—I el text en caixa alta? Quina n'és la raó?
—Marca uns estadis de consciència del personatge. I no només la caixa alta. La puntuació i el tipus de temps verbal, també. Tot té una raó de ser.

—El lector, penseu, ja us seguirà?
—Lectors no avesats a llegir una literatura tan exigent han entès moltes de les coses més complicades del llibre. O bé hi han trobat interpretacions que no era conscient que es podien fer. Doncs bé, perfecte.

—És millor que el lector conegui el sentit de la paraula del títol, o tant fa?
—Tant fa. El títol provocarà la curiositat del lector. Molts títols ho fan, per fer-se notar, entre tanta novetat.

—Entre tanta selva formal apareix clara la figura del protagonista?
—Apareix claríssima, i ben aviat. Des del primer diàleg no, perquè no m'interessava, però quan comença la narració en primera persona queda clar que és el narrador, encara que no es diu mai el seu nom.

—La novel·la és dedicada a un tema principal o a un conjunt de temes?
—Hi ha un tema principal i dins d'aquest tema principal apareix l'argument, i dins de l'argument hi ha temes secundaris que a mi em serveixen per plantejar temes secundaris de la ciutat Capital, on se situa l'acció, i les relacions amb personatges que apareixen en altres llibres, encara inèdits. Cada cop tinc més clar que quan encertes un personatge cal treure'n tot el suc, i en una novel·la de tres-centes pàgines no en tens ni per començar.

(Lluís Bonada: "Quan encertes un personatge...", El Temps (València), de l'1 al 7 d'octubre de 2002, p. 67)