Núria Albó Corrons va néixer a la Garriga el 2 de juliol de 1930.

La seva plàcida vida va ser tràgicament trasbalsada durant la guerra civil quan el seu pare va ser assassinat (18-8-36). Aquest fet havia de marcar-la profundament fent-la adonar que es podien perdre sobtadament les persones més estimades.

Durant la guerra no va anar a escola. La seva mare, que era una persona d'una gran intel·ligència, va assumir les tasques d'educació dels seus cinc fills, amb una intuïció i una sensibilitat inaudites tenint en compte que no havia estat preparada per a aquestes tasques. Ella va fer néixer, sobretot en les dues filles grans –els altres eren massa petits–, un gran interès per la lectura. Primer enllaminint-les amb il·lustracions, com és ara la dels llibres de Lola Anglada o les d'Arthur Rackham per a les Rondalles d'Andersen i després pel text que les acompanyaven. L'addicció a la lectura que se li va crear durant aquells anys no l'havia d'abandonar mai més. I gairebé tot el que llegia era en català. Bàsicament En Patufet o les novel·les de Folch i Torres. Aquestes lectures van ser bàsiques perquè en arribar els llarguíssims anys de dictadura i d'imposició del castellà ni ella ni els seus germans deixessin mai de llegir ni d'escriure en la seva pròpia llengua.

Una altra de les seves aficions, que tampoc no l'havia d'abandonar mai més, va ser la música. També va ser gràcies a la seva mare, que era una excel·lent pianista i que la va iniciar en l'estudi i en el gust per la música clàssica.

Pel que fa a escriure, primer va ser una inclinació natural, derivada de la lectura. Després es va anar convertint en el desig adolescent de cercar en els propis escrits una compensació per les seves mancances i, finalment, en un impuls cap a la creació artística.

Els anys d'universitat, malgrat les limitacions que encara hi havia l'any 1948, li van ser decisius per ampliar horitzons. Núria Albó recorda amb especial afecte el seu company de curs Antoni Comas, mort prematurament, que la va iniciar en la lectura d'Espriu o de Rafael Alberti entre molts d'altres.

A mitja carrera va deixar els estudis per casar-se. Més tard, ja mare de família els reprendria en una universitat completament diferent de la que ella havia conegut i també molt enriquidora.

Durant una vintena d'anys es va dedicar a l'ensenyament en diferents escoles, amb problemes a gairebé totes elles fins que va anar a raure a l'escola ideal "Isabel de Villena" on havia de conèixer la persona més extraordinària que es podia trobar: Carme Serrallonga.

La carrera docent es va acabar quan per una sèrie de caramboles va entrar a formar part d'una candidatura a les eleccions municipals de 1979 i les va guanyar. Durant vuit anys va ser alcaldessa de la Garriga i aquests vuit anys sempre han estat recordats per Núria Albó com uns dels més feliços de la seva vida.

Del seu matrimoni amb l'advocat Guillem Serra van néixer quatre fills: Mireia, Guillem, Oriol i Judit i d'ells, cinc nétes que han estat la il·lusió i la inspiració d'aquests seus darrers anys.

Del contacte amb altres escriptors, recorda especialment la seva gran amistat amb Mª Àngels Anglada, i la relació políticoliterària amb Mª Aurèlia Capmany.

Un breu però decisiu encontre el va tenir l'any 1958 amb Carles Riba en un acte celebrat a Vic, sota els auspicis del Bisbat perquè es tractava d'una lectura de poesia en català i aleshores aquesta nostra llengua —que segons alguna persona poc informada no era perseguida— encara necessitava la protecció d'alguna autoritat civil o militar per poder ser llegida en públic! Era el 8 de juny de 1958.

Després de l'acte va haver-hi un dinar i Carles Riba va encoratjar-la a escriure i aquesta va ser l'empenta que li faltava per llançar-se a l'aventura.

Molt més endavant i essent alcaldessa de la Garriga va tenir el goig de rebre la visita del seu admirat Leonardo Sciascia. Havien mantingut una breu correspondència i l'escriptor, en una visita a l'Institut Italià de Barcelona va voler conèixer-la. Va ser el 18 de novembre de 1982 i tant Núria Albó com els qui van dinar amb Sciascia han recordat sempre més la seva extraordinària conversa.

Més anecdòtic però també molt interessant va ser el contacte amb Umberto Eco. Aleshores Núria Albó era diputada provincial i va representar l'entitat en una recepció oferta per la Diputació al Museu Marítim, als assistents a un Congrés de Semiòtica.

Una part molt important de la seva vida literària ha estat la seva col·laboració amb músics a través del Secretariat de Corals Infantils per a la creació de cantates dedicades als infants. Núria Albó recorda amb especial tendresa el mestre Ernest Cervera, amb qui va coincidir a l'escola "Isabel de Villena" i amb especial afecte el mestre Antoni Ros-Marbà, amic de molts anys, i amb qui va poder viure l'esclat de joia de l'estrena de la cantata "Tirant lo Blanc" molt poc després de la mort de Franco.

També vol remarcar l'alegria d'haver rebut innombrables cartes de nens i nenes parlant-li dels seus llibres i la gran quantitat de visites que ha fet a les escoles perquè els nens i nenes li preguntessin tot el que volien.