L'inici

Una bafarada de sang mig seca va envair la plaça aquella matinada xafogosa d'estiu.
I de mort. La seva ferum sotjava darrere els porticons mal tancats del casalot de cal Xicoi.
I uns udols. Gemecs allargassats que travessaren les escletxes de les portes tot anant a rebre el sol.
Morta. L'han trobada morta, la vella Xicoia! Què dieu que què? Que la pobra Vicenta l'han trobada morta enmig d’un bassal de sang. Verge Santa! Es veu que ha relliscat amb els excrements dels gossos. Pobreta! Ha topat amb el caire d'una porta i s'ha esberlat el cap. Pel que hi feia, en aquest món, tant de bé li ha fet Déu! Aparteu-vos, que ve el jutge amb l'agutzil! La rotllana de gent es va obrir per deixar-los passar. I com s'ha sabut? La Roseta. De casa seva estant ha sentit els grinyols dels gossos i ha sospitat la desgràcia. Qui ho havia de dir! I ja era morta? Sí. Morta i ben morta l'ha trobada la Roseta, a la vella Xicoia. Quan hi ha arribat, ha vist els gossos que li llepaven la cara ensangonada.
La mainada s'agombolava entremig dels grans i també repetia: la boja, la boja dels gossos s'ha mort! Aparteu les criatures que ja se l'enduen! La Laieta de ca l'Esgrioler se senyava. No som res en aquest món; Déu l'hagi ben perdonada! I els parroquians de cal Borni deixaren estar la manilla i van sortir per mirar-s'ho. I els que prenien el sol. I els que buscaven l'ombra. I els que anaven al tros. I els que en venien.
Un toc de morts va deixar tothom paralitzat.

El Ramon

I, amb la boca closa, prement la pipa amb ràbia, va deixar que s'esvaïssin els anys darrere el fum mentre dormia sense somnis en uns llençols tan freds com els de l'orfenat. I ell, que a penes havia tingut temps de ser jove, d'un dia per l'altre es va adonar que ja era vell. Vell per rescabalar-se d'aquell tumult de dubtes i d'incerteses. Vell per empastifar-se l'ànima amb rancúnies. Vell per deixar que li regalimessin llàgrimes d'home pel cor. I abans de sentir-se encadenat per sempre entre ombres, abans que la vida no li passés de llarg del tot, va comprar una altra canya i va dir a la seva filla d'ara en endavant vindràs a pescar amb mi. I li va ensenyar a tirar l'ham i a fermar i desfermar el rodet. I a seure i a esperar. Sobretot a esperar en silenci. I a resquitar-se. La seva filla el resquitaria. De totes les atzagaiades. De totes les humiliacions. Però també dubtava. Els sentiments de la mare eren escrits en els ulls de la filla? Una observació silenciosa li feia guardar les preguntes per a ell mateix. I desistia. Déu ja el va escoltar una vegada. També ho podria tornar a fer.

La vella Xicoia

Els records estimbats la portaven davant del mirall cada dia. Obria la ratlla enfonsada que li feia de boca. Qui ets? I somreia a la cara sense dents. Qui ets? El nas eixamplat per culpa d'una ganyota. Qui ets? La mirada plena d'absències, de temps perdut. Ningú. No ets ningú! I es passava la pinta amb la calma d'un rellotge aturat.
Es va enfarinar les galtes amb talc. Tinc la pell blanca com la mare, al cel sia! Una veta negra li passava per darrere les orelles i se li acabava en una llaçada al mig del cap, recollint-li uns cabells mal escalonats a cops d'estisores. Que se't vegi el front, Vicenteta. L'has de portar ben alt. Les espardenyes a xarramag. Una corda d'espart lligada a la cintura li marcava uns malucs flonjos i prominents. El bastó de boix, a punt, repenjat a la porta. Va aguantar el cabàs amb totes dues mans. Quiets! Primer el Negritu. Ara el Clapejat. Au, passa! I l'Altre? On redimonis s'ha fotut? Ah, ets aquí. Vinga, cap a dins. I no us mogueu del cabàs. Aquell sac d'ossos mal engiponat de l'Hortènsia no en vol, de gossos, a la seva botiga. Somrigué. Però nosaltres l'enganyem cada dia. Que es foti! Va riure més fort. Un riure impetuós que li sacsejava els pits de pansa i li feia perdre l'alè. Fins que li vingué el singlot.

(Fragment de La casa cantonera. Barcelona: Edicions de 1984, 2011)