Sempre he cregut que el mes de novembre és un mes poc definit en el calendari, almenys en el calendari escolar que és el que m'obligava a mi a viure cada dia les grans o petites coses de l'Institut i els esdeveniments familiars... Vaja, aquest inici m'ha sortit força literari. Si en "Foques" el llegís, i potser algun dia el llegirà, n'estaria satisfet.

En "Foques" era, i encara és, el professor de català de l'Institut i va donar la coincidència que el vaig tenir a primer, a segon i a tercer curs, l'any en què passen els fets que vull narrar. Ell va aconseguir que m'agradés escriure i que hagi redactat aquests fulls amb allò que m’ha afectat de debò.

–Mira, Pere, si escrius allò que t'amoïna o allò que creus important descarregaràs les teves "neures" en el paper i et sentiràs molt alleugerit, més tranquil... I al cap d'un temps quan rellegeixis el que has escrit veuràs que els problemes s'han desinflat, alguns fins i tot et semblaran ridículs...

Pel que fa a trobar-me millor escrivint les meves vivències li dono tota la raó. Però dels problemes, del meu gran problema no sé pas què dir, ara hi ha dies que el veig petit i altres vegades encara em sembla un pes que mai més no em trauré de sobre. O bé penso que el que m'ha succeït ha passat a altra gent, als disset anys, i s'han organitzat la pròpia vida o bé crec que sempre em recordaré de l'assumpte de la mare i el pare.

És clar que el meu problema no va ser, no és –no sé pas si escriure en passat o en present– culpa d'en "Foques", al contrari, ell em va ajudar mot, amb aquell somriure camuflat sota el mostatxo, d'aquí li ve el malnom i la manera que té de dir les coses com si tinguessin menys importància de la que tu els dónes. Parlar amb en "Foques" tranquil·litza i anima, i sempre té al seminari de català una estona per dedicar-te. Si allò que diuen que un professor ha de ser un amic no és una ficció literària, ell ho compleix, o, almenys, és una de les excepcions que confirmen la regla.

El meu tercer curs havia començat sense gaires novetats. La més important era que havien repintat tot l'Institut i havien col·locat plantes als replans de l'escala. Tot plegat no aconseguia canviar gaire l'ambient de resignació que a mi em va semblar que surava a la casa i que em va acompanyar tot el curs, tan diferent de l'aire alegre que jo respirava en els meus cursos anteriors. L'any passat, els llargs passadissos on cada hora desemboquen la gent de les aules, em semblaven tristos, potser no tant, però vaja, com els de la Model que es veuen per la "tele". I per què he escrit la Model?... [...]

(Del llibre Quin curs, el meu tercer!)