La primera novel·la de l'autor d'Entomologia és una immersió a l'experiència de la mort narrada per l'amic del difunt Pere Marín, anomenat Toni Sala. Als personatges que es mouen al voltant del narrador se'ls ha desproveït de nom propi, i no és casual, perquè tots ells formen part d'un món d'inèrcies, de debilitats i d'impotències: el pare d'en Pere, o el Senyor Trist, és incapaç de sobreposar-se a la mort del seu fill; el camioner, o el gras o l'hipopòtam, està carregat "d'impossibilitats i de rancúnies"; la filla de l'amo del bar es torna transparent; la mare d'en Pere és vista com una fulla a punt de caure de l'arbre i de podrir-se; els pares d'en Toni no interessen, perquè simplement es deixen portar; la viuda del cementiri fóra més feliç si Déu se l'endugués amb els seus morts; i la noia de l'institut no és més que un excés de perfum i l'escenari en què una llàgrima es fa seves totes les fases del cicle vital. El narrador, en canvi, sí que té nom, i es diferencia dels altres pel fet de ser qui demostra major capacitat de treure profit de la funesta experiència. Hi ha tot un procés d'afirmació personal que es pot resseguir acudint a les citacions: «La seva mort precoç tindria l'efecte de subratllar la meva vida», «Un crac i el buit de l'interior va quedar a fora», «Jo era l'únic que començava a orientar-se»... L'assumpció de la mort, no ja la de l'amic sinó la pròpia, esdevé, paradoxalment, una afirmació de vida. L'existència acabarà sent percebuda com si hi hagués un vidre insonoritzador entre ell i les imatges, fins a arribar a una visió desdoblada, en el cotxe, en una mena de joc de miralls.

Pere Marín és una novel·la d'una imatgeria riquíssima i un ús excel·lent del recurs de la desfamiliarització, d'un tractament volgudament superficial de les raons íntimes dels personatges que intensifica el paper del lector i d'una visió orientada a desdramatitzar el procés de vida, mort i corrupció, incidint, aixo sí, en la bellesa tràgica de la incandescència i la consumpció vital; una novel·la on els ulls tenen un paper crucial en les relacions humanes de domini i dependència (parlen, mosseguen, cremen, s'abaixen per simular indiferència quan s'anuncia un acte de crueltat, es lliuren a jocs d'esgrima), i on els silencis s'imposen i marquen actituds de rebuig o d'indiferència o bé proclamen evidències que parlen sense paraules, a vegades fins i tot a crits. Una novel·la imprescindible que entra directament a la sang i n'augmenta la xifra d'hemoglobina.

(Josep Hernández Tresserras. "Enfilar-se al damunt d'un mateix", Revista de Girona, núm. 196, setembre - octubre del 1999, p. 112)
 

* * *
 

Com que he seguit amb expectació l'obra de Toni Sala, recordaré que a la seva novel·la breu Pere Marín hi ha dos casos de personatges —un d'ells una dona i un altre el narrador— que, separadament, un dia ho planten tot i desapareixen. Com qui embolica quelcom amb un mocador de fer farcells, deixen cadascú la seva vida anterior al peu de la porta. En l'excel·lent narració Un relat de la nova immigració africana els trencaments ho són per força, però són menys absoluts que els voluntaris. Si és que ho són de voluntaris. Perquè el nostre protagonista, el de Rodalies, malgrat que deixi la seva dona i tot el que representa per a la seva vida real, quotidiana, el que vol és que una nit com una altra, el novel·lista li faci ensumar allò que tal vegada es podria esdevenir: l'insòlit, el perill fins i tot, exaltant per ell mateix. Com un llebrer segueix el rastre de la presa, a la nit. El seu acte té almenys una motivació i a partir d'ells fa un gest lliure del qual, per cert, se'n parlarà qui-sap-lo.

[...]

Com a la valenta i tan ben escrita Petita crònica d’un professor a Secundària, crec que a Rodalies Toni Sala presenta l'alternativa entre la submissió i la llibertat. Més ben dit: entre la llibertat i la mort (a l'ànima). A mitja novel·la i després cap al desenllaç, apareixen un home i un xai. No és res, tot plegat —l'herbam, el tros de casa, la mica de foc— però és l’ànima, el refugi perdut i alhora feliç d'un paisatge que es va encongint, però que encara hi és. Toni Sala no en fa una elegia ni una denúncia. Però per als nàufrags és l'illa mítica de la salvació, però també de posar en evidència l'absurditat dels lligams que allà mateix acaben de fer. Toni Sala condueix la narració amb convicció (que s'encomana) i amb efectivitat. Tot és visual i concís (un estil que fa pensar en el retorn a l'objectivitat estilística que jo mateix celebrava en els primers Torres (L'altre demà) i en els primers Pedrolo (reals, poètics sense cercar-ho, documentals), uns i altres fa més de quaranta anys. Ara diré només que la narrativa de Toni Sala és un idil·li constant amb l'art d'escriure.

