–Què hi ha d'autobiogràfic en aquesta novel·la que evoca la vida d'una colònia tèxtil entre els anys 1952 i 1968?
–Vaig viure des dels 6 mesos fins als 20 anys en una colònia tèxtil i quan vaig aprendre el català, perquè sóc d'aquestes generacions que tot ho fèiem en castellà, de seguida vaig voler narrar la meva infància peculiar i escriure sobre aquest món desaparegut. He recreat l'atmosfera de la colònia, però tots els personatges són inventats i es relacionen en una trama punyent i d'intriga. Molts dels personatges s'inspiren en persones que vaig conèixer aleshores. Per exemple, hi havia moltes dones solteres, ja que els homes els havien matat a la guerra. Això em va donar pas a inventar una història d'amor entre esguerrats. Ell és coix i ella té la pòlio. Volia desmitificar els contes romàntics que mostren els amants sempre perfectes. Tots tenim sentiments i dret a estar enamorats!


–Quins records conserva de la colònia?
–Recordo molt les xafarderies de la gent. No podies fer res sense que tothom se n'assabentés. Vaig començar a prendre consciència de la manca de llibertat quan el mossèn ens va impedir fer una obra de teatre nois i noies junts. També recordo la pudor de la fàbrica... D'aquí el títol de la novel·la: olor de remordiment, de llibertat, però també d'oli brut que impregnava les espardenyes d'espart, que anaven quedant cada cop més feixugues. Són els meus records, perquè m'he trobat gent que té un record feliç. S'ha de pensar que pagàvem un lloguer minso (d'unes 15 pessetes quan a fora normalment se'n pagaven unes 500), no passàvem gana tot i ser la postguerra, hi havia una casa bressol per als nens petits, teníem una botiga on es venia de tot... per a alguns va ser un període idíl·lic.

–Però no per a vostè...
–Vaig començar a treballar amb 14 anys. Fèiem els estudis al convent de la colònia, que es basaven en una enciclopèdia. Només hi havia tres graus i als 10 anys ja havíem acabat. Ens volien a tots ben ignorants. Als 20 anys, farta d'aquella vida, vaig marxar. Això va ser cap als anys 60, que és quan acaba la novel·la i quan la colònia va patir la primera crisi. Les colònies no van tancar fins als anys 70. Amb els cotxes, el sistema de la colònia ja no tenia sentit. De fet, la colònia era com un microcosmos de la dictadura: no teníem llibertat, ens negaven l'ensenyança i el clero tenia molt poder. L'ambient era de quedar bé, però per darrere et controlaven. Quan vaig tenir ús de raó vaig marxar i des d'aleshores no he parat mai d'estudiar.

–Passa factura als responsables de la colònia a la novel·la?
–Potser perquè he fet teatre, he après a interioritzar i a comprendre cada personatge, així que he intentat salvar-los a tots, incloent-hi els dels amos. Tots tenim un perquè. No els jutjo.

–Quant temps ha trigat a escriure el llibre?
–Vaig començar el 2002 i feia un any que era al calaix. És la tercera novel·la que escric, encara que les altres no s'han publicat. Quan escric una novel·la els personatges de la propera ja em truquen a la porta. Per mi escriure és com un joc de la imaginació. Ja de ben petita m'inventava peces de teatre i les representàvem la tarda mateix.

–Ha estat alumne d'escoles d'escriptura i després professora. Es pot aprendre a escriure?
–Sens dubte. Vaig anar a l'Aula de Lletres, que després es va convertir en l'Escola de l'Ateneu, durant tres anys. Aprens a analitzar i agafar criteri. El que més costa és no enamorar-te del que escrius i ser humil.

–Quins són els seus referents literaris?
–Flaubert, Thomas Mann, Joyce, Rodoreda, Caterina Albert, Jesús Moncada, Pere Calders, el teatre de Sagarra i Shakespeare, Quim Monzó... L'aliment de l'escriptor és la lectura.

(Valèria Gaillard: "La colònia tèxtil era com un microcosmos de la dictadura", El Punt, 7 de març de 2009)