"Estimats amics:
Heu volgut venir aquesta nit plujosa per a acompanyar-me a escoltar les paraules amb què uns quants companys meus, admirats escriptors catalans, volien celebrar els mèrits hipotètics de la meva obra i exaltar-ne sobretot —suposo— les seves bones intencions.
Tant vosaltres com jo, però, ens haurem de quedar amb les ganes de sentir-los. Si les autoritats encarregades de vetllar per la nostra tranquil·litat i per la seguretat de l'ordre d'aquesta bona ciutat de Barcelona haguessin permès que ells s'haguessin expressat, com havia estat previst i organitzat pels meus amics del Club, i especialment pel poeta i animador entusiasta que és Anton Sala-Cornadó, l'il·lustre historiador Ferran Soldevila us hauria parlat dels meus llibres de tema històric, el novel·lista experimentat i crític lúcid que és Domènec Guansé us hauria explicat què veia a les meves novel·les i en Josep M. Poblet, home de teatre fins al moll de l'os hauria pogut llegir-vos unes quartilles seves parlant de les meves pobres comèdies originals i de les obres dramàtiques que he traduït o adaptat; i Joan Colomines i Puig, poeta i crític de poesia, Antoni Bergós, advocat i patrici exemplar i, probablement també, el nostre president, Josep de C. Serra i Ràfols, haurien arrodonit el quadre evidentment afavorit de les gràcies i desgràcies que troben als meus llibres i a la meva vida. [...]
Però aquest acte no haurà pogut tenir lloc, i vosaltres no podreu saber, almenys per ara, allò que els meus admirats comentaristes i crítics, que són tots ells uns estimats amics, pensen i escriuen de mi i de la meva tasca literària. I és a posteriori, després d'haver paït l'emoció de veure arribar i entornar-se tants amics coneguts o desconeguts, la dutxa escocesa de pensar assistir a un acte tan afalagador i de descobrir que (potser perquè us consideren, en alt lloc, perillós o nefast) aquest acte no pot ésser celebrat, —bona lliçó per a la vanitat sexagenària—, després de tornar al silenci del meu despatx i d'enfrontar-me amb la feina de cada dia i de cada festa i amb les tasques que m'estalonen, que he de pronunciar, per a un auditori inexistent —que he d'escriure, per a un públic amic que no sé si podré atènyer— aquest parlament de gràcies.
Hauríeu sentit parlar dels meus llibres, de la meva tasca literària, i de les ressonàncies que, en altres esferes catalanes que no són ben bé les de la pura literatura, pot haver tingut la meva activitat. Hauríeu sentit recordar les diverses facetes que ha pres aquesta activitat —ja és un adjectiu obligat aquell mot més aviat disgraciós de «polifacètic», i ja sabeu com és veritat l'adagi que es refereix a l'home de molts oficis— i enumerar els llibres que he escrit, o almenys els que he publicat, potser oblidant-ne algun títol, cosa ben natural, pel poc valor que tenen i perquè jo mateix, sovint, els oblido. L'afecte i la benevolència dels amics que us haurien parlat, la meva mateixa presència i el pretext d'aquest acte, haurien fet que aquesta crítica fos elogiosa, massa elogiosa i tot, malgrat que fos ben sincera."

(Fragment del Discurs de gràcies no pronunciat en un acte no celebrat per a commemorar els seixanta anys de Rafael Tasis [Facsímil de l'edició original que fou realitzada, a l'any 1966, a la Impremta Rafael Tasis, de la Rambla de Caputxins de Barcelona]. Club d'Amics de la UNESCO de Barcelona, 12 de març de 1966)

* * *

"Barallar-vos amb els pensaments sinistres que de cop us envaeixen esdevé bastant difícil quan us sentiu tot sol i, de més a més, vell. ¿De què us serveixen, aleshores, totes les riqueses del món, totes les cases i els palaus, tots els tresors arreplegats en una existència consagrada a la recerca ardent de la bellesa, allà on es trobi? ¿Poden escalfar el vostre cor totes aquestes obres mortes del passat, aquestes coses fredes en les quals només la vostra raó i el vostre cor poden encendre una llar d'emoció?
Mirava al seu entorn, en aquella sala preferida, prop d'aquella finestra oberta de bat a bat, per on penetrava l'aire fresc de la nit, impregnat del perfum de romaní, pinassa i farigola i de la llunyana salabror de la mar, prop d'aquella finestra que s'obria damunt Barcelona, la seva ciutat estimada, adormida enmig del centelleig de les seves llums, sota l'altre centelleig de les estrelles.
Ja podeu haver omplert tota la vostra vida de magnífics records, ja podeu haver recorregut el món sencer i admirat les obres més grandioses de la naturalesa i les creacions més sublims i delicades del geni dels homes. Ja podeu haver tancat els vostres braços damunt la bellesa de les dones. Tot això s'esvaneix en el passat, i aquells encisos d'un dia es troben ja marcits com els pètals que s'han esgrogueït entre les fotos que teniu a l'àlbum. Ja podeu haver perseguit la poesia, l'art sota les formes, ja podeu haver menyspreat les riqueses, i haver-vos-en servit només en allò que us han permès de fer bé o d'assegurar l'assadollament del vostre desig de bellesa. Tot és inútil: arriba la vellesa, i us deixa tot sol davant dels vostres records marcits, davant de les vostres inútils riqueses.
Un dia llunyà, havia tingut l'esperança de deixar un fill que heretaria el seu nom i les seves riqueses, que podria continuar la seva obra. Però la seva muller, aquella frèvola Montserrat, l'havia deixat per sempre, en el moment en què creien haver aconseguit aquesta il·lusió. De cop s'havia quedat tot sol, privat de les seves esperances i dels seus desigs. I tornava a trobar aquella sensació de fred, de solitud, de buit que li havien dut les paraules del metge, ja feia tants anys... ¿Què li romania? ¡Aquell nebot, fill de la seva germana, i que representava tota la seva família! Mai no havia tingut gaire confiança ni afecte envers aquell xicot obstinat i dur, que semblava que només veiés en el seu oncle la providència de les seves follies i els seus dubtes."

