PRIMAVERA DEL TER
Éssers feliços animen
el curs de l'aigua profunda.
Ran de la riba m'inunda
la lluor de l'herba humida.

El sol del dia s'emporta
les neus brillants pel congost
cap a la mar de l'agost.
Estic sol mirant la vida.

Pel pit em puja el silenci,
la música i la paraula.
La natura se'm fa taula,
universal mare terra.

Tot és i tot m'alimenta:
aigües brogents, nuu celeste,
ombra tranquil·la i tempesta
al ventre immens de la terra.

Oh sofriment indivís
de totes les primaveres
on plantaré les creueres
quan vindrà l'hora dels homes.

22 de març de 1955


CAMINA

No hi ha pedrissos de cap mena bella
per qui, endut pel pensament, ha de fer via
per la garriga de la nit amb peus de foc.
Que et brilli la raó per dins com una pedra.

Quan facis cap al llarg camí auroral
i et parin una xarxa de lluors malignes
i s'alcin vents de gebre i rius de glaços folls,
que et brilli la raó per dins com una pedra.

Així sabràs que és tot el món caduc
que crema en meravella mala. Tu camina.
El món que ja trepitjo jo s'obrí de cop
un dia per cremar en meravella pura.

Tot pensament es risc i tot amor brutal.
Per'xò sovint puja del fons tanta alegria.


LA VARA DELS HOMES

Aquí vaig aprendre d'escriure,
no pas al camp obert
on el dolor era feliç
i el futur una esperança
de més dolor feliç.
Aquí van humiliar-me ulls i enteniment
i amb ulls tranquils i enteniment difús
van dir-m'ho tot: què era un déu i què una pàtria
i com l'amor era l'excels negar la vida pròpia.
Aquí, no pas el camp obert
on el goig m'esgarriava.

DEU TANKES DE LA MEMÒRIA
(1968)

I

Fórem de sobte
sol i aigua en més viva
tremolor pura
que mai no foren l'aigua
i el sol del Primer Dia.

II

Fórem de sobte
dins l'aire l'un de l'altre,
com sol i aigua
reverberants. Mira
com brilla en la memòria.

III

Fórem de sobte
dins l'aire l'un de l'altre.
¿Fou sol en pluja
o pluja en sol? Recorda,
i en el record fulgura.

IV

Font de ventura,
ah boca, no del somni;
real, oh fruita
sola amb la teva tota
ànima en flor, creada.

V

No hi ha paraula
de paradís que digui
com, dolça força
inacabable, em duies
a beure de més força.

VI

Porto i no porto,
tinc i no tinc, sospiro;
tu pensa'm tota,
sent-me fins a la fosca
rel d'on creixo, i destria.


VII

Sempre és aquesta
teva sola presència
qui venç la impura
bogor des somnis. Mira'm
de quina llum et miro.

VIII

Sempre és aquesta
teva sola presència
qui venç els somnis
de la memòria. Et gires
i s'alcen amb més vida.

IX

Quin sospir l'aire
somou d'aquesta cambra
que la parpella
abat i s'il·lumnia
de nit la nit del dia?

X

FÚRIA A LA RIERA MAJOR

Boscos i boscos
a prim matí. Brogien
després les aigües
per poliedres roses
i blaus. I jo increïble.



EN EL MATEIX ESPERIT DE LES TANKES

Ulls dins la dolçor de la nit!
Per ells amb tu jo donaria
la llum del torrent de Forns
i la foscor opalina
per on davàllarem plegats
jo, ardent, i l'Esperança, viva.



VERSIONS DE POESIA ANTIGA. MESOPOTÀMIA.

LA VIDA DE L'HOME

On vas, Gilgames, tan adelerat?
La vida que tu cerques no l'has de trobar mai.
Quan els déus varen formar l'home,
li van adjudicar la mort, a l'home,
i ells van quedar-se amb la vida a la mà.
Tu, Gilgames, atipa bé l'estómac,
regala't i frueix de dies i de nits.
Aplega en festa cada dia els teus amics,
de dies i de nits tu dansa i juga.
Porta la roba fresca i el cap net,
que l'aigua t'hagi banyat tot el cos.
Mira amb tendresa el fill que portes de la mà,
que la muller frueixi als teus genolls.
Aquestes són les [belles] obres [dels humans].


(Del llibre Sempre voldré voler. Antologia (poesia, assaig, entrevistes). Castelló: Ellago/La Trossa, 2007)