(Joan Triadú. "La llibertat i la mort", Avui Cultura, 6 de gener del 2005, p. 12)
 

* * *
 

Segons la definició del diccionari de l'IEC, un derelicte és una nau abandonada que sura a flor d'aigua. També poden ser les restes d'un vaixell naufragat. Moltes de les pàgines d'aquell insuperable narrador que va ser Joaquim Ruyra (per desgràcia, tan poc present en els nostres dies) contenen imatges, evocacions, recreacions i descripcions de derelictes, reals o figurats, al litoral del sud de la Costa Brava. Ruyra és el mestre del to menor i de la narració breu i contundent. És l'autor que porta la concreció de la realitat al deliri simbòlic i transcendent. És el narrador que presenta uns personatges extasiats davant del mar i d'una natura primitiva fins que, de cop, evoluciona cap a un realisme sovint sinistre, un territori vague d'irrealitat i una fantasia de malson.

En la seva última novel·la, Toni Sala (Sant Feliu de Guíxols, 1969) presenta voluntàriament una esplèndida marina que deriva ben aviat en un sòrdid boscatge, una novel·la tensa i angoixant en què un trist protagonista, convertit en un veritable derelicte, retorna als seus espais d'adolescència, a la Costa Brava. Autor de la inoblidable Pere Marín (1998), Sala ha anat publicant aquests últims anys diverses obres que donen fe de l'exploració d'espais reals i imaginats i de la seva voluntat d'assajar noves formes narratives. Des de la famosa Petita crònica d'un professor a secundària (2001) fins als retrats narrativitzats de Comelade, Casasses, Perejaume (2006), passant per Un relat de la nova immigració africana (2003) i Autostop (2006), Sala s'ha convertit en autor que domina com ningú la prosa d'aparent to menor amb unes impressionants dosis de càlcul narratiu i precisió estilística.

(Xavier Pla. "Derelictes", Avui Cultura, 25 de febrer del 2010, p. 12-13)
 

* * *
 

He seguit amb interès la trajectòria literària de Toni Sala (Sant Feliu de Guíxols, 1969) des del primer llibre de contes, Entomologia, publicat el 1997. En aquell llibre, Sala retratava amb avidesa i ofici la desolació dels paisatges interiors. Des de llavors ha publicat 12 llibres, gairebé un per any. Després de l'exploració moral de la novel·la Pere Marín, el 2001 en van arribar dos més, que és temptador veure com una bifurcació: Bones notícies, que continuava endinsant-se en els inferns quotidians, i Petita crònica d'un professor a secundària, de caire més divulgatiu, que va ser un èxit clamorós.

A partir d’aquell moment, l'obra de Toni Sala es va girar cap a l'exterior: va escriure sobre Floquet de Neu, sobre la immigració africana, sobre paisatges i personatges catalans; la línia fosca, d'altra banda, tenia continuïtat en la novel·la Rodalies. Ara, amb Marina, Sala recupera la devastació dels primers llibres amb la mateixa avidesa, i amb una prosa encara més esmolada.

Si a Maletes perdudes Jordi Puntí excel·leix a retratar la bonhomia, Toni Sala s'ha consagrat com a especialista en el malestar. Marina narra una breu estada del narrador al poble de la seva infantesa, Sant Feliu de Guíxols. Allà entrarà en contacte amb dues dones de generacions diferents, que l'enfrontaran a la memòria i al desig.

Però el que semblava la recreació d'una crisi de maduresa es converteix en una novel·la frenètica, sobretot quan apareix un quart personatge, impulsiu i inestable. Les hores de tedi s'allarguen, la violència ambiental s'aguditza, i de sobte el lector és traslladat a una pel·lícula dels anys cinquanta, quan la paranoia visitava la Costa Brava.

David Foster Wallace ens ha ensenyat que com més objectiva és una descripció, més tendeix a la malenconia. En aquest sentit, Marina conté les millors descripcions dels últims anys, les més poètiques i despietades, tant del paisatge exterior com d'una ànima ferida, les més precises en l'aproximació a l'agonia. «Tota la inflamació del desig gastat em venia de nou conjuntament amb la nosa que fa [...]. I per tornar aquí, tot el dolor d'aquell hivern?».

(Vicenç Pagès Jordà. "El narrador de la desolació", El Periódico de Catalunya. Icult. Llibres, 3 de març del 2010, p. 68)