La dèria d'un avi per cloure una història d'amor, que l'atzar va tallar ara fa més de 60 anys, és l'eix entorn del qual gira la nova novel·la per a joves de Maria Mercè Roca (Portbou, 1958). "Ara no pot fer figa... Només li falta un tros petit, però que té mil revolts. Com la vida –pensa–, que sempre és curta, però sempre és envitricollada, mai no hi ha camins rectes ni túnels que tallin pel dret". Amb la seva fita davant del nas, l'avi s'emporta al seu costat el seu nét i la nova amiga d'aquest. El viatge, amb un destí incert i desconegut, servirà a uns i altres per viure una aventura intensa, per conèixer-se entre ells i per trobar respostes a allò que cadascú viu i busca en aquells moments.

Mil revolts és la tercera incursió de Roca en la literatura juvenil, l'única de les tres que va acompanyada de premi, el Barcanova de novel·la per a joves, encara que les altres dues han obtingut amb els anys el millor guardó possible, el beneplàcit i el seguiment dels lectors encara vigents: Com un miratge (Barcanova, 1990), història d'amor entre dos joves, i Kenitra (Barcanova, 2006), el viatge d'un noi a la recerca del pare.

Aquest Mil revolts és una història d'arrencada lenta, de col·locació meditada dels personatges en l'escenari. En un inici, té l'aparença de tants altres relats de la literatura juvenil, de relacions i d'amors entre adolescents. L'entrada de l'avi a escena dinamita aquesta aparença i trastoca els plans més immediats dels protagonistes i, en el fons, les seves vides. I ho fa amb una demanda quotidiana, la de suplicar al nét que el porti fins a Gandesa. El seu objectiu, així com tot el seu món a l'edat que té, s'anirà descobrint al llarg de la història. L'avi fa un tomb a la trama, accelera cada vegada més el ritme de la novel·la i dota d'expectatives el lector. No es tracta d'una obra innovadora, però sí que té la virtut de ser de factura experta, on tant els petits i grans detalls com els personatges estan modelats amb cura.

(Pep Molist. "Ai, la família…", El País. Quadern, núm. 1496, 3 d'octubre de 2013, p. 4)

* * *

Per a Maria Mercè Roca (Portbou, 1958) escriure no és només una professió. Per damunt de tot es tracta d'un vehicle d'autoreflexió i una companyia per a la soledat, tal com demostren alguns dels personatges de les novel·les Delictes d'amor, L'últim tren i la darrera, Els dies difícils, que converteixen l'entramat del text en una anàlisi introspectiva en la qual desemmascarem la seva veritat, els seus sentiments, els seus fantasmes personals. Ara, a través de la Joana, una dona de 40 anys que es fa càrrec en solitari de la seva filla adolescent, una nena introvertida i amb un problema ocular que no es desvela fins al darrer capítol, i de la seva mare, amb demència senil, Roca aprofundeix en la complexitat de sentiments i preocupacions dels que duen una vida grisa i, al mateix temps, heroica.

No hi ha culpables, la nena i la seva mare no miren de complicar-li la vida, però la Joana no pot evitar viure en un contrasentit. Que no hi té dret, ella, "a tenir quinze dies de vacances i no haver d'estar pendent de ningú, amb el cor alerta com està sempre, sense treva ni respir, sempre pensant què passarà, vigilant, vigilant, vigilant". I és que, entremig de tot aquest marasme d'entrebancs diaris que suposa arribar a final de mes, pujar la seva filla, l'Alba, i cuidar de la seva mare, de la qual ja no sap què pensa ni quin sentit tenen les coses que fa ni les que diu, la Joana intenta trobar el seu lloc al món, un lloc que ara passa per seduir el Ricard i fer-lo sentir ganes de viure amb ella. "Per fer que vulgui compartir amb ella els rebuts i les factures, perquè els llits ja fa temps que els desfan junts". Però a aquest home senzill el compromís li fa por, els lligams l'ofeguen i els deures el tenallen.

