L'Urpinell fa de la geografia la raó del poema. Geografia de morals i despersonalitzacions. Poesia de doblatges: tot és cert; la ficció n'és absent. Els engranatges de les peces, però, tenen l'obcecació maniàtica del desplaçament; la voluntat de moure's ha de detectar-se. Tota frase té la tornada; discurs visual: la cibernètica i el maniquí, l'escrivent, l'autòmat i el pop-art en dirien la seva. La llengua d'aquest llibre és matemàtica i els caràcters són triangles, cercles i d'altres figures geomètriques (Galileo Galilei): «La festa acaba sempre amb rombes; / Comença amb triangles ovals». Els seus models, els signes de representació que li són propis, a ell i als altres personatges d'aquesta crònica d'stars i d'ídols, s'emmarquen en l'ús i desús de la quotidianitat estricta. El món i la paraula s'han fet per ser en el llibre. Les cites, els robatoris, els paral·lelismes s'incrusten en el text a guisa de collages envernissats. S'amaga el secret o es personalitza el nom propi a manera d'adjectiu fins a l'arquetipus. La metàfora, si hi és, és universal. La lírica és gènere d'exili, la asèpsia categoritza la seva moral, dissonància de plaer que conjunten el dandisme de la inconcreció i el sentiment de l'àngel blau que plora per la felicitat que li han fet escollir (M. de Palol). Poesia psicoanalítica, nu davant del despatx. L'Alquimista cerca encara la seva ànima; l'Urpinell camina sota Aquari recepta en mà. On hi havia aventura hi ha raó. A pesar de la generació que li ha tocat viure, una mística de coll de camisa retorna del món germànic. Els modernistes seduïts pel nord enllà. Exili forçós al Walhalla (Col. Cristall, 1976), més epilèptic en les metàfores, importava la psicoanàlisi i el cinema de Bergman, seduït pel nord enllà i les biblioteques de les institucions anglosaxones. En Lerwick, els personatges provenen de la nostra-ençà-universitat —crònica— i anomenen, magnificentment, l'amic i l'amiga. L'estranger força el miratge, l'estrany obre la màgia dels sons. Hi ha un cansament a no fondejar les planes del jeroglífic. [...] Lluís Urpinell escriu a l'altre/a, als altres amics concrets, i no encercla la universalització perquè s'adreça, en els poemes llargs, per carta en vers. Cordialment. Pocs nexes d'unió sinó l'ús quotidià d'uns objectes comuns i referenciats. Altres realitats funcionen com a metàfores en els poemes minúsculs, on reflexiona a partir de l'ordre visual: paral·lelismes lèxics en oposició aparent, imperatius d'una norma i descripció en la contundència de les frases simples. [...] Veu insòlita i original en la poesia dels setanta, s'acosta al món urbà a cops d'avió i de cantonades, i des dels despatxos d'antipsiquiatres i estafetes de correus. Day by day, de dia en dia...

(Vicenç Altaió. "Epíleg" a l'obra Lerwick. Palma: Tefal, 1981, p. 73-75)

* * *

Ve
     Que...

Ve que se saben tots els secrets de la llengua (de la gramàtica) i sembla que no hi pugui haver sorpresa; ve que se saben tots els secrets del vers (de la mètrica) i sembla que no en quedi cap per explorar ni, doncs, per explotar; ve que es coneixen tots els embats de la poesia (o ens ho afigurem) i apar feina vana esforçar-s'hi o perseguir-la...

...Però ve que la paraula és presa amb pinces per un dels seus extrems, com si es tractés de l'antena d'un escarabat o del peuet minúscul d'una cuca, i ve que aleshores la llengua, sense més, és ritme, és vers, i ve que el vers, el ritme, sense més, esdevé poesia.

Així considero que procedeix, en els seus amagatalls verbals, Lluís Urpinell i Jovani en aquest Tractat d'Ofiologia: atzucac i contraatzucac a la vegada.

(Josep Palau i Fabre. "Pòrtic" al llibre Tractat d'Ofiologia. Barcelona: Barcelona: Proa, 1995, p. 11)

* * *

La literatura de Lluís Urpinell vol ser directa i clara com l'escriptura d'un afeccionat, per a qui és més important el que ha de dir que com cal dir-ho. A això em refereixo quan faig notar que recula. A Tractat d'Ofiologia ha escollit gèneres poètics, de tradició culta llatina o nipona, que en si mateixos ja representen un esforç de contenció i de síntesi, una essencialització del poema. L'elecció d'aquests models equival a una renúncia a la pròpia tradició, on l'autor mai no s'havia acabat de sentir còmode, i el rebuig de l'ostentació de l'estil. Es minimitza l'expressió i s'aprofiten al màxim els recursos de l'escriptura en funció del ritme. Cap lector no avisat reconeixeria els mèrits d'aquest llibre en una lectura distreta, perquè l'autor no vol que els seus mèrits siguin evidents.

Tractat d'Ofiologia recorda l'obra de José María Fonollosa, que és un exemple d'autor que ha aconseguit escriure una obra excepcional amb els recursos d'un no-poeta. Els temes són semblants i també el despullament (de manera notable en els poemes prostibularis), però l'un és clar fins a l'evidència mentre que l'altre, conceptual i difícil, es basa en claus de lectura que el poema no explicita. Urpinell justifica la referència a l'ofiologia amb la idea que el poema és com una serp que desafia el lector frontalment.

(Julià Guillamon. "Honor als valors salvatges", epíleg al llibre Tractat d'Ofiologia. Barcelona: Barcelona: Proa, 1995, p. 139)

* * *

El nom de Lluís Urpinell (Barcelona, 1953) està associat a l'heterodòxia poètica: des dels seus inicis en el si de la revista Tarotdequinze els anys setanta fins a una singular experiència amb tovalles poètiques, el personatge sempre s'ha caracteritzat per un cert inconformisme, de manera paral·lela com la seva obra ha estat sovint un punt d'encontre de citacions i referents culturals d'allò més diversos —ja es tracti del gust pel cultisme i el collage present a Exili forçós a Walhalla, del 76, o de l'hàbil simbiosi anglocatalana de March/Arthur, del 85. Ara, Tractat d'Ofiologia suposa un aparent, i enganyós, viratge cap a una volguda simplicitat. Els poemes s'inspiren en formes de síntesi com la tanka, se serveixen d'una gran economia lingüística i retòrica, i es disposen sobre el paper en versos extremadament curts, que van partint les paraules com si fossin monosíl·labs, i en dificulten així, de manera considerable, la lectura. La complexitat paradoxal del llibre és accentuada, a més, per l'ocultació quasi sistemàtica dels referents dels poemes. Malgrat tot, el to directe de la majoria de les composicions les acosta al lector per una via que no és necessàriament la de la comprensió literal.

[...]

Aquesta poesia "a la vegada molt sofisticada i molt primitiva", tal com diu Julià Guillamon en un aclaridor epíleg, troba d'altra banda una de les claus en el símbol de la serp —fins i tot en la disposició gràfica del text—, i és tota impregnada d'una evident ironia, desencisada i amarga. En un món escindit entre l'oci i el negoci ("Tankoci"), Lluís Urpinell ret en definitiva el que Guillamon en diu "honor als valors salvatges", i ens presenta una obra molt més complexa que no sembla, que invita a la relectura i que sintonitza, en part, amb autors maleïts com Josep Palau i Fabre o José Maria Fonollosa; sempre a partir, però, d'una poètica del tot personal.

(J. M. Ripoll. "Lluís Urpinell, Tractat d'Ofiologia", Serra d'Or, núm. 433, gener del 1996, p. 68)