"Gemma Sales, que sempre hem admirat en la faceta d'il·lustradora, ara ens ofereix la seva capacitat creadora en la doble vessant d'autora de text i del dibuix. M'agraden els monstres és un dels millors contes d'allò que anomenem antimite, és a dir, agafar els contes tradicionals i transformar-los en objecte d'admiració. Al protagonista d'aquest conte no solament li agraden els monstres, sinó que en fa col·lecció. Tant la fantasia com la traça colorista de l'autora són ben de lloar."

(Aurora Díaz-Plaja. "M'agraden els monstres", Serra d'Or, núm. 680, 1995)

* * *

"Gemma (Gemma Sales i Amill; Barcelona, 1945; dibujante). Autora de estética brillante, sutil, rítmica y abierta, con larga obra en los seriales de los años 60 («As de corazones», «Azucena», «Rosas Blancas»). Con una inteligencia casi innata para el desglose de situaciones, desbordó a su maestro Edmond (en su estudio se inició, implicada en algún volumen de Bonanza). El mercado la alejó de la historieta, pero se mantuvo, multipremiada y exquisita, en la ilustración infantil."

(Jesús Cuadrado. "¿100 años de cómic? Apuntes para una historia de la historieta española", CLIJ, núm. 85, juliol / agost 1996, p. 28)

* * *

"La Gemma Sales, més coneguda com a il·lustradora, ha publicat diversos contes, però aquesta (Quants tràfecs per un coixí) és la seva primera novel·la infantil en la qual la fantasia i la realitat es barregen tot seduint el lector des de l'inici. [...] Una de les virtuts del relat és la presència d'imatges literàries de gran força suggeridora. [...] Una altra virtut del relat és el seu ritme àgil, difícil d'aconseguir ja que planteja el conflicte al primer paràgraf. Manté la tensió i l'interès a base d'una trama ben aconseguida que atrapa el lector. [...] Les il·lustracions, a una tinta, mostren perfectament l'itinerari dels sentiments, sensacions i situacions que es projecten del text."

(Rodolfo del Hoyo. "Quants tràfecs per un coixí", Faristol (Barcelona), núm. 38, novembre 2000)

* * *

"El conte (Adéu, adéu...) de Gemma Sales, com és habitual en altres contes seus, està fet amb gràcia, sensibilitat i tendresa i amb tons i colors que ressalten l'expressivitat dels seus personatges. La Gemma té un estil propi molt característic basat sobretot en la compenetració del text i del dibuix; allà on no arriben els mots hi arriba el dibuix. Un avantatge que tenen els autors que escriuen i il·lustren alhora les seves obres. Un avantatge que el lector agraeix atès el resultat final de coherència i d'unitat d'una història que és, a més, una excel·lent invitació a imaginar."

(Josep Maria Aloy. "Adéu, adéu...", Escola catalana (Barcelona), núm. 414, novembre 2004, p. 52)