"Amb una mica de música indefinida de fons, en certs cercles se'n parlava tímidament, com d'un objecte inservible d'un passat més amatent amb els detalls inútilment estètics: ciutat laberint, museus quadriculat…

Sense rumb fix ni destí marcat, hi vaig arribar. La portada i tot l'entorn tenien aquesta aparença indefinible d'asil d'ancians rics als afores d'una gran urbs.

«EL VIATGE ÉS LLARG,
SI EN SURTS VICTORIÓS
NO TINDRÀS RES DE NOU,
CAR ELS ÉSSERS AMB QUI TOPARÀS
NO PODEN NI ENRIQUIR-TE.
L'ÚNIC PREMI ÉS SORTIR-NE.»

Malgrat que podia ben bé no entrar-hi, inventava pretexts: mira que passar la formosa diada del teu sant dins un laberint! I d'altres. Però si fet i fet llagrimoses cartes maternes de posa't la bufanda, mira els altres nois. Ni abandonava un amor etern, d'aquells que en temps dels colls durs s'enriquien dia rere dia, com els formatges que s'han de menjar podrits per assajar lleugerament el propi procés definitiu. Ni una fortuna feta amb suor impròpia, d'aquestes que asseguren que donen de menjar a tantes famílies. Ni la tiranització d'un fill ros i de cos perfecte, un d'aquests petits monstres bells que et fan el favor de fer-te sentir cada dia menys tu. Si us he de ser franc, encara no entenc ara per què vaig dubtar. Jo no podia servir per a res, més ben dit, no volia servir per a res, ni proposar-me res, ni anar a res.

A veure, què abandonava? Uns quants pèls del crani? Uns escamarlans del sopar a mig acabar? Una col·lecció de papallones i taràntules dissecades? Uns quants litres de secrecions diverses? El tàmax d'un amor que es florí definitivament al tercer pis de la Torre Eiffel? I què? Si a dretcient no volia tenir res! Si fins i tot els vells assolellats m'escopien quan els insultava ignominiosament.

Fent moviments de contorsionista podia veure o endevinar quelcom entre els barrocs barrots i les abundoses altes herbes salvatges. Quasi sense voler, finalment vaig prémer el polsador (si ho hagués fet abans, oh germanets estimats!, us hauria estalviat preludi tan confosment assolit). Passava el corrent, una forta fiblada em recorregué tot el cos, i vaig sentir primer una i després milers de campanes i una música de llapis de colors. Eren els tubs d'orgue de Joan-Sebastià, les tendres carícies de les ventafocs de Persèpolis, un llamp de tebeo.

El primer passadís naixia entre flocs de matolls plens de nius d'aràcnids. Les parets eren negres.

Només el meu cos entrava al Laberint de Canvis."

(Del llibre Laberint sense)
 

* * *
 

"Clic.
Començo a trobar la manera. Tot consisteix a fer treballar el cervell a la meitat, creure's només la meitat de les coses que pensa. Allò que fan els del ioga, tancar el registre. Perquè de vegades el fàstic m'aboca als límits de la perbocació.

Margot diu que provocar el vòmit és senzill. Ella ho fa sempre que li sembla que un soroll intestinal li desafina una mica.

I la calor i aquesta sensació que el cos és el motlle buit d'un mateix. Potser passa d'una setmana que el termòmetre no baixa dels vint-i-cinc i avui s'ha ennuvolat tota la ciutat.

Al Parc de les Aigües una vella m'ha fet notar que feia més d'un quart d'hora que babejava. Amb els colzes als genolls tenia el cap entre les mans. Unes formigues eren un exèrcit que m'envaïa la intimitat.

Jo no somio, però hi ha un home que fa set anys que no dorm. Ha aconseguit de memoritzar el Levític paraula per paraula. Malgrat tot, afirma que no sabria viure sense executar uns simulacres de somnis. Siu que somia a mitja tarda, que és la millor hora. Com qui prepara el menú de la setmana, es programa els somnis. El dia que el periodista el va visitar –prop de les cinc– acabava de somiar que travessava el desert del Gobi.

'No, no és que imagini els somnis. M'ajec, tanco els ulls i el primer que em passa per la ment deixo que vagi creixent'.

Ja estava en pijama i la veïna del davant ha trucat. Per tota la casa el timbre ha sonat com si haguessin tancat les comportes del silenci- La veïna estava una mica nerviosa, que s'acaba el mes i que resulta que durant tot l'any som els encarregats de cobrar els rebuts de l'escala i que demà s'ha de pagar la dona de la neteja i que li doni dues mil pessetes. Demà ells comencen les vacances.

Com que no sé o no vull saber on Margot guarda els rebuts i la caixeta amb els diners, li he dit que li ho donaré a primera hora, que ara sóc sol a Barcelona, que jo no tinc vacances, que haig d'anar al caixer automàtic, que tampoc no tinc peles per a mi.

La veïna m'ha mirat malament. L'hauria engrapada pel clatell per esclafar-li un petó enmig dels llavis arrugats per la pena de ser dona i vella.
–Que no et trobes be?; fas ulleres.
–Ulleres de sol.

Un concert de nit a l'aire lliure i de sobte els ulls de Virgínia que m'agullonen de lluny estant. I un murri somrís de complicitat.
Virgínia, eternament virginal Virgínia!
'De petita totes les companyes d'escola m'ho deien, això d'albergínia. De manera que estalvia't el joc de paraules, que ja veus com n'està, de suat.'

A la plaça del Rei entrava un ventet que no veia Virgínia. Ara quasi és una escultura de Maillol, una Pomona de natges fruitoses. Les seves darreres paraules encara les dec tenir guardades en una cinta del contestador automàtic. Em contava que havia anat a Iugoslàvia a fer un reportatge brutal… Mitja part!
–Virgínia, amor…
Aquesta dona sempre ha tingut uns petons que semblen ventoses, dolces ventoses que em succionen el senderi, li deia abans.
–Estic sol a Barcelona…
–Tu sempre tan dramàtic: 'sol a Barcelona', sembla el títol d'un…
No, ella avui no pot, que ha d'anar a dormir a casa d'una amiga, que han de passar en net un article, però demà ens veurem aquí mateix, sí, a la mateixa hora.
–Però demà no hi ha concert.
–I què hi fa? Que necessites música per trobar-te amb un vell amor?"

(Del llibre Cambra de bany)
 

* * *
 

"Bon dia. Hola, jo… bé, crec que, ja que hem de passar unes hores junts, més val que ens tutegem, oi?

Ai, jo aquí on em veus… perdó, ¿que et mareja que et parlin? Doncs jo, aquí on em veus, vaig tenir un fill capellà, una persona d'allò més sensible… No, no es va morir, va penjar la sotana i ara viu amb una dona olorosa que de vegades em surt enmig d'un somni. Home, qui pot lluitar contra la dictadura dels somnis, eh?

Doncs un dia al meu fill n'hi va passar una de les bones. Imagina't que cada mes, puntualment, anava a confessar-se-li un senyoràs amb aspecte de tenir polts pistrincs. I sempre, sempre li deixava anar el mateix pecat: havia anat amb dones de la mala vida, que deia ell.

Sí, és clar que sí, el meu fill me n'explicava moltes, de les confessions que atenia. Cada vegada que jo abusava de l'ampolla (que com pots deduir pel meu aspecte era massa sovint, ai las!), no hi havia cosa que m'ajudés a passar amb més dignitat les torradores que uns quants pecadets aliens. Sí. En el fons crec que eren les paraules, el que m'ajudava. I també que m'adonava de bo de bo que els records que em fiblaven, els meus problemes, comparats amb les grans tristeses que es couen per la vida, eren cosa minsa, una fotesa, vaja. Però no pensis malament, no: tant ell com jo ens protegíem darrera aquella màxima de 'es diu el pecat però no el pecador', saps?

Bé, estàvem amb el senyoràs dels filats i teixits, oi… ai, no, no t'ho havia dit encara: era un fabricant de Sabadell, un ricàs amb tres fàbriques, missa setmanal i unes almoines que feien saltar els ulls de l'escolanet que passava la safata a la missa d'una. Jo llavors vivia amb ell, el meu fill, a la rectoria. Li feia de majordom… m'agradava la paraula majordom, em recordava les pel·lícules angleses i tot allò d'anunciar les visites i el control del vestuari del senyor. Doncs li feia de majordom perquè la seva mare, que tenia uns ullassos així d'enormes, ens va deixar per un camioner ros que arrossegava un tràiler d'aquells tan llargs per passar els quals necessites un cotxe dels que tallen l'alè. Oh, no et pensis, dins la cabina del camionarro el ros hi tenia instal·lada tota una suite de luxe, amb rellotge-ràdio, perfumador ambiental, calendari amb metes i fins una nevera atapeïda de begudes fresques i glaçons. La meva ex el va ben engalipar i sembla que durant una temporadeta tot li va anar sobre rodes. Va viure com ella anhelava: a cent per hora, sí… Ai, perdona, perdona: tinc el vici de perdre'm per no sé quines rutes mentals; aquest coi d'imaginació! La meva mare ja em deia que hauria d'haver fet com aquests que es guanyen la vida entabanant la gent amb històries. Doncs aquell paio que et deia que cada mes es confessava d'haver asserenat els baixos amb l'ajut d'una marfanta, per a més inri feia olor de colònia Rabanne i el meu fill tant es va atipar de sentir la mateixa olor i la mateixa història de pare m'acuso d'haver etcètera, que un dia que va i li pregunta escolti, perdoni, no s'ofengui, però com és que amb la quantitat de penediment que vostè destil·la (sí, tu, li va dir 'destil·la'), com és que cada vegada hi torna com si res, no sé si m'explico… I l'altre que va i li respon que ell, per afers de negocis, ha d'anar cada mes a Madrid, amb allò que en diuen el pont aeri, i que ell és un home d'allò més poruc pel que fa als viatges amb avió. Però en cotxe no hi pot anar, no. Són moltes hores de carretera i no pot perdre el temps, punyeta. O sigui que… Però què fas? ¿M'escoltes o no m'escoltes? Sí? Doncs continuo, però si et canso m'ho dius, eh? És que parlar m'ajuda a no pensar.

Deia que el diguem-ne client del meu fill li va confessar tot allò de Madrid i tal i llavors que va i li etziba que, malgrat la por, més ben dit, el pànic a morir en accident aeri, li era del tot necessari pels negocis d'anar a la capital del regne un cop el mes, pel cap baix. Però vet aquí que, com que abans havia fet els nou primers divendres de mes, que li asseguraven que no moriria en pecat moral, anava al barri xino, triava una barjaula ben putejada, se la tirava –amb perdó– i quan ja havia fet el pecat que ell considerava el més pecaminós de tots els pecats que es fan i es desfan, agafava l'avió amb tremolors, però ben segur que no hi deixaria la pell."

(Del llibre A una sola veu)