Els dies difícils és, doncs, una crònica de l'heroïcitat quotidiana, de la feina dura que cal fer quan viure no és gens fàcil i als drames personals s'hi sumen un compte corrent amb números vermells i un contracte temporal. Així mateix, la Joana agafa la torxa de les dones de la seva família, totes marcades pel sacrifici. La seva àvia va haver de sobreviure al camp d'Argelers després de la Guerra Civil i la seva mare, que va passar prou penes a Girona en temps de Franco, també va patir mil i una penúries per aconseguir treure el seu marit de la Model. Les històries del passat arriben a orelles de la Joana quan ella menys s'ho espera i a través dels relats que li brinda la seva mare en instants de lucidesa. Roca també empra el recurs de la fotografia i fa que la protagonista, mirant instants congelats en blanc i negre, alliberi sentiments empresonats i ressusciti èpoques passades.

Els desitjos de la Joana
Una vida millor, algú que l'estimi i un futur al qual acostar-se amb el somriure del que sap que segurament durà una mica més de felicitat. La Joana no desitja res més que no hagin volgut, des de temps immemorials, les dones. La minoria d'edat, però, que la societat misògina ha imposat al gènere femení ha fet que, tot sovint, les armes amb què compten les dones per assolir un futur més digne tinguin una ambigüitat moral de la qual molts continuen fent, injustament, escarni. Cadascú fa servir els recursos que té a l'abast i jutjar l'altre és molt fàcil quan no es viuen dies difícils com els de l'estirp de la Joana.

Amb una prosa treballada, voluntat de recuperació de la memòria històrica i un gran talent per aprofundir psicològicament en els personatges, l'escriptora ens regala una altra historia de petites tragèdies quotidianes.

(Anna Tomàs. "Quan viure no és gens fàcil", Avui Cultura, 24-25 de març de 2005, p. 13)

* * *

Contes personals és una antologia de l'obra contística de Maria Mercè Roca preparada pel professor de la Universitat d'Alacant Carles Cortés. […]

La selecció de Carles Cortés permet apropar-nos de manera força eficient a les claus de l'univers narratiu de Maria Mercè Roca. La senzillesa compositiva, la claredat del llenguatge, el retrat de situacions quotidianes, un punt de vista inequívocament femení, la preferència per l'ús de la primera persona, un registre molt proper a l'oralitat o la força evocativa dels records i de les imatges serien els trets més importants de l'obra de Maria mercè Roca (no només dels contes). En conseqüència, aquesta antologia pot ser també una bona porta d'entrada per a nous lectors.

[…] El món era fora és la transcripció dels testimonis de deu dones convocades per Maria Mercè Roca a reflexionar sobre diversos aspectes de la seva educació sentimental durant el franquisme. Deu dones de tipologies diverses: la més gran és del 1914 i l amés jove del 1945, de procedència urbana i rural, sense cap relleu públic i pertanyents a diferents estrats socials.

El paper repressor de l'Església, l'eduació que rebien a l'escola, les relacions dintre de la família, les amistats, l'accés al món del treball o al dels estudis avançats, el matrimoni, la sexualitat, la conquesta dels petits drets personals, les rebel·lies i les claudicacions de cada dia, els fills, l'expressió dels sentiments… són algunes de les pistes que Maria Mercé Roca va donar a les seves interlocutores a fi d'acotar les seves reflexions en veu alta i, en conseqüència, són els grans assumptes sobre els quals cada personatge desenvolupa la confessió. De fet, tal com es diu en la introducció, de vegades pot semblar que el que s'explica a El món és fora és literatura, però realment (i per desgràcia) no ho és, en absolut. […] el mèrit de Maria Mercè Roca ha estat saber trobar aquest ventall de veus i facilitar que es confessin davant nostre sense cap limitaicó. El llibre, a més a més, té la mesura justa: s'acaba quan comença a planar l'ombra de la monotonia perquè, més enllà de les pecualiaritats de cada experiència vital, els grans trets del paper de les dones enquestades a El món era fora es va repetint cada vegada.

(Joan Josep Isern. "Roca per partida doble", Avui Cultura, 12 de juliol de 2001, p. 14)