"Marines i boscatges ofereix la formulació d'un microcosmos literari coherent i complex. A tal efecte, i en convergència amb la tècnica narrativa modernista, cada narració no sols es defineix per ella mateixa sinó en relació a la seva distribució dins el conjunt de l'obra. Cada narració explicita l'anàlisi d'un aspecte de la realitat, alhora que esdevé un fragment del total. De l'articulació adequada de cadascun s'obté una unitat superior, un engranatge lineal i progressiu que dibuixa una visió múltiple. Fet que implica no sols una tria acurada de cada element, sinó la fidelitat definitòria de cadascun d'ells. No hi ha reaparicions circumstancials de motius, descripcions, personatges,... Des del moment en què apareix un element queda definit i la seva caracterització es manté fins a la fi del discurs o s'integra en una unitat més àmplia.

Segons el mecanisme de la bipolaritat, del dualisme intrínsec i, alhora, indestriable que presenta el llibre, podem dividir-lo en dues grans parts: la corresponent al primer llibre, a les vuit "Impressions", i la que conté les set narracions restants: les "Fantasies", llibre segon, i les "Novel·letes", llibre tercer. A més a més de la progressiva importància que pren la fabulació, cada part es defineix pel plantejament d'un conflicte principal. La primera part, la corresponent a les "Impressions", explicita les relacions tensionals entre l'home i el món. Assistim tant al seu descobriment (a través d'un protagonista-nen) com a la seva interrogació o acceptació, quan el personatge-narrador és un jove o un adult. La construcció d'aquest personatge-narrador i la convenció narrativa del record constitueixen la base caracteritzadora d'aquestes narracions. En la segona part, en canvi, el conflicte no prové de la contemplació i reflexió del món sinó dels personatges mateixos. És el desig d'alguna cosa o l'amor la causa central de la tensió que, al mateix temps, s'incorpora a la interrogació global del món. En les "Fantasies", llibre que, en certs aspectes, fa de pont entre el primer i el tercer, aquests dos temes encara es formulen amb mecanismes propis de la primera part, però es caracteritzen per la irrupció de l'irreal.

Mentrestant, les "Novel·letes" recuperen el mecanisme del record o testimoniatge per imbricar-lo amb la fabulació mateixa."

(Lluïsa Julià: Joaquim Ruyra, narrador. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, col. Biblioteca Serra d'Or, 1992)

* * *

"In 1983, a Catalan poet, Marià Manent, outstanding for his discovery and translations of modern English poetry, pointed to the "undeniable resemblance between certain passages of Ruyra and highly characteristic moments in Conrad's work. El rem de trenta-quatre naturally makes one think of Typhoon", he noted,"and also brings to mind Conrad's observations about storms at sea in one of his best books, The Mirror of the Sea".

[...] Beauty becomes the overriding goal, turning into a kind of religion to which everything is sacrificed. Both writers, true wordsmiths, were obsessed by inopportune assonance, unnecessary repetition, by anything which might constitute artistic falsity.

This coincidence of symbolic and poetic conceptions of narrative language has its origins in the admiration of both writers for French symbolism and, more specifically, in the devotion they professed for Paul Verlaine. The descriptions of the storm at sea or man's struggle against the elements are conceived, both in Typhoon and in The Long Oar, as poetic images based on rhythm and sonority. This stylistic coincidence towards the lyrical novel is reinforced by their different evolutions. Conrad has his origins in realism and naturalism as Tales of Unrest demonstrates. Ruyra, in turn, was greatly influenced by romantic forms, which devoloped late in the Iberian Peninsula, but would move rapidly from romanticism to symbolism.

Moreover, while Conrad insisted that poetry as a genre was incomprehensible to him and that he had never cultivated it, Ruyra always alternated prose and poetic production. This fact which draws attention to the enormous influence of symbolic forms at the end of the nineteenth century, also denotes a factor wich makes the subsequent evolutions of the two writers more intelligible. Amongst other reasons, if Conrad moves towards the long novel, it is because he abandons the poetic vision of narrative while Ruyra who remains true to it, will always be linked with the short story and with the cultivations of poetry, with brief forays into the short novel."

(Lluïsa Julià, Trad.: Julie Flanagan: Conrad's Typhoon. A Joaquim Ruyra. The Long Oar. Warminster, Aris & Phillips Ltd and The Centre for Mediterranean Studies, University of Bristol, 1994)

* * *

"Joaquim Ruyra (Girona 1858-Barcelona 1939) és un narrador d'obra breu però central en la història de la literatura catalana del segle XX. Els relats de Marines i boscatges, La parada o Entre flames transformen la prosa de la renaixença i la converteixen en instrument afinat per al relat modern. Ruyra és una anella ineludible entre Jacint Verdaguer i la prosa de Josep Pla, com ho és per a tota la narrativa dels anys trenta, ja que, gràcies a ell, la natura i el paisatge traspassen la contemplació i prenen valor narratiu.

Poeta, crític, traductor, assagista. autor teatral, lingüista..., Ruyra assoleix amb el recull Matines i boscatges (1903) el punt àlgid de la seva obra. Marines i boscatges respon a la idea de dualitat còsmica: el mar i el bosc, l'espai obert, el món del blau, en contrast amb la boscúria, amb les muntanyes; també, el mar encalmat i plàcid, acollidor, oposat a la grisor de la tempesta marina, al soroll eixordador, al naufragi. Aquesta és una forma analògica de descriure percepcions antagòniques de la realitat, d'al·ludir a estats d'ànims, de definir experiències trasbalsadores.

El 1920 Ruyra reedita Marines i boscatges amb el títol Pinya de rosa. Des de llavors aquest ha estat el títol que ha representat l'autor."

(Text introductori a l'Exposició "Joaquim Ruyra. En el centenari de Marines i boscatges (1930-2003)". Lluïsa Julia, comissària de l'exposició)