(Fragment de La bíblia valenciana: València: Tres i quatre, 1966)

* * *

"Fa uns quants mesos (setembre de 1960) SERRA D'OR publicava un important article de l'escriptor mallorquí Llorenç Villalonga sobre els problemes de la novel·la actual, la segona part del qual era dedicada a un ràpid però complet inventari de «la novel·la catalana a Mallorca». En aquest estudi, per una raó òbvia, l'obra literària de Llorenç Villalonga, actualment el més destacat dels novel·listes balears, deixava d'ésser estudiada. La direcció de la revista, que ja prometia de cobrir aquesta llacuna, m'ha encarregat que jo presenti als lectors la producció narrativa del qui feia famós els pseudònim (ara arraconat per Villalonga) de «Dhey».
Això m'ha obligat a una tasca que, en tots els casos en què hom s'enfronta amb un escriptor, resulta útil i instructiva: rellegir tota la seva obra. I el fet que aquests dies sigui posades a la venda L'àngel rebel, que és la darrera novel·la publicada per Llorenç Villalonga (Biblioteca Raixa, 1961), ve a donar una actualitat a un estudi que, dins la modèstia dels meus mitjans crítics i en l'extensió limitada que li imposen les dimensions de la revista, intenta de complir un deute de reconeixença envers un autor i una obra que ja són considerables."

(Fragment de l'article "Llorenç Villalonga, o la utilitat del snobisme", Serra d'Or, núm. 3, març de 1961, p. 12)

* * *

"Josep va sortir del taller, tot cargolant una cigarreta. Eren les set tocades, i gairebé era fosc. L'estret carrer semblava encara més encaixonat que de costum entre les ribes abruptes de les seves cases. Dintre la brutícia general de les façanes, només la del davant mateix de la impremta, pintada d'un rosa estantís, era una taca de claror, accentuada encara per una enorme estrella vermella, rutilant ja de totes les seves bombetes.
El nom del carrer li venia de les tàpies que l'havien format, quan només era un passadís entre tot d'hortes i jardins arrecerats sota les muralles de la ciutat. Els jardins, les hortes i la muralla havien desaparegut temps ha, i el carrer continuava, amb el seu nom desuet, més baix que l'avinguda on desembocava. Una rampa llefiscosa salvava el desnivell. Però Josep sempre s'estimava més de donar la volta i anar-se'n, a poc a poc i amb la cigarreta penjada als llavis, cap al carrer de Sant Ramon.
Els obrers de la impremta, tot conversant abans de dispersar-se, s'obrien pas entre les dues voreres d'aquell carrer sempre atapeït de gent, i on els vehicles mai no eren cap perill per als vianants. Només de nit s'arriscava algun automòbil pel desigual empedrat i duia una colla de turistes o quatre burgesos barcelonins, amics dels espectacles pujats de to, als cabarets i tavernes que feien permanent l'animació del carrer. De migdia per avall, les voreres estaven preses per tot de mosses molt pintades i curtes de faldilles, amb el gran moneder penjant de la mà i el somriure professional als llavis. En canvi, la rambla estava sempre envaïda per la mainada que jugava a l'eixarranca o a lladres i serenos, sense fer cap cas del món absurd de la gent gran. També hi tenien lloc sovint tot d'importants conciliàbuls entre colles de soldats o de mariners que vacil·laven davant les portes més llampants i discutien amb passió o desmenjament, segons els tarannàs, els preus de la tarifa oficial."

(Fragment inicial de l'obra Un crim al Paralelo: València: Tres i Quatre, 1994, p. 19-20)

* * *

"Si un dia puc tornar lliurement a Barcelona, amb aquestes pàgines sota el braç, una de les meves primeres visites haurà d'ésser, però, per a la Model. Hauré de visitar-la amb pietat, amb recolliment, pensant en tots els qui hi han sofert i hi han esperat; en els condemnats a mort que hi passaren i en els qui quan hi entraren no sabien que també duien al damunt la sentència de la bomba d'avió o de la bala de màuser que els mataria; en els d'abans meu i en els del meu temps i en els de després, per un igual, sense distingir els amics dels adversaris, els «bons» dels «dolents», mentre tots fossin fidels a un ideal i per ell sabessin sacrificar-se.
Quin esperit regnarà a la meva Pàtria quan s'acabi per a mi aquest exili? Qui podria dir-ho? I, què valen els desigs dels individus davant el destí de les nacions? Potser noves onades de violència, noves erupcions d'odis i revenges han de submergir encara la dolça Catalunya enyorada. Però jo desitjo que aquell gran casal de grans parets grises i de finestres enreixades que fa com una estrella de forma misteriosa en un racó de la ciutat deixi d'ésser, com ha estat, aquests darrers anys, el centre de tants pensaments i l'obsessió de tantes llars. Perquè la Presó no pot regir la Ciutat, ni pot redimir els Homes, sinó la Pau i el Treball de tots...
Si un dia puc tornar..."

(Fragment del llibre Les presons dels altres. Barcelona: Pòrtic, 1990, p. 185-186)