"Aquest any en fa cent de la publicació de Solitud, de Víctor Català, una de les novel·les més destacades de la literatura catalana, una obra clàssica i, per tant, que val la pena llegir i, també, rellegir. Perquè Víctor Català, malgrat les seves protestes d'amateurisme, un recurs retòric sense cap mena de dubte, és una gran creadora, una artista conscient del deure de sinceritat amb si mateixa, i amb un lector determinat, no qualsevol; destaca, doncs, com si ens donés ja una clau per a la lectura, que la seva obra no l'adreça a "la damisel·la ciutadana", perquè els seus "colors són massa crusos, les ratlles massa negres: hi manquen mitges tintes, matisos esblaimats i corbes gracioses com espirals de fum d'un pebeter", per dir-ho amb paraules seves. Per tant, aconsella a aquesta lectora que deixi de banda el llibre i que somniï. De fet, Víctor Català, s'acara i presenta al lector la vida, tal com ella la veu, evidentment, una vida dura, cruel, plena de patiments de tot tipus, al centre de la qual hi ha la mort. I el mal, temes universals i, per tant, de plena actualitat.

CREADORA LLIURE I VALENTA

D'una banda, doncs, tenim Víctor Català, una creadora lliure i valenta que, amb una gran decisió escriu una obra personal, que defineix com uns "cants aturmentats i plens". De l'altra, Caterina Albert i Paradís, la dona cultivada i de múltiples interessos, que es guarda com d'escaldar-se de parlar amb amics i amigues barcelonins i estiuejants de res que faci pensar en una "persona que escriu". També ens diu, en aquesta mateixa línia, que mai no hauria signat res amb nom de dona. Separa, doncs, clarament la dona privada, de l'escriptora pública, amb una mena de màscara amb nom propi i masculí —cal tenir present que màscara vol dir persona—, seguint tantes autores cèlebres del segle XIX, com és el cas de George Eliot i de George Sand. Tanmateix, a través de les seves obres, Víctor Català ens acostuma a donar una visió del món i una experiència de la vida des d'un punt de vista femení, en un escenari que, a més, acostuma a ser ginomòrfic, si se'm permet el neologisme. Solitud és un clar exemple del que apunto. D'aquesta obra de gran complexitat, tan rica i suggeridora com original, destacaré dos aspectes que em semblen particularment aconseguits i que demostren que es tracta d'una gran creadora. El primer és que ens trobem amb una novel·la d'un marcat perspectivisme, des d'una mirada que té nombrosos punts de contacte amb la pintura, que va atreure molt Víctor Català, que també pintà i esculpí i que, de fet, sembla buscar un espai de llibertat, d'expressió i de catarsi en la creació. El segon aspecte és el paper central que tenen a Solitud, no només els sentiments en un personatge definit com una ànima calda, sinó sobretot el cos, un cos sacsejat per mil i una sensacions, un cos voluptuós, carnal i sensual, amb uns sentits a flor de pell, literalment: gust, olfacte, tacte, oïda, a més de la vista, anteriorment esmentada. Dos aspectes que, deixant de banda lectures ben pertinents, com la modernista de Jordi Castellanos, i la freudiana de Gabriel Ferrater, assenyalen la plena actualitat de l'obra.

