El meu encontre amb Rilke es degué a un atzar sense aparent importància: vaig descobrir pel meu compte, a la revista «D'ací d'allà», la traducció del famós fragment dels Quaderns de Malte Laurids Brigge on afirma, resumint que "la poesia no és cosa de sentiments, sinó d'experiències." No vaig entendre res del que se'm proposava en aquell text estrany per a un jove que aleshores llegia Maragall, Verdaguer, els mallorquins, Manent, Garcés..., i vaig demanar a algú de l'editorial si coneixia Rilke. Era el senyor Manuel Sánchez Sarto, un home molt intel·ligent i que dominava la llengua alemanya. Em va regalar Das Stundenbuch i em va donar bons consells.

Quant a Riba, vull recordar, no pas per vanitat, sinó perquè ho trobo significatiu, que, en llegir-li jo un dia de febrer de 1937 un poema meu clarament neoromàntic que comença amb aquest vers: Oh bell destí per un cel que jo ignoro..., em dedicà la seva traducció d'Èsquil amb les paraules següents: "Aquesta gran poesia, per a un poeta que serà gran, en tinc la fe." Si jo no he sabut o no he pogut acomplir el que Riba esperava de mi, sé profundament que, ja al llindar de la vellesa, encara continuo perseguint el real poètic tot i el silenci i la marginació en què algun pontífex de la crítica del país em té i em tindrà perquè els resulto "incòmode" o s'ho saben ja "tot" i no encaixo en els seus paràmetres.

(Lluís Busquets i Grabulosa: "Joan Vinyoli, entrevista epistolar", dins Plomes catalanes d'avui. Barcelona: Edicions del Mall, 1982)