–Sou l'escriptor més prolífic i més llegit del país. ¿Heu intentat mai de fer intencionadament una literatura que arribés a la gent d'una manera massiva, o aquest fet s'ha produït espontàniament?
–No crec pas que es produeixi res espontàniament. En efecte: he tractat de fer una literatura que arribés a la gent. Als territoris de la nostra llengua, la gent sap parlar-la, però en general no sap llegir-la ni escriure-la, per raons conegudes. La primera obligació d'un escriptor situat en una geografia semblant és la intel·ligibilitat. Jo he tractat sistemàticament de ser intel·ligible fins a la pura i simple vulgaritat. Ho he fet amb l'esperança que en el futur, manejar aquesta llengua serà més fàcil per a tothom. Avui encara, és més fàcil d'escriure obscur que d'escriure clar. Contra la teoria de l'escriptor etern he defensat la de la literatura que permeti, el dia de demà, l'aparició d'un escriptor important. He anat a la processó de la nostra història literària, simplement, amb poca llum, però clara.

–Si havíeu de definir el vostre estil, aquesta nitidesa i aquest relleu expressiu que us caracteritzen, ¿com ho explicaríeu?
–El meu estil consisteix a posar darrere cada substantiu l'adjectiu que m'ha semblat més precís segons un criteri de realisme poètic, adaptat al geni de la llengua (o sigui, el parlar del poble), i, per tant, sense perdre de vista la intel·ligibilitat elemental que la convivència exigeix. En moltes ocasions no he obtingut cap resultat, com és visible.

–¿I quina és la vostra intenció o el vostre propòsit en escriure? Vull dir les raons que us empenyen, a part les professionals. Sant Joan de la Creu, per exemple, volia portar ànimes a Déu; Anselm Turmeda, sovint es proposava de satiritzar els capellans...
–La meva intenció és la dels literats de tots els temps: descriure la meva època segons la tendència alliberadora que la caracteritza. Quan vaig començar vaig ser considerat un cínic i un anticonvencional. Ara sóc el mateix, però com que l'anticonvencionalisme i el cinisme han proliferat tant, sóc considerat un conservador. Tinc seixanta-vuit anys, és normal que sigui així. (...)

–El vostre pas, breu, per la novel·la i la narració es caracteritza per una gairebé total antiimaginació i una quasi absoluta adhesió a la transcripció de la relaitat "grollera i màgica", com dieu. ¿Per què no heu fet més novel·la i per què us heu cenyit tant a la teoria de l'espill?
–Potser per falta d'imaginació, és a dir, per la llei del mínim esforç. De tota manera, no resta exclòs que a mesura que la vellesa m'accentuï l'avorriment, no tingui més remei que defensar-me'n excitant la imaginació.

(Baltasar Porcel: "L''homenot' Josep Pla", Serra d'Or, agost de 1965, p. 614-615)

* * *

–Diuen que vós sou intel·lectual de la classe burgesa.
–Sí, senyor, d'acord. Crec que la burgesia ho ha creat tot a Europa i, a més a més, ha fet que poguéssim menjar. Li sembla poc? La gent hauria de saber més coses de les que sap. La política és l'art d'evitar la guerra civil, ho sabia, oi?

–Com veieu el país, ara, vós que heu encunyat aquest mot?
–Malament. Vuitanta empreses de Sabadell han fet suspensió de pagaments. Amb tanta crisi i tanta devaluació, on vol que anem a parar? La gent no té ni idea de la moneda, que és el més important de la vida. Més que la família, els fills o la religió. "El catalán saca pan de las piedras...", sí, sí..., collonades! El català és tan gandul com els altres. I escrigui el que li diré: Compte! Aquest és un país sanguinari. (...) En el que resta de segle no es farà ni un quilòmetre de carrera. Això no ho escrigui, eh? Si veia el dia que arribà Tarradellas! Tothom anava despistadíssim demanant "Què hem de fer?, què hem de fer?". (...)

–Us penediu de no haver-vos casat?
–Això mai! No haver portat fills al món és el millor que he pogut fer. No sé si caldrà que ho posi, això. (...)

–Teniu fama de "bon vivant".
–Vull que el menjar sigui ben fet i senzill. Sóc molt casolà. Tot el que opino d'això està escrit.

–Diuen que sou un materialista, i jo diria, més aviat, mecanicista. Les coses us han de quadrar...
–Això són orgues. Jo crec en les coses físiques. Jo, l'ànima, no l'he vista mai...

–Diuen que sou un atzarista, que enteneu la vida com la propina d'una aventura biològica, d'un atzar inexorable, l'home com un reguitzell de fatalitats adverses i que per això sou un escèptic, una mica sarcàstic i més moralista del que vós mateix penseu. ¿Què és, de veritat, per a vós, l'home?
–Jo no sóc cap profeta del transcendent. No en sé res, jo...

–I la mort?
–No hi penso perquè estic bé de salut. ¿Que hi pensa, vostè? Jo no hi he pensat mai. Tothom té la seva i prou, de mort. Això és.

Ara diu una atzagaiada, en Pla. Els seus poemes, les seves proses, parlen de la mort. Però no vull trencar el fil. (...)

–Diuen que vós sou notari del que veieu, que el vostre estil literari és donar una mena de fