[sobre La Cerdanya] "[…] Pau Vila ens ofereix la primera monografia d'una col·lecció que sota la seva direcció apareixerà a l'Enciclopèdia Catalunya. No podia pas trobar un àmbit més adient dins de les quatre províncies amb l’ànsia d'encetar-la amb un exemple de descripció científica incontestable […] Vila, coneixedor avesat de l'àmbit, ha portat a terme una recerca personal, aprofundida i meritòria; com a català, ha copsat la originalitat d'aquesta terra catalana. Pel cap baix i pel que fa a la geografia humana, després d'aquesta repassada no crec pas que calgui afegir-hi res més."

(Max Sorre: Annales de Géographie, XXXVII, 1928, p. 543-545. Versió catalana de Pau Alegre, 2002)

* * *

"El Premio de Honor de las Letras Catalanas, creado por Òmnium Cultural y dotado con medio millón de pesetas, fue concedido anoche al geógrafo catalán Pau Vila, de noventa y cinco años de edad.

El profesor Pau Vila es un autodidacta que, entre otros muchos trabajos de extraordinaria revelación científica, llevó a cabo, en 1931, la división comarcal de Cataluña, promulgada en 1936 por el Gobierno de la Generalitat. Esta división no goza de un reconocimiento oficial, pero su vigencia es total entre el campesinado y también, desde hace algunos años, en las universidades catalanas.

Exiliado en 1939, Pau Vila es asimismo el creador de la escuela geográfica venezolana. Pese a su avanzada edad, Pau Vila continúa trabajando intensamente, repartiendo su tiempo entre Venezuela y Cataluña.

Una vez conocido el fallo, el galardonado, recién llegado de Venezuela, departió con excelente humor con los miembros del jurado."

(Alfons Quinta: El País, 22 de maig de 1976)

* * *

[Sobre Visions geogràfiques de Catalunya] "[…] els originals són d'elaboració directa amb materials de primera mà i no rescalfats més o menys ben cuinats de treballs propis o d'altri. D'un abast delimitat pel propòsit amb què foren escrits però sense innecessàries 'concessions' al lector, sense donar peixet.[…]

La segona raó és que l'autor sap escriure. Té un estil net, un vocabulari ric i una claredat d'exposició envejable. Col·leccioneu els noms d'atuells de terra cuita que apareixen oportunament en els articles dedicats als terrissers.

Els articles són agrupats per matèries (divisions polítiques i comarcals, evolució del poblament, conreus, vegetació silvestre, ramaderia i antigues manufactures, entre altres). Els aspectes tractats mostren una preferència per l'estudi de la vida rural i un amor pels oficis de les mans, amb el desig de deixar-ne constància, 'ara que el bell art del terrissaire se'n va a la posta'. La indústria moderna, la ciutat, són absents al llibre. La tradició de l'excursionisme, d'on va néixer la petita escola geogràfica catalana que arrenca precisament de Pau Vila, la reacció contra el treball lligat al ritme imposat per la màquina que l'autor conegué personalment en la seva joventut, poden potser explicar-ho.

Per al lector, el llibre és també un document de l'estat cultural del país en els anys en què els articles originals apareixien a la premsa diària. A les planes 108 i 121 hi ha mostres de l'home que no es refugia en l'actitud asèptica de tècnic olímpic i pulcre."

(Enric Lluch i Martín: Serra d'Or, any V, núm. 6, juny de 1963, p. 60)

* * *

"[…] A deu anys de la seva desaparició, no es pot pas dir que el seu record hagi caigut en el pou de l'oblit col·lectiu. El nom de Pau Vila és reiteradament citat en medis acadèmics, institucionals i populars en general, i la seva aportació a la cultura catalana del present segle és sovint invocada. Ara bé, la seva obra escrita només és parcialment coneguda, i ens atreviríem a dir que el seu potencial qualitatiu és poc aprofitat. 1, tanmateix, som dels que creiem que aquesta obra conté valors suficients com per qualificar Pau Vila com un humanista del segle XX. I, partint d'aquí, reivindicar l'actualitat del seu pensament.

Un tret bàsic sobresurt en la personalitat de Pau Vila: la seva voluntat d'entendre el món i de divulgar-lo, fer-lo intel·ligible als seus consemblants. Un tret que, més enllà de la seva aparent simplicitat, ens dóna la clau per a situar adequadament les seves dues grans vocacions: la pedagogia i la geografia. Com ja ha estat assenyalat sovint, Vila va contribuir, com a pedagog, a la transformació i a la modernització de l'escola catalana, en el context de les primeres dècades del nostre segle. Com a geògraf, d'altra banda, va posar les bases de l'escola geogràfica catalana i va introduir en aquesta disciplina uns plantejaments metodològics rigorosos i actualitzats. […]

La seva obra està impregnada d'uns valors que podríem denominar permanents, i això la converteix en clàssica. Entre aquests valors destaca la seva voluntat d'arrelament, de fidelitat al país per damunt de qualsevol noció de frontera. Pau Vila estima la terra on viu, i en totes les etapes de la seva vida és conseqüent amb aquest plantejament. Les circumstàncies del seu temps el van portar a haver de residir en altres països (Colòmbia i Veneçuela), i en tots ells va crear escola i va deixar una forta empremta personal. […]

Com a persona, Pau Vila ens ha deixat l'empremta d'una actitud exemplar i conseqüent, sense fissures. Com a autor ens ha deixat una àmplia obra, rica en extensió i en profunditat, i escrita en un llenguatge bell i assequible, que és el testimoni d'un temps i d'un país. Un testimoni, però, que per la seva autenticitat es converteix en un punt de referència vàlid tant per a la generació actual com per a les generacions pròximes. En Pau Vila hi ha, en una paraula, una lliçó d'humanisme a reivindicar"

(Joan Tort i Donada: La Vanguardia. Cultura (Barcelona), 24 de juliol de 2004, p. 14)