—Quines obsessions teníeu quan tornàveu de l'exili?
—Editar en català tant com es pogués.

[...]

—Esteu per l'ètica o per l'eficàcia?
—M'estimo més un home bo sense talent que no pas un de llest i malànima. Suposo que com tothom.

—Què és per a vós la fe?
—La primera de les necessitats de l'home, la més necessària.

[...]

—¿Quina seria, segons vós, la tasca social de l'escriptor?
—La qüestió té moltes respostes, però la primera tasca social de l'escriptor és escriure bé, que sigui llegible. Si els llibres no són per llegir, per a què són? Ara, jo vaig més enllà. Jo crec que l'escriptor s'ha de constituir en testimoni de la veritat. Jo ho he intentat amb Incerta glòria. Podria haver explicat una altra peripècia, un parricidi, per exemple. Però no podria haver prescindit de la veritat: un llibre val per la veritat que ens porta.

[...]

—Quin seria el vostre estil?
—Crec ser un dels més fidels seguidors de Pompeu Fabra, la gran batalla del qual fou esborrar el divorci existent entre la llengua parlada i l'escrita. Per tant, no escric mai res que no ho pogués dir parlant de viva veu, perquè la gramàtica, contra el que molts es pensen, no legisla solament per a la llengua escrita sinó per a la parlada.

—¿És cert que en l'exili l'escriptor experimenta la seva dimensió d'amor propi?
—L'amor, diu Sant Pau, comença per un mateix. L'amor propi és ben legítim. Ho diu el manament diví: estima com a tu mateix. El que passa és que, per poc que hi reflexionis, t'adones que totes les teves glòries d'aquest món són vanitat.

(Lluís Busquets i Grabulosa. "Joan Sales, pelegrí d'una glòria eterna" dins Plomes catalanes contemporànies. Sant Boi de Llobregat: el Mall, 1980, p. 67-69)