"Això de fer una autoanàlisi d'un dels meus llibres no és cosa, ara per ara, que em vengui gaire a tomb. Però per no negar-m'hi del tot, explicaré l'aparent contradicció que un lector una mica atent pot trobar entre els seus dos primers reculls de poemes, L'hora verda i El dolor de cada dia. Tots dos són dels mateixos anys; vull dir que si fa no fa, els escrivia alhora, entre el 1950 i el 1952. El primer és fruit de les ganes d'escriure, sense més interrogants: esdeveniments, gent i coses del meu entorn, una mica d'amor, i tot "modo lyrico", que dirien els antics. Joan Pons i Marquès, després d'una primera lectura pública que en vaig fer a ca don Guillem Colom, hi va detectar la influència de Rimbaud. No és estrany: Rimbaud era una descoberta recent. També hi deu haver l'empremta dels castellans del 27, que, per aquell temps, eren la meva lectura més assídua. Els poemes d'El dolor... varen començar una mica més tard i responien a una certa conscienciació, que se'n va dir després, i així s'expressa en el poema inicial. Aquest llibre és escrit, en la major part, "modo didactico", per seguir amb la nomenclatura vella, i respon a l'estil de la que es va anomenar poesia realista i també social. Vaig arribar a aquesta manera d'escriure a través de l'Alberti dels poemes polítics, de Sermones y moradas i altres reculls similars, i també a través de César Vallejo, que em descobria un amic de la residència d'estudiants on aleshores vivia i a qui el llibre va dedicat. Aquesta doble intenció, matisada i amb moltes diverses ramificacions, crec que ha marcat sempre la meva poesia. Josep Maria Llompart m'ho ha retret alguna vegada, perquè ell és partidari, diguem, d'El dolor...; però la veu de l'home és múltiple, i jo no em veig en la necessitat de renunciar a cap dels seus registres, ni en tenc cap ganes".

(Jaume Vidal Alcover. "Autoanàlisi literària". dins. Lluís Busquets i Grabulosa: Plomes catalanes d'avui. Barcelona: El Mall, 1982)

* * *

"L'hora verda, publicat el 52 però començat a escriure el 50, a l'hora de publicar-se fou, dins el context literari de les illes, un llibre que venia a reafirmar --d'una manera que, segons sembla, resultà escandalosa-- la ruptura radical amb l'anomenada "Escola Mallorquina" que ja s'havia iniciat, per part de Blai Bonet, el mateix any 50, amb Quatre poemes de Setmana Santa. Però, mentre el gran poeta de Santanyí ho feia imposant, ja, l'estil transcendentalista que, unitàriament, ha caracteritzat també la seva obra posterior, Vidal i Alcover ho feia proposant un llenguatge i una actitud vital ben diferents. En efecte, L'hora verda, on no hi glateix cap tipus de preocupació religiosa –cosa que probablement no passaria desapercebuda i, vora d'altres, potser seria condicionant del rebuig que provocà–, aportava, endemés, una temàtica aquí insòlita i, sobretot, un material expressiu que, a primera lectura, envestia amb uns certs aires de frivolitat. I és que, ¿a què devia venir aquell fer-se acompanyar per unes paraules de Schiller o Keats un poeta tan jove que construïa, endemés, el seu món amb referències obsessives a l'alegria, parlant de ballarins, de flautistes, de cintures verdes, de lloretons i anells de colorins, de snipes o nins entremaliats, i esmentant gent com Anna Cheselska o Moira Shearer que, al damunt, no estava massa clar que fos pecaminosa? Per poc que el lector es deixi dur per reaccions primàries. Prevenir-lo contra aquest possible error d'interpretació, és uns dels objectius primordials que voldria assolir amb aquestes notes".

(Miquel Àngel Riera. Pròleg a Obra poètica. Manacor: Tià de sa real, 1984)

* * *

"De fet el polifacetisme va ser la seva manera de satisfer els seus múltiples interessos i de desenvolupar l'extraordinària ductilitat dels seus dots i recursos. Ara bé, així com hi ha autors que també s'han desplegat en diversos fronts, però ho han fet des d'un únic nucli seminal, en el cas de Vidal Alcover el més sorprenent és que, al capdavall, ell era naturalment tan poeta com narrador, com crític, com estudiós, com dramaturg, com traductor. Tot procedia igualment d'una pulsió interna i responia, per tant, a una mateixa necessitat, la d'expressar-se en el màxim nombre possible de camps."

(Àlex Susanna. "La poesia de Jaume Vidal Alcover", dins Homenatge a Jaume Vidal Alcover. Barcelona: Columna, 1992)

* * *

"Vidal Alcover tenia algunes idees molt clares sobre el teatre, però això no es traduí en una estètica tancada i limitativa, sinó que, ben al contrari, es manifestava amb fórmules i gèneres molt diversos, que aprofundí o sovintejà amb més o menys freqüència segons les possibilitats sorgides de l'entorn teatral més immediat. Encara que, aparentment sembli contradictori amb el seu tarannà d'home que posseïa unes idees sòlidament establertes, a partir de la seva cultura extensa i profunda —fet que podia fer-lo dogmàtic, sobretot a l'escalf de la polèmica oral o escrita que tant li agradava— aquesta versatilitat del seu treball dramatúrgic, la seva mateixa actitud receptiva o qualsevol encàrrec, diuen molt de la base real on reposaven aquelles idees tan aparentment incommovibles. En el fons, tot i la seguretat que li fornia aquella àmplia cultura, o precisament a causa d'això, Jaume Vidal tenia una visió oberta i mal·lejable, que només rebutjava la imposició sense raonament o la moda superficial i passatgera.

(Guillem-Jordi Graells. "Jaume Vidal Alcover i el teatre", dins Homenatge a Jaume Vidal Alcover. Barcelona: Columna, 1992)