El geperut de cal Teixidor, el company inseparable de la Letes, va anar-se'n de dret a seure en el seu lloc de costum: una cadira mitjana davant dels sacs de gra, i vora la vidriera de la rebotiga.

Allà va quedar-se trist, abatut, amb les mans creuades sobre els genolls i més groc que un desenterrat. Les llàgrimes li humitejaven els ulls però eren d'aquelles que no corren, perquè el pensament les detura i el foc de l'ànima les eixuga. La gelosia feia un quant temps que li mossegava el cor, però abans se l'hauria fet bocins ell mateix que donar-ho a conèixer. Feia poc que encara era feliç.

En aquella hora que, un cop acabada la tasca de teler, anava a passar l'estona a ca la Letes, sense mancar-hi ni un dia, trobava sempre a ella asseguda al costat de la vidriera, fent ganxet o puntes, guaitant distreta els pocs vianants que transitaven pel carrer. 

I ell se quedava embaladit guaitant aquella noia que, malgrat els seus vint anys, tan poc havia canviat: era encara enjogassada i riallera com sempre. De temperament fogós i decidit, expressava amb molta vehemència els seus sentiments. Voluntariosa i malcriada, lo que volia ho volia resoltament, encara que sabés que la perjudicava. A en Manel seguia dominant-lo com sempre. Li feia bromes que ell no seguia, li esclafia rialles que ell no corejava.

Semblava una inconscient que no es dongués compte d'aquell esgarrat tan terrible, havent perdut fins i tot la memòria d'aquella caiguda que en diada tan senyalada, el dia de la mort de la Mariona, l'havia malmès per la vida. 

(De La caiguda. Barcelona: Trípode, 2021, p. 48-49)

***

El fanal que aquesta tenia alçat al nivell de la seva cara li donava una expressió estranya i repulsiva. Com tants altres sers desgraciats com ella, no semblava vella ni jove. Se diria que mosses com la Porc deuen nàixer totes al plegat i després queden verges o xorques. Pròpiament a la llum del fanal mostrava retirança a una d'aquelles dones tingudes per bruixes, anant a cercar en les entranyes de la bèstia quelcom que li convingués pels polvos de fer estimar. Per sos ulls hi va passar, però més llarga, més fixa i més clara, aquella demostració indefinible de lo que son cos sentia; va clavar-los en en Mariano, i obrint sos grossos llavis amb estúpid somrís, va ensenyar unes dents mal arrenglerades però blanques, única mostra de condícia que en ella es veia, i li va dir:

—Que us creieu que vos enganyava? Guaiteu-vos-la bé i ho veureu. —I va seguir acostant-hi el fanal.

En Mariano ja no veia res, ja ni la sentia. Empunyant-la amb tota la seva força sense que hi valgués la feble resistència que ella hi oposà, va tombar-la d'espatlles i la va posseir amb tota la brutalitat del mascle dominat només que per l'instint bestial. La cambra nupcial fou digna de la parella; tot lo que rodejava a en Mariano fou ben digne d'ell: llàstima que haguessin mudat la palla! Fins el fanal, caigut a terra, avergonyit, espeternegà una estona i a la fi s'apagà no volent llumentar tanta brutícia.

Des d'aquell dia fou un seguit. Primer se n'amagaven, més endavant, amb la confiança que dona la costum de les coses, i que fa creure que ningú ho ha de veure, i molt menys endevinar-ho, se tornaren més atrevits; i allavors succeí lo que succeeix sempre en aitals casos: en Lluís va veure que molt sovint son germà es trobava pels voltants de la porquera, i que a cada punt hi havia porcs gamats o truges que no anaven prou bé al garrinar. Després de la sospita, se'n volgué convèncer amb sos propis ulls, i en lloc de veure si podia esmenar en Mariano fent-li comprendre que calia estimar-se molt poc per a posseir i pagar una cosa tan abandonada i baixa, ho va dir a la Dolores. 

(De La Porc, Barcelona: Trípode, 2021, p. 93-94)

*** 

Siseta: Casar-me?
El mestre: Sí, perquè no tens més remei. Els homes amb les lleis a favor seu, vos han tallat les ales.
Siseta: Ves si'n podia néixer jo, d'home!
El mestre: En fa moltes d'errades, la naturalesa.
Siseta: [...] Si tingués llibertat, com l'aprofitaria!

(D'Isolats. Barcelona: L'Avenç, 1909, p. 36)