Tinc l'exemplar dedicat de la seva novel·la més convencional, i doncs premiada, La torre Bernadot: amb lletra molt pulcra, parla d'amistat i evoca un dinar "de vi i Vinyoli". Era el mes d'abril del 1986.

Antoni Turull venia d'una familia burgesa de Sabadell i va fer el camí prescriptiu d'estudi i bohèmia, propi d'un intel·lectual en un entorn marcat per la cultura. Com a detall peculiar, va defensar la seva tesi doctoral en llatí davant un tribunal de la Universitat Pontifícia de Roma, mai vaig saber per què, tot i que ell n'estava orgullós i ho brandava com un signe d'aristocràcia intel·lectual. De seguida se'n va anar a fer de lector a Bristol, després professor titular, i des d'aquesta tribuna va obrir la porta a altres col·legues catalans, entre ells Montserrat Roig i Francesc Parcerisas, en un temps en què els escriptors feien servir els lectorats com a finestres –;com a forats per respirar–; avui hi van els qui volen ser funcionaris de la Universitat.

Com que Sabadell obliga, en la seva tasca acadèmica va resseguir les passes d'un altre mestre de la ironia i del contracorrentisme, en Joan Oliver, Pere Quart, un poeta que caldria recuperar […]. I tots dos també compromesos amb aquesta cultura nostrada que, als vuitanta, estava sota mínims. En aquest sentit, Toni Turull no es va revoltar contra el sistema –la Generalitat pujoliana– sinó contra els resultats del sistema: va voler introduir lleugeresa en un ambient literari governat alhora per la provatura i la solemnitat, i va escriure la Crònica d'Isambard, un llibre divertit (això era pecat), estúpid de tan rialler, procaç, amb una acció trepidant. Això, l'any 76, quan tot era transcendent!

I tenia en carpeta una novel·la encara pitjor, que vaig llegir amb el somriure posat, i que recordo que hi sortia una parella de pinxos que es deien Joan Pau Primer i Joan Pau Segon i que barrejava un altre cop l'acció trepidant amb el terrorisme cultural. Crec que encara està inèdita. L'humor d'en Toni era molt british, però de Lord en amunt. Com que el tenien per un frívol, i no ho era pas –havia traduït William Blake, poca broma–, va escriure amb disciplina la novel·la convencional que deia abans, on recuperava l'aire estantís de la infantesa, la descoberta adolescent, el fracàs dels somnis, en un exercici molt formalet, ben escrit –era profesor–, on un dels personatges centrals és l'ama, és a dir, la dida seca que els cuidava de menuts, que es diu Pè, amb accent obert –Toni pronunciava moooolt obertes les vocals obertes– i que contestava en català del Vallès quan la senyora se li adreçava "en castellà d'en Francu", així ho diu, així fa justicia.

(Patricia Gabancho. "Tot recordant Toni Turull", Núvol, el digital de cultura, 19 de gener de 2015 - enllaç)

* * *

Del que sí vull parlar és de la filiació poètica d'aquest volum, perquè Toni Turull no sols no pertany a cap mena d'escola o de grupet dels que solen tenir carta de presentació, sinó que s'abeura en uns models que, ara i aquí, solen ser desconeguts. La poesia que de debò l'enamora és la que, aferrada a les arrels populars (quants de versos hepatsíl·labs!), es construeix com una punta de llança damunt la ironia, el subterfugi dels doubles-entendres o l'experiència immediata de la societat (en especial si aquesta és la societat burgesa enriquida, o la classe política hipòcrita i venal). Una part de la seva producció ha estat "gasetilles" comentant aquesta actualitat política o cultural, "anònims" com els que hauria escrit un il·lustrat vuitcentista. De seguida es veu que l'observador, és també, i en gran mesura, partícip, i que escriu en calent, de viu en viu –i, això, que sol ser molt problemàtic de cara a les "elaboracions literàries", és el que, aquí, li dóna aquest particular to, entre saberut i burleta. Hauríem de recórrer a la tradició medieval per rastrejar, en el doble recurs a la befa i a l'ensenyament moral, els seus antecedents més antics. És un corc que ens burxa la consciència amb aquelles veritats elementals que més ens estimaríem d'oblidar. En la poesia actual, una part de la producció de Pere Quart, Nicanor Parra o Nicolás Guillén –la poesia del qual Turull va introduir a Anglaterra– són un precedent d'aquesta mirada crítica als "costums dels nostres temps"; basti, per a botó de mostra, comparar el "Rigodons" de Turull amb alguns poemes del gran escriptor cubà. Crec que un altre element important d'influència són les lletres dels chansoniers moderns, catalans o no, és a dir: allò que potencia la comunicació inmediata, àmplia, amb un argument intern explícit. Això, a més, explica el seu gran interès per la poesia més espontània de sectors socials marginats de la cultura, com les dones o els infants.

(Francesc Parcerisas. Pròleg a TURULL, Antoni: Poesia prima. Barcelona: Ed. 62, 1986, p. 6-7)

* * *

Turull creu que la poesia de Pere Quart és evolutiva i empírica: evolutiva perquè, tal com vol demostrar el llibre, l'obra va lligada als avatars de la vida personal del poeta, ja que cada poema o cada bloc de poemes neixen d'una situació biogràfica ben precisa; l'obra "evoluciona", doncs, sempre seguint la peripècia vital del poeta i d'aquí, per exemple, l'estructura cronològica de l'estudi; empírica "perquè la seva motivació, la seva selecció del material i la forma definitiva que dóna als poemes neixen de l'experiència, de manera que cal que el lector la copsi –encara que estigui encoberta– si vol fer una lectura pregona de les seves composicions, que, plegades, formen un llarg poema en evolució, inacabat i inacabable" (p. 9). El llibre insisteix també en la genuïnitat del poeta. Al llarg de l'estudi se'ns valora l'obra de Pere Quart en relació amb el Noucentisme amb l'intent de situar-la respecte aquest moviment i de vegades fent comparacions ben concretes; per exemple, parlant del Bestiari, després d'emmarcar el llibre dins la tradició noucentista, el crític afirma que Pere Quart supera els mestres del seu temps, Guerau de Liost i Josep Carner. El primer perquè "fou limitadament enginyós i la seva originalitat formal el va restringir pel contingut" i el segon, "si bé va posar menys fronteres al seu enginy temàtico-formal i mostrà un ampli domini de la paraula, no va saber en el seu Bestiari afrontar la realitat de la precisió que caracteritza Pere Quart" (p. 40). Els poemes es poden llegir tenint o no en compte la realitat personal del poeta i Turull sempre tria tenir-la-hi, perquè, com en el cas d'Oda a Barcelona, ho creu "més beneficiós i atractiu" i s'esforça sempre a situar el poema en l'espai històrico-ideològic. Per això de vegades encapçala el capítol amb una succinta biografia del poeta en el temps en què escriví el llibre (vegeu per exemple, l'inici de Saló de tardor) per descobrir després els motius que forcen cada poema.

(Joan Torruella i Casañas. "TURULL, Antoni. Pere Quart, poeta del nostre temps", Llengua i literatura, núm. 1, 1986, p. 620-621)