El català, a l'Aragó, hi és present des de sempre, i sempre vol dir, en aquest cas, des de la conquesta romana. Present al nord, del Pirineu a l'Ebre, la llengua avança cap al sud amb la conquesta de les taifes musulmanes. I des del segle XIII la trobem ja ben documentada. Llengua escrita de reis, de nobles, notaris i capellans, dels escrivans dels consells, tindrà segles de glòria: hi escriuen en Guillem Nicolau, rector de Maella, els Siscar de Fraga, els Calassanç de Peralta, sant Josep ho fa també des de Roma, i el consell de les Paüls i els de Fraga, Pena-roja i Calaceit... la llista és llarga. Ve, però, que al segle XV el rei muda de llengua i el català decau. L'Aragó oficial es castellanitza i no triga gaire a perseguir el català, la llengua pròpia. Ja n'hi ha mostres del XVII, i en tot cas al segle XVIII, amb la Nova Planta, el castellà s'imposa. La memòria curteja a l'Aragó en qüestió de llengües i el nom de català, tabuïtzat, s'oblida i hom s'inventa allò tan inefable del xapurriau per a parlar-ne. La gent, a força de patacs, és clar, ho interioriza i se sotmet a qui en castellà la pensa i mana, però continua parlant en català com cada dia. Manté com pot, sovint ja només d'esma, la dignitat de llengua. I així fins ara, quan tot just comença, des de la dècada dels setanta, una certa renaixença: la Declaració de Mequinensa, els consells de la Franja, presència, mínima encara, del català a l'escola, alguna col·lecció de llibres, un premi literari, qualque revista...

Les pàgines següents són una aproximació, a moltes veus, a la llengua catalana a l'Aragó i a les dones i als homes que la parlen, a l'àmbit geogràfic en què es mouen, a llur vida i costums, a llurs mites i a llur història, poques voltes contats i encara, gairebé sempre, en una altra llengua. I testimoni són dels qui a l'Aragó, malgrat les repressions i hipocresies, s'han sabut prendre el dret a la paraula.

(De El català a l'Aragó. Barcelona: Curial, 1989, p. 5)

* * *

La poesia alemanya dels darrers trenta anys és pràcticament desconeguda del públic català. Almenys és cert que no n'existeix cap traducció important i que només alguns treballs aïllats ens han donat notícia d'alguns noms. Al nom de Rilke s'ha afegit el de Trakl (traduït magníficament per Pere Ramírez Molas i estudiat també per ell a la revista Inquietud de Vic), i actualment es parla cada vegada més de Bertold Brecht. El nostre treball no perd aquest aspecte de simple intent aïllat i parcial. El motiu que ens ha empès a fer-lo ha estat sobretot el convenciment que l'evolució històrica i política dels darrers trenta anys —la tragèdia del poble alemany— ha hagut d'assenyalar d'una manera o altra els poetes.

Per això posem aquest intent de penetració en la lírica alemanya d'avui sota un títol que el limita en l'aspecte temàtic. Cal que fem alguns aclariments en aquest sentit.

A LA PARET ESCRIT AMB GUIX no és una antologia de la poesia alemanya contemporània. No cal buscar-hi tots els noms representatius. Es tracta més aviat d'un recull que, d'altra banda, tampoc no té un caràcter purament documental. El que volem és donar una cinquantena d'exemples d'una poesia que —d'una manera o altra— adopta una posició crítica o de protesta davant totes les circumstàncies històriques que feren possible la Segona Guerra Mundial i poden fer possible la tercera. Hi incloem, doncs, els poetes joves, sempre que fan referència al passat, es pronuncien contra tota possibilitat que aquest passat es repeteixi i prenen una posició clara contra la guerra, el "nazisme" i els brots o reminiscències actuals d'aquests fenòmens històrics. La divisió del país forma part per a ells de les conseqüències de la tragèdia i és un dels preus de la "gran culpa", de la quan ens parla J. R. Becher en un dels poemes del llibre.

