L’editorial Enciclopèdia Catalana va decidir, cap al 2011, promoure l’elaboració i edició d’una enciclopèdia sobre la cultura popular tradicional de Catalunya, a proposta de l’editora Roser Pubill. La finalitat principal, ras i curt, era substituir el Costumari de Joan Amades com a únic compendi i referent escrit de la cultura popular, una obra dels anys cinquanta d’un gran valor documental, però envellida conceptualment i temàticament. Després de diversos avantprojectes, d’acord amb l’equip comercial de l’editorial, es presentà un primer sumari i es procedí a la recerca, primer del director de l’obra, i a continuació del possible equip de col·laboradors externs i interns de l’editorial. [...]

Un cop presa la decisió, el director editorial, Jesús Giralt; el director de “Grans Obres”, Josep M. Ferrer, i l’editora, Roser Pubill, van iniciar les consultes per trobar un director científic adequat per a l’obra. Els acadèmics universitaris i els experts en cultura tradicional consultats van coincidir de manera unànime en el nom de Joan Soler com la persona més indicada per dirigir-ne la redacció. L’extensa obra publicada de difusió de la cultura popular tradicional, que va culminar amb la publicació de l’Enciclopèdia de la fantasia popular catalana (Barcanova, 1998), el seu rigor científic i la qualitat lingüística dels seus textos van atorgar a en Joan la confiança del món acadèmic del qual no formava part. En Joan no era un especialista en antropologia, ni etnologia, ni sociologia, ni història, era un savi generalista que s’ajustava perfectament a la redacció d’una obra enciclopèdica com es pretenia fer en el Tradicionari.

Substituir o actualitzar el Costumari d’Amades? L’ambigüitat inicial del projecte s’aniria aclarint durant la seva realització. Si el punt de partida era l’actualització del Costumari, les concepcions de la cultura popular tradicional dels directors de volum del nou producte, i del mateix Joan Soler, van significar més aviat la seva substitució com a compendi referent de la cultura tradicional de Catalunya.

(Emili Muñoz Martínez. Joan Soler i Amigó. La revolta de la tradició. Badalona: Museu Badalona, Ajuntament de Badalona, 2024, p. 157-158.)

* * *
 

La tradició popular és una arrel, i alhora un caliu, una manifestació saborosa de les idiosincràsies dels pobles. I també un humus on es dissolen velles creences i se’n formen de noves. No cal dir que tot el que sobreviu a la contemporaneïtat es converteix en tradició, dels calçots a la cibernètica. Així és com tot poble va construint el seu ADN, que s’enllaça i enriqueix i s’enriqueix amb d’altres. Cada mirada, cada perspectiva, forma l’esguard calidoscòpic de la humanitat. Certament, la cultura popular abasta molts àmbits. És un patrimoni immaterial. És, en definitiva, la manifestació de com somien els pobles, i com aquest somni es projecta i concreta amb castellers, escudelles, balls, jocs, cançons, endevinalles, mites, llegendes, rondalles, contes. De vegades és un patrimoni subtil, que parla d’esperits de la natura, com les dones d’aigua, o delicat, com les bruixes vilipendiades.

Un home va voler escoltar l’eco que procedia del més pregon de l’ànima catalana. Va ser el badaloní Joan Soler i Amigó, el qual va regar i afermar les arrels populars que havia volgut arrancar el franquisme. Perquè per ser, i per estimar, cal reconèixer-se. Soler i Amigó, amb gran ciència, estimació i sensibilitat, va treure brillantor i fulgències amagades a l’imaginari del país. Com a pedagog, sabia que sobre l’imaginari popular dramaturgs, poetes, compositors, pintors, intel·lectuals, van crear el seu llegat universal. Però, sobretot, sabia com era d’important conservar una tradició popular rica i plena de matisos per tal que la següent fornada, la següent generació, no sols pogués gaudir-la, jugar-hi, crear, repensar-la, sinó que disposés de referents distintius per sortir al món ben falcada. Les arrels comunals.

Soler i Amigó va ser un home de vocació progressista, amb un gran bagatge cultural, net d’arquitecte modernista i de la folklorista Joana Vidal. Ell sabia que la tradició no és una essència, sinó un procés, la flor més bonica de l’ànima de cada poble. Foix ho va dir d’una altra manera: «M’exalta el nou i m’enamora el vell.» I és que cal tenir un ull en el futur i un ull en el passat, així és com es vesteix el present.

Amb aquest afany, Soler i Amigó va dirigir els deu volums de Tradicionari, una portentosa enciclopèdia popular que encabeix la vida de la gent, les celebracions, la música, dansa, narrativa i teatre populars. L’univers màgic, els mites i creences, les ciències i tècniques populars, els jocs i esports tradicionals fins als inicis del segle XXI, tot airejant i posant en solfa la feina feta pels primers folkloristes, etnògrafs i antropòlegs.

(Joan de Déu Prats. “Homenatge a Joan Soler Amigó, savi mític”, 4 de maig de 2022). En línia

* * *

Els rastres que deixen els éssers humans del seu pas per la terra acostumen a ser més perdurables en els casos dels creadors artístics d’obres de referència. Les seves creacions no tan sols generalment els sobreviuen, sinó que en vida d’ells aconsegueixen una popularitat que sovint molts d’ells observen sense haver arribat mai a ser populars. Ho poden corroborar molts autors poc coneguts de cançons que s’han anat transmetent d’una generació a l’altra.

Tot i que des dels anys seixanta no ha parat de fer bona feina en l’àmbit de la cultura arrelada a la tradició, Joan Soler i Amigó (Badalona, 1941) no és molt popular. Sí que són prou populars, en canvi, moltes cançons que ha escrit o que ha adaptat al català d’altres llengües. Qui no ha cantat alguna vegada «Trobarem a faltar el teu somriure. Diu que ens deixes, te’n vas lluny d’aquí, però el record de la vall on vas viure no l’esborra la pols del camí»? Quin excursionista no recorda haver entonat allò de «Vella xiruca, quantes hores passades! Quanta alegria fas reviure al meu cor! Quantes cançons al teu bon pas foren cantades! No en resta cap record...»?

Pont del Petroli acaba d’editar 50 anys 100 cançons, una extensa antologia dels textos que Soler Amigó ha escrit o adaptat al servei de la cançó popular dels Països Catalans. Probablement, només ell, Josep Maria Andreu i Jaume Picas han aportat un repertori tan divers en temes i estils per ajudar aquest país a espantar els seus mals a través de la cançó. El Grup de Folk, Els Baldufes, Els Sapastres, Falsterbo 3 i Ara Va de Bo són els conjunts més remarcables que han interpretat cançons de Soler Amigó, que des dels seus llunyans vint anys fins als seus setanta anys d’ara ha format un tàndem fèrtil amb Jaume Arnella, amb qui ha parit des de Les rondes del vi fins als discos i els cançoners que van introduir al país els cants espirituals negres i moltes altres peces al voltant de l’Equip Telstar 33, Als 4 Vents i La Llar del Llibre.

50 anys 100 cançons és un calaix de sastre on hi ha material de tota mena: cants litúrgics, recreacions de peces de Jacques Brel, composicions per a espectacles de dansa, temes per a corals... Com si fos el Timbaler del Bruc, Soler i Amigó encara obre camí, ara potser incitant el poble a alliberar-se del seu jou de Madrid: «Busquem una vida nova. Anem a un país millor. Tothom que vulgui seguir-nos que prengui timbal i cançó.»

(Xevi Planas. “Joan Soler i Amigó”. El Punt Avui (Barcelona), 17 d’abril de 2011)