Comentaris d'obra
"Quan Estanislau Torres, admirat escriptor i bon amic, em va demanar un comentari de presentació d'aquesta nova edició de la seva novel·la Els ulls i la cendra em va tornar a la memòria de cop, gairebé amb una impressió de sobresalt, aquell temps, fa trenta anys, en què l'obra va aparèixer per primera vegada. Agosarada aparició! Per dos motius: pel repte, no desitjat però real, a la censura, el terreny dels nostres adversaris, i per la inoportunitat sentida des del camp propi, en ple confusionisme. La novel·la potser va resultar més incòmoda des d'un antifranquisme unitari que des del franquisme que es volia fer tolerant, a mitjan decenni dels anys seixanta. Dic això, tot i que ignoro si tanmateix l'anomenada "consulta prèvia", instaurada en aquells anys, va fer de les seves. Tant se val, ja que la novel·la, tal com estava, donava testimoni, de la manera més punyent com tracta Estanislau Torres els seus temes -és a dir, amb una diabòlica combinació, perfectament quallada, de poesia i realisme- d'una situació ignorada sovint i silenciada gairebé sempre que es produí durant la guerra del 1936 al 1939 i que consistí en l'hostilitat envers Catalunya i tot allò català, sentida i manifestada en la zona republicana, la nostra.
L'esmentada aparició de la novel·la, l'any 1966 no va tenir el ressò que es mereixia. Ni el podria tenir, perquè en general tothom defugia la polèmica sobre allò que s'hi exposa: la situació, el viure de la gent senzilla de rereguarda; els sentiments, les esperances, les pors i aquell vague dolor del món que il·luminen amb una claror trista els ulls dels infants i dels adolescents quan els envolta la desgràcia dels adults, quan la família es desintegra físicament i la força de l'amor, que semblava omnipotent, abandona les regnes del curs de la vida i els deixa sols, exposats a l'insult i a la humiliació. Tot plegat, amb tanta denúncia explícita, feia de molt mal empassar. Conscient del fet, al mateix any vaig escriure un article titulat "Sobre el novel·lista Estanislau Torres (Serra d'Or, VIII, 5, pàgs. 53-55) en què, a més de comentar la novel·la La derrota, amb la qual Estanislau Torres s'havia emportat el darrer premi "Sant Jordi", retia honors a Els ulls i la cendra, que tot i haver estat finalista l'any anterior, no havia estat publicada fins aleshores, em permetia de qualificar-la de "novel·la dura i original, sense precedents a la nostra literatura" i endinsant-me en el tractament narratiu, tan peculiar, elevat per l'autor, ja en altres obres seves (L'altre demà, El foc i la cua) a la categoria de mestratge, parlava de l'ús del diàleg i de l'enorme pes convincent de la frase banal".
(Joan Triadú: Fragment del pròleg d'Els ulls de cendra)
* * *
M’arriba un sobre amb un llibre de petites dimensions. Es tracta d'Al vol (Pagès editors), d’Estanislau Torres, un dels escriptors catalans en actiu més veterans. I amb el llibre m’arriba també una carta en la que m’explica que als vuitanta anys -és a punt de fer-ne vuitanta-dos- li va agafar la dèria d’escriure poesia, un gènere que fins aleshores no havia tocat: "El primer que he escrit (als vuitanta anys!) i possiblement l’últim", em comenta. També em diu "Em temo que no t’agradarà". (n’hi ha més)
El volum aplega poemes datats entre el 10 de novembre de 2006 i l’1 de gener de 2007, els dies del canvi de Maragall a Montilla a la presidència de la Generalitat. I, com si fos un dietari, l’estructura del llibre ve donada per la relació de les dates en que s’han escrit els poemes, sense títols ni cap altre atribut identificatiu.
Jo no hi entenc gaire de poesia i, per tant, m’abstindré de pontificar però els textos de l’amic Lau Torres -que en la seva prosa, summament expressiva, sol emprar la frase breu i els paràgrafs curts- em semblen més propers a l’apunt apressat en el full d’una agenda que al que podríem denominar “poemes convencionals”.
Deu ser per això, ara que hi penso, perquè el llibre es titula precisament Al vol.
Miraré d’explicar-me d’una altra manera. A mi, per exemple, m’ha agradat aquest: “Sis o set pastilles / prenc, / cada dia. / Però fan de bon empassar. / I els colors són bonics. / Són blaves, / grogues, / vermelles…”
I, en l’altre extrem de l’arc, no m’han agradat gens els tres que reprodueixo: “Scoop, un film divertit. / Però no pas, de molt, / el millor Woody Allen.”
“Han defenestrat la Tura. / Em dol. / Era eficient, / enèrgica. / Potser massa geniüda?”
“Però, a veure senyor Puig: / Vol dir que fent cara d’enfadat / (i estant-ne, sempre) / afavoreix el partit?”
I acabo amb un poema que em sembla bastant definitori de l’actitud d’alguns dels nostres escriptors: “Home mort, no. / Sí, escriptor mort. / I l’assassí, / qui ha estat? / Tothom o gairebé.”
Tot és opinable, ja ho sé. Per això he començat dient que jo no hi entenc gaire, de poesia.
(Joan Josep Isern. "Al vol: Estanislau Torres publica poesia." Blocs VilaWeb, 8 de març de 2008.)