En efecte, pel que fa al primer aspecte, Mila és la protagonista absoluta de l'obra, una dona de gran sensibilitat, més atreta per les flors que no pas pel menjar, la mirada de la qual sembla, sovint, la d'un pintor luminista, per la delicadesa de les descripcions i, sobretot, pel relleu que hi assoleix la llum; de fet, els luministes són aquells pintors atrets pels efectes de llum, que pot difuminar els contorns dels paisatges, com els aquarel·listes anglesos, Turner i Whistler. En aquest sentit, la muntanya, que presideix la novel·la i el paisatge que l'envolta, se situa sovint en una línia nòrdica, per denominar-la d'alguna manera, decididament allunyada en tot cas de l'Empordà en el qual va viure l'autora; de fet, la muntanya és el cànon del paisatgisme europeu modern —lligat a la valoració del que és sublim—, com ho és, també, el viatge a la muntanya, sinònim d'iniciació —que és la trama de l'obra—, un paisatge que Turner convertí en una mirada estètica. Pel que fa al corrent luminista, la mateixa autora l'esmenta i, per tant, demostra que el va seguir a l'hora de descriure els paisatges de Solitud: "En efecte, sota aquell cel d'un blau puríssim d'ulls de verge, el turó matisat de verds primaverencs, curull de castes rosses i cenyit per la banda de glassa del to rosat, tenia més aparença de fantasia màgica de pintor luminista que de cosa real i veritable".

A més, el lligam amb la pintura és ben visible, també, en la importància de la llum, que separa clarament els dos espais centrals de l'obra, l'interior i l'exterior de l'ermita, que es troba al cim de la muntanya on arriben Mila i el seu marit per fer-se'n càrrec, per ser-ne els ermitans: fosc i malèfic el primer, lluminós i amable el segon. De fet, a l'ermita, on entra aquest personatge a la nit, al segon capítol, amb una il·luminació escassa, hi ha molts racons en penombra i per això la dona hi experimenta una impressió desagradable, que s'incrementa per la fredor característica del lloc, que relaciona amb la de les tombes —com un drap humit se'ns diu per demostrar la convincent evocació tàctil—; i, per insistir en aquest aspecte, Mila s'hi sentirà com una enterrada viva, i tot plegat ens fa pensar en les novel·les gòtiques, tant pel que fa a l'espai descrit, com als sentiments evocats, unes novel·les que van assolir una gran difusió i èxit. Però, a l'ermita, Mila hi troba el pastor, amb un paper positiu, que esborra la seva soledat i la de l'indret, i així ho exposa amb aquesta mena de discurs indirecte lliure tan actual i eficaç: "¿Com s'ho hauria fet, la primera nit, si s'hagués de cuidar de tot, soleta?".

RADICALMENT DIFERENT

Quant a la figura del pastor, és fonamental a la novel·la, perquè ell aportarà una mirada radicalment diferent de la de Mila, tant pel que fa al paisatge com al concepte de la vida, de resignada i sàvia acceptació, en el seu cas, com la de Job; i és que ell, amb la seva visió és capaç de copsar el que és invisible i aporta, així, un fons atàvic —l'exemple més destacat del qual són les rondalles—, que enriquirà la novel·la, amb un lèxic que s'oposa al més planer dominant i amb figures fantàstiques: les encantades, els focs follets...

I retornant a la llum, com a demostració de l'oposició, el tercer capítol, Claror, s'allunya de la nocturnitat i de la foscor de l'anterior, i té per escenari l'exterior de l'ermita, quan ja s'ha fet de dia, i tot sembla més agradable, més benèvol, sobretot, quan hi apareix el sol, l'únic que escoltarà la crida d'afecte de Mila i la besarà. I aquesta oposició exterior/interior, que n'arrossega d'altres, sobretot, mal/bé, inaugura la novel·la, i hi regnarà fins al final, quan es resoldrà, en un únic capítol, el penúltim, La nit aquella, en el qual, ja mort el pastor, Mila serà violada per l'Ànima, una figura més propera a les bèsties que no pas als homes, a l'interior de l'ermita i davant dels ulls indiferents de sant Ponç, un sant d'aspecte amenaçador, hostil a la protagonista, en tot cas. I després de la violació, marcada per sempre més en carn viva —una ferida que s'ha fet amb un pern de ferro, en caure, clara imatge d'una violació que no s'explica—, Mila surt a fora, amb el cel proper i la muntanya llunyana, i ja no hi voldrà tornar a entrar "mai més", destaca; allà esperarà el marit, amb el qual tampoc no vol tornar "mai més", repeteix. En canvi, l'Ànima es quedarà "per sempre més", notem-ho bé, lliure per la muntanya, fins que trobi un altre pastor i una altra ermitana, se'ns diu. Des de la meva perspectiva, l'Ànima —de la muntanya/món—, representa el mal etern, contra el qual l'home/dona no pot lluitar; així, finalment la novel·la se centra en aquest tema que, des de l'antiguitat clàssica, ha preocupat la humanitat. De fet, per Víctor Català el mal, juntament amb la mort, sembla regnar al món i representa, a més del que l'home no és capaç de comprendre, allò que fa terrible la vida humana.