Era impossible, però, que ens ocupéssim de totes les escoles o tendències —com a tals— que representen actualment una recerca de noves fórmules estètiques, o que incorporen altres escoles europees al panorame de la lírica alemanya.

(Del "Pròleg" a A la paret, escrit amb guix. Poesia alemanya de combat. Barcelona: Aymà, 1976, p. 9-10)

* * *

Quan, el 1979, vaig començar a interesar-me per la literatura catalana a l'Aragó vaig escriure a un dels pocs autors de qui tenia notícia, Jesús Moncada, que em va contestar dient que «la vostra carta em va deixar de pedra picada. Mai de la vida no hauria pensat que algú tingués interès en un tema corn aquest, donat que aquella zona no passa de ser, per a la gent que n'ha sentit parlar, una curiositat pintoresca, com ara el be de cinc potes, la dona barbuda o la sirena embalsamada, que abans eren exhibides a les barraques de les fires. La realitat és ben diferent i suposa per als habitants una mica conscients d'aquelles terres una sèrie de problemes, algun de tan greu com el de definir la propia identitat, a nivell personal i col·lectiu. De qualsevol manera, la cosa és ben complexa i no us vull cansar amb el que, potser, no és més que una visió massa personal del tema. De tota manera, podeu tenir per segur el meu agraïment si el vostre treball contribueix a "humanitzar-nos" una miqueta als ulls de l'altra gent». La carta de Moncada traïa un cert malestar, l'oblit en què la resta dels Països Catalans tenen les comarques aragoneses de llengua catalana. S'ha dit —amb més o menys raó— que Catalunya, el Principat, ignora València o les Illes, però ben poc s'esmenta que tots ignorem l'Aragó. Aquelles terres són certament unes comarques d'incòmoda identitat. Els valencians, mallorquins, etc., són, si més no, això, valencians, mallorquins. La seva catalanitat pot assumir-se més bé o més malament, sota el nom de valencià o de mallorquí. Res d'això no passa a l'Aragó. Aquí no hi ha ni nom per a la llengua que és anomenada txapurriau o, a tot estirar, fragatí, tamarità, favarol, etc. A nivell popular s'insisteix en el fet que no és català ni valencià —al sud. «Qualsevol cosa —diuen—, però no català.» La llengua, de tota manera, s'hi manté vivíssima. Res —de moment— de defeccions a la valenciana o a la rossellonesa.

De nom per al territori no n'hi ha cap de massa vàlid —ni Catalunya aragonesa, ni Aragó català. Darrerament s'ha proposat el nom de Franja, a la qual s'afegeix d'orient o de ponent segons la tendència aragonesista o catalanista de qui parla. La qüestió de nomes és aquí encara més envitricollada que a les Illes o fins i tot que a València —que ja és dir!

("La literatura catalana a l'Aragó", Els Marges, núm. 30, gener del 1984, p. 122)

* * *

Aquesta gramàtica va dirigida fonamentalment als aragonesos de llengua catalana. Hi tracto amb detall la fonètica i la morfologia i només tot passant alguns punts de lèxic i sintaxi, comparant sempre la normativa amb els parlars de les nostres comarques. I és aquest darrer aspecte que crec que en justifica la publicació, perquè és evident, per citar un exemple, que no és el mateix explicar l'ortografia de la v i la b a un parlant de Manacor, que les distingeix bé, que a un de Fraga, que les confon. Acompanye la gramàtica una vuitantena d'exercicis i una selecció de lectures d'autors aragonesos, entre les quals he inclòs un cert nombre de textos, procedents de gravacions magnetofòniques, que reprodueixen en cada cas el parlar del poble que els serveix de títol; confio que de l'estudi comparat d'aquests textos amb la normativa se'n podrà fer un bon exercici.

(De l'"Advertiment" a La nostra llengua. Gramàtica de llengua catalana. Saragossa: Diputació General d'Aragó, 1984, p. 9)