—Sóc un home nòrdic i m'agrada la solidaritat vikinga. La idea que són uns bàrbars no és certa. Ells tenien el Hávamál, una sèrie de regles per viure amb saviesa.

—Doncs que en quedi constància i, si pot ser, estableixi precedent: Urpinell ens rep amb unes olivetes, unes patates, unes escopinyes i ens serveix un vi natural Cauzón, amb una etiqueta amb un poema seu. Com és això?
—La meva idea és fer una colla d'ampolles de vi amb poemes, no només meus, sinó d'altra gent. És una manera de difondre la poesia. Ja vaig començar el 86 fent estovalles poètiques. I és que la meva dèria és treure la poesia del format llibre respectant la seva estructura textual i col·locar-la en objectes de consum diari. La poesia, si més no d'ençà del segle VIII xinès (Li Bai/Po), del segle XI persa (Hayyam) i del XIX europeu (Baudelaire), ha anat molt lligada al vi, als alcohols, en general, i a les drogues, també. Per això se m'ha acudit d'unir vi i poesia ara, específicament per mitjà d'una contraetiqueta afegida a una ampolla de vi 100% natural de Granada, que és on visc actualment.

—I no creus que se't pot acusar de banalitzar la poesia?
—Sóc un dessacralitzador. Ara mateix estem embrutant les estovalles amb un poema. Si algú vol afinar més que es compri el llibre. Al final on jo vull que vagin a petar és al llibre. Però aquest és només un dels camps de laboratori. També tinc intenció d'anar al departament d'Educació i que contracti poetes catalans perquè expliquin la seva obra a les aules i puguin inscriure's en la multidisciplinarietat, perquè la poesia també pot servir per ensenyar geografia, o economia, o literatura comparada.

—No només la poesia és el teu camp de batalla: la libidinologia, també. Per cert, què és?
—És una ciència que he creat per estudiar les passions humanes i evitar conflictes de libido en les relacions de parella. Vull que la gent eviti anar al jutjat per casar-se o a l'advocat per divorciar-se. No cal.

—I ara que hi estàs posat, explica'm això dels moviments sísmics que estàs estudiant.
—Balls com el zapateao i el sirtaki sempre es produeixen en llocs sísmics. És com una autoafirmació davant de la terra que et puteja quan vol.

—Bé, ara que tenim una panoràmica Urpinell. ¿Digue'm què hi ha de comú en tot plegat?
—La màxima curiositat lingüística. Ara estic estudiant panjabi a través dels que venen flors pels carrers. Quan era jove, vaig estudiar anglogermàniques i sempre he estat nòmada. He viscut a Anglaterra, a Alemanya, a Escòcia... i ara visc entre Granada i Reykjavík. A Escòcia vaig treballar en un pub on havia viscut un personatge històric que va inspirar Stevenson. Jo sóc un producte de la resistència de la societat franquista, que encara continua.

—I més estrictament en el camp lingüístic, què has fet?
—Estic fent una tesi sobre llengües paranoiques, de mantega i cervesa, i neuròtiques, d'oli i vi. Nosaltres diem llibre verd: primer, la substància i, després, l'accident. En canvi, en anglès ho fan al revés. Tot això comporta diferents maneres de veure el món, però ja t'he de dir que ni els uns ni els altres acabem d'entendre la realitat perquè abans de la llengua ja hi havia la telepatia.

—Ostres!
—Ho diu Oscar Kiss Maerth, un antropòleg. Sosté que abans de comunicar-nos a través de la llengua, ja ho fèiem telepàticament.

—I encara en tenim seqüeles.
—Sí, estem utilitzant uns estris per parlar que no toquen. La llengua era per menjar i per fer l'amor. En ser expulsats d'una tribu de micos, ens vam veure obligats a adaptar-nos en uns llocs amb un clima diferent i això suposo que va provocar que algú hagués de donar ordres. La llengua, en principi, és això.

—I els poetes recuperen aquesta comunicació primigènia.
—Fan la sinestèsia, com els nens. Per exemple, Ferrater escriu: "Color, dolor de poma". I això és una cosa que encara ve d'aquest món passat. En la poesia m'hi trobo còmode perquè demana concisió, encara que hi hagi aberracions aparentment lògiques. De fet, com deia Palau i Fabre, el poeta és un alquimista, i un demiürg de la tribu. Avui dia les formes poètiques que més s'adiuen a la pressa amb què es viu i que més serveix per combatre la publicitat són l'haiku i el tanka. M'agradaria convèncer els Ferrocarrils que n'incloguessin als bitllets.

—L'ideal és viure sense pressa?
—És cert que no hi ha temps de reflexionar, però no es pot parar el progrés. Cada vegada vivim en una societat amb més Thanatos i menys Eros. Hauríem de tenir més hores de lleure i que treballin els robots, però per a això els preus haurien de baixar i és el que no volen els feudals, perquè encara estem en una societat feudal, però ja anem cap a la seva liquidació.

—Ja era hora.
—Sí, però hem de veure si la gent vol liquidar-la.

—I en aquesta lluita d'Eros i Thanatos amb quina ciutat et quedes: Granada o Reykjavík?
—Reykjavík, el nord, és el racionalisme. A Granada, al sud, respires la libido. Hi ha molt de jovent internacional que hi estudia i això dóna un joc de libido al carrer impressionant, moltes rialles i unes grans ganes de viure. El jovent ho té molt malament en aquesta societat gerontocràtica. Es contracten més immigrants que autòctons per tenir cura dels vells per estalviar diners. Entenc bastant la decepció del jovent. Els humans tenim un problema i és que no hem decidit venir a viure al món. Amb això els anglesos són més exactes. Nosaltres diem "Jo vaig néixer", però ells utilitzen la veu passiva, "I was born". En aquest cas l'encerten més els paranoics. Tenim un temps limitat i el meu pitjor enemic és qui em fa malbaratar el temps de vida que tinc.

(Ada Castells: "Lluís Urpinell", Avui Cultura, 18 de març del 2010, p. 3)