Darrere el jo, litúrgies d'heura,
o els desajustaments d'una paret en blanc:
quadern dels dies,
el riu que en secret flueix
cap al mot universal; i els peixos
que sem moren sota una llum inútil.

                    * * *

Les mans filtren la fosca dels teus gorgs
al fang irresoluble de la carn:
no cal dir-nos l'atzar com un parany
perquè sabem que el món és injectable
només fins a un cert punt, després del qual,
tot rendiment pren forma d'amenaça.
Serà el desert l'anell on brillarà,
amb més intensitat, la llum vençuda
del llarg camí que porta a la memòria.

                    * * *

A la manera de Paul Celan

Cavo de nit, a l'envestida
de freds glaçats que em posen tots els dits
sobre el principi de les paraules. Cavo
per a tu, per descobrir-te
els ors que has intuït
en illes ensonyades de memòria. La nit
em cava els ulls, i jo cavo
amb els ulls
mentre m'estira la terra i els seus nòduls
de saba em vesteixen les mans. Cavo als volcans
buidats de plenitud present
i tu dorms, i jo cavo.
Demà, a punta de dia, d'aquest jardí desert,
en llevaràs les branques
i te'n faràs un arc.

                    * * *

Tendim a acomodar-nos bruscament
sota un sol de quiròfan que ens vigila.
Voldríem l'univers segur en un claustre
rendible a la pregària que el tanca.
Massa sovint la sang d'un sol licor
vessa oferta en totes direccions:
l'estranyesa del vers que s'il·lumina
amb el blanc d'orfe de les servituds.

                    * * *

Dibuix de carn, els dits
esgrafiant crepuscles.

Però en l'estança buida
una gerra de vidre
ocupa la nova transparència:
la fuga de l'amor que es precipita

en tot el que encerclem
allà on hi bat la neu.

                    * * *

Selvàtica

És ara que recordo
un home vell cremant les fulles
al seu jardí d'hivern
amb un gest sense artifici
i lliure ja de les temptacions.
Nosaltres érem joves sense casa
i no enteníem l'exacta vespra d'aquell fum.

La poesia, amb els anys, ha estat això:
obrir tota matèria de consciència
al braser ardent d'una extinció segura
sense témer-se del fred que la inaugura.

                    * * *

Nit en blanc: les paraules sostenen
la ficció del dia que se'n va.
Coneixeràs revolts de llargues carreteres
i esgotaràs l'angoixa amb la velocitat.
Ara, a casa, arriba el teu hivern.
Deixa que marxin les aus del teu coratge,
despulla't bruscament i abraça el cos
de la neu fosa que t'espera.

                    * * *

Dona a la finestra

Tota la llum arriba al punt de la finestra
des d'on una ciutat mossega el préssec
de la tarda. Podria ser París
però ara la nostàlgia no ve al cas:
la dona sent giscar gavines que envelleixen.
Ha abandonat el llibre que llegia
vençuda per la sal de soledats
que des del novè pis d'un vell hotel
escolta en veus de patis ja secrets.
I pensa recolzada a la finestra
què fa una dona en una habitació semblant.
Lluny de la mar, la mort sosté amb fortesa
el seu esguard més fosc.