L'obra és com un monòleg interior d'una dona ja madura asseguda en un banc del passeig, gràcies al qual ens assabentem d'un munt d'històries, d'anècdotes, de records, de fílies i fòbies, de rancúnies i amors romàntics, que ha donat un resultat del tot coherent com a element bàsic de la matèria novel·lesca. Els dos fils argumentals bàsics són, primer, la vida de Rosa: el seu pensament, la seva filosofia, els seus somnis, gustos, preferències, i la necessitat de donar una explicació racional d'alguns esdeveniments personals. I, en segon lloc, La Garriga (fàcilment identificable sota el nom de Carrasquella): els carrers, les cases, la muntanyeta, el passeig, el patronat, el cinema, l'església... i uns personatges que habiten i tenen vida pròpia en el record i la imaginació de la Rosa que recorden d'alguna manera persones reals lleugerament mitificades dels últims seixanta anys del poble. Tot això il·lustrat amb una quantitat increïble de records, d'històries i d'anècdotes explicades amb moltíssima gràcia.

(Miquel Pujol. "Quan xiula el tren, una gran novel·la de la Núria Albó", Aquí La Garriga, 13 d'abril de 1986)
 

* * *
 

El mejor y mayor encanto de la novela Fes-te repicar (Destino, 1979) es su sencillez. Núria Albó (La Garriga, 1930), su autora, no ha pretendido construir una obra transcendente o decisiva, sino un retablo actual, cuajado de superficialidades y en camino de la profundidad precisamente por moverse a flor de piel. Con más apuntes del natural que reflexiones y con más empirismo que dogmatismo, la escritora ha conseguido captar un ambiente, describir un personaje central, reseñar su tensión con el mundo de los mayores que le rodea, surcar de humor todo el libro y hacerlo por medio de un delicioso lenguaje coloquial.

(Josep Faulí. "Núria Albó, novelista", La Vanguardia, 13 de desembre de 1979)
 

* * *
 

Els recursos de què s'ha valgut la Núria Albó són varis i rics: d'una banda, les dites populars i frases col·loquials, no limitades a una comarca estricta: "la disciplina del partir em fa venir ois", "no em moco amb mitja màniga", "enjoncar tots els seus raves", etc. Al costat d'això, Núria ha usat amb discreció però sense por les formes tan vives de nom-adjectiu i nom participi: "carntibat", "capblanca", "pellgruixut", o bé de verb-nom: "un ram de repicatalons", "arrosegaramats", i els adjectius en "aire" que reintroduí Verdaguer: "la mare és massa lligaire", "la Gloria manaire". És a dir, trobem, per un costat, els recursos vius del català que sovint s'obliden. Però això no era suficient per al llenguatge d'en Xec: calia donar-li els trets de noi jove, intel·lectual, modern, afeccionat a la música, i fer-ho a través del seu discurs. L'autora, doncs, hi ha introduït trets de tipus freudià: "jo m'endormisco d'una manera prenatal", mots de cançons populars usats amb gràcia: "entre vagues i treballets que no llegeix persona nada", "no es tornava lletja, sinó bonica com un sol; però la cabellera, no la duia llarga fins als talons". i una ironia hiperbòlica en qualificar la família molt rica del marit de la germana del protagonista: "Llorenç més que Magnífic", "l'Onassis local", "el llinatge", "can Rockefeller", etc. La dualitat entre les dues noies que en Xec estima, la real, Glòria, i la mitificada, germana d'en Llorenç, també es veu reflectida en la manera d'anomenar-les: simplement pel nom la primera, i "el meu lliri entre cards", "la reina de Saba", "la meva Laura", la segona. La ironia constant no amaga una tendresa que s'expressa, en parlar de les relacions amb la Glòria, amb un erotisme suau, propi d'un noi a qui agrada Salvat-Papasseit.

(Maria Àngels Anglada. "Fes-te repicar", Canigó, núm. 652-653)