"Ser tildado de genio no gustará a Solà, pero las cosas hay que decirlas por su nombre. Solà no es sólo un autor prolífico (más de 150 artículos especializados y cerca de 40 libros a sus espaldas), sino que tiene desarrolladas en grado superior dos aptitudes de las que lamentablemente carecen muchos de nuestros licenciados en Filología Catalana: el sentido de la lengua y el rigor investigador."

(Albert Branchadell. "La gramática de Solà", La Vanguardia, 26-VI-2002, p. 5-6)
 

* * *
 

La publicació de la Gramàtica del català contemporani (tres volums i 3.616 pàgines), després de cinc anys de treball sense subvencions, eleva al lloc més alt de l'olimp de la lingüística el director de l'obra: Joan Solà Cortassa (Bell-lloc, Pla d'Urgell, 1940). L'ambiciós projecte, fet realitat, que ha comptat amb la codirecció de Maria Rosa Lloret, Joan Mascaró i Manuel Pérez Saldanya, li va servir a Solà perquè fos acollit com a membre de l'Institut d'estudis Catalans (IEC) el 1999 (abans d'ahir com aquell que diu). ¿Per què tant de retard, si es tracta d'un filòleg prestigiós, autor de més de 20 llibres? Segurament, perquè Solà no pertanyia a cap grup de pressió i conservava des de sempre un notable sentit crític. Si s'havia de desmarcar de l'IEC, ell se'n desmarcava; si s'havia de posar en solfa el mateix Pompeu Fabra, ell ho feia. I això té el seu preu.

Solà no ha estat mai un lingüista fonamentalista, però tampoc un dinamiter de l'ortodòxia. Fa 10 anys ja reflexionava així en veu alta: «Els catalans deixarem de parlar de la llengua quan sapiguem d'una vegada què som i què volem ser (...) Catalunya ha de ser independent. Aquest país no pot ser ell mateix dins d'Espanya (...) La llengua és una qüestió secundària. L'important és la vida».

Tan independent com independentista.

(Àngel Sànchez. "Joan Solà", El periódico, 8 de juliol 2002)
 

* * *
 

"Solà manifestava suara que Fabra, Coromines i Chomsky són els seus grans referents. Com ells, Solà és un treballador incansable, un home apassionat per la llengua, un investigador que escriu i ensenya amb voluntat de comprensió del món i de les idees per mitjà de la paraula."

(Carles Riera. "Joan Solà, lingüista", Serra d'Or, núm. 517, 2003, p. 23-24)
 

* * *
 

"Joan Solà es, a mi modo de ver y al de cualquiera que se haya preocupado en estudiar un poco nuestra lengua, el mayor lingüista catalán después de Coromines. Quien haya estado en sus clases, le recordará como un profesor apasionado, enamorado de las lenguas y de la suya en particular. Un sabio que armoniza su sentido científico de la profesión (y de la vocación) con un irreducible amor para con lo que enseña. A Solà, además, es de los que no les dan sopas con honda. Sabe que el catalán es una lengua amenazada, alerta sobre ello. Sabe de la necesidad de defender políticamente un idioma minorizado como éste —que ya tiene en proceso de traducción el librito de la Carta Magna europea: menuda guasa—, y lo dice y lo escribe una y otra vez. Su lucha particular consiste en engrosar, año tras año, una bibliografía abrumadora, hecha de un sinfín de contribuciones cruciales sobre sintaxis, normativa, lexicografía (él es el artífice de la soberbia Gramàtica del català contemporani). Su estilo literario –si se me permite la expresión– ha ido acendrándose con los años. Desde lo que él mismo tildó de “paradigma de oscuridad” (esos Estudis de sintaxi catalana de 1972) hasta su prosa actual, magníficamente modulada, certera y clara, y a menudo –sobre todo en sus celebrados artículos– dotada de esa precisa dosis de ironía que a veces se trueca en sarcasmo. Un lujo de intelectual, pero todavía más de persona."

(Jordi Llavina. "Dos Joans", La Vanguardia, 7 de juliol de 2004, p. 23)