SENTIMENTS I SENSACIONS

Però si la mirada de Mila, dominant a l'obra, és tan rica com personal, també ho és la seva intimitat, que vol dir no només sentiments, sinó també sensacions; així, només iniciar-se Solitud, se'ns presenta un personatge femení inquiet i sexualment frustrat, i d'aquí la pertinència de la lectura freudiana de Gabriel Ferrater, que es podria ampliar molt més perquè l'obra és un ampli camp per a aquest tipus d'enfocament: depressió, histèria, sublimació, somnis...; ens trobem ja, doncs, en plena novel·la psicològica, aquella que analitza sentiments, estats d'ànim, que parteix d'un personatge en una situació determinada. Es tracta d'uns sentiments de gran complexitat, de vegades ignorats, "malèfiques sensacions desconegudes", mentre que d'altres canvien d'una manera abrupta i van d'un extrem a l'altre, o neixen sense que res els pugui justificar.

Pel que fa als sentits, si he apuntat la penetració de la vista, també podem dir el mateix pel que fa al tacte, l'oïda i sobretot l'olfacte, perquè les olors i les pudors tenen un paper destacat en l'obra i són tan diverses com penetrants. I tot plegat aconsegueix crear un ambient i, sobretot, un personatge ple de vida, com si fos realment de carn i ossos, de carn de manera especial, la marca dels grans novel·listes, de fet. Es tracta, a més, d'una intimitat que s'ha convertit en el centre de la novel·la contemporània, amb un gran relleu no només de la sensualitat sinó també de la sexualitat, d'ençà dels autors russos, de manera especial, que van atreure molt Víctor Català. I així l'autora demostra la seva perspicàcia com a creadora.

UN QUADRE DE COROT

De fet, hi ha un quadre de Batiste-Camille Corot (1796 - 1875) que es titula La Solitude, Souvenir de Vigen, en el qual veiem una dona, tota sola enmig d'un paisatge esplèndid, "cel i muntanya, muntanya i cel", com a Solitud, amb grans arbres, un cel ennuvolat, amb una ullada de sol que es reflecteix en l'aigua, que no sabem si és d'un riu o d'un llac. Imatge simbòlica i poètica de la solitud. Els crítics d'art, que inicialment no havien comprès el nou paisatgisme de Corot, van trobar finalment la fórmula adient per definir-lo, nature rêvée, és dir la naturalesa somniada. I em sembla que aquest pot ser també el paisatge reflectit a la novel·la. I tota la novel·la en si, un somni imaginatiu per expressar una experiència de la vida, de la qual en resulta l'assumpció de la soledat, expressada per la sensibilitat d'una notable creadora. En tot cas Víctor Català ha mirat la vida cara a cara i ha descobert, com destaca Hélène Cixous, que "La vida és terrible. Terriblement bella, terriblement cruel, per a qui mira les coses com són". O per dir-ho amb paraules molt semblants de la nostra autora: "Jo estimo la vida tal com és: dolça i amarga, clara i ombrívola". Val la pena tenir molt present Solitud i ara justament Edicions 62 n'ha publicat una edició per commemorar-ne el centenari."

(Carme Arnau. "Cent anys de Solitud. El centenari d'una novel·la universal", Avui. "Cultura", 28 d'abril de 2005)