A cavall de la teoria literària i l’autobiografia, Sebastià Portell ens regala, de passada, el primer capítol de les seves memòries. En alguna entrevista, es vantava provocatiu de no haver llegit o no haver connectat amb Josep Pla. Oh. Ah. Uh! El llibre s’enceta d’ençà del moment que ens rosega la pruïja lectora i vacil·lam en les primeres tentines. Del títol, ja ens adverteix d’entrada que és una frase que emmanlleva de la filòsofa Marina Garcés.

El lavabo actua com a metàfora de lloc íntim, insondable i inconfessable, però aquí Portell entra a fer-hi les feines amb la porta esbatanada de pinte en ample. Sense fer escarafalls que el vegem amb mangas. Ningú s’ha d’estripar les vestidures perquè l’humil autor se’ns despulli com a lector com Déu el portà al món. Cresqué en un entorn molt femení.

(Carles Cabrera. "El portell al lavabo", Ara Balears, 9 d'abril del 2021)

* * *

Per començar, cal dir que Ariel i els cossos (Empúries, 2019) és un llibre que s'ha de pair. Pel seu argument, per la seva forma, per les seves idees. Es necessita un temps prudencial per digerir tot el que Portell ens hi proposa, com passa sovint amb la poesia. Però això no ha d'estranyar a ningú, perquè a estones la forma de la novel·la és gairebé poètica.

Qui és Ariel? És un home, una dona, un fantasma, una al·lucinació? El personatge principal podria ser una o totes aquestes coses, però malgrat tot no l'hauríem arribat a definir. Ariel és un ariel. Potser només aquesta classificació ens permetria encabir Ariel dins una sola paraula. Al costat d'Ariel, columna vertebral del llibre, hi trobarem dues extremitats: Eugeni i David. Les relacions que Ariel estableix amb els dos homes són el cor d'aquest llibre. Entre tots tres, els cossos. Els cossos uneixen o separen?

(Sara Serrano. "El món d'Ariel", La Llança, 4 de març del 2019. En línia)

* * *

És difícil pensar com es pot descriure un protagonista fugisser i indefinit a través de les paraules, que en el fons funcionen com a etiquetes. Sebastià Portell (Ses Salines, 1992) ha assumit el repte de dur a la pràctica aquest “malson”: crear un personatge que en la primera part de la novel·la és home i en la segona és dona, però només a la vista dels altres, perquè el personatge és fugisser, incapaç de tancar-se a res, de manera que podria ser també només una ficció dins la ficció.

(Laura Serra. "Versos lliures de quatre generacions", Ara llegim, 6 de març del 2019)

* * *

La acción de la primera parte transcurre en una clínica mental, y alterna tres tipos de textos. La transcripción de diez sesiones de terapia, combinadas con unas páginas de cuaderno: las “notes a peu d’ànima” escritas por Ariel y el intento de Eugeni de describir cómo es Ariel. Son cien páginas gloriosas en las que Portell reinterpreta las dos grandes tradiciones de la narrativa gay catalana: el idealismo y la aspiración apolínea, los mundos mentales de Terenci Moix y la potencia lingüística, combinatoria y panteística de Biel Mesquida. Tiene lo mejor de cada uno de ellos: la fuerza poética, la imaginación y la espiritualidad. Es un texto que arrebata.

(Julià Guillamon. "Lectores furiosos, grandes contadores de historias", La Vanguardia. Culturas, 9 de març del 2019. En línia)

* * *

El libro de Portell quedó finalista del Premi Mediterrani de Teatre Pare Colom d'Inca 2012. De hecho, el pasado jueves también presentó la obra en la capital del Raiguer. La reinterpretación teatralizada de la canción cuenta con los siguientes personajes: Margalida y Sebastià (que están prometidos), l'amo de Bàlitx (propietario de la possessió de Sóller donde trabaja Margalida), Joan Blai (missatge de l'amo de Bàlitx), la madre de Margalida, Toni (hermano mayor), Catalina (hermana pequeña) y Biel (compañero de trabajo de Sebastià). El escenario es el pueblo de Algaida (la mayoría son de Algaida) y Bàlitx.

(T. Obrador. "La trágica muerte de Margalida, teatralizada un siglo después", Diario de Mallorca, 27 d'octubre del 2012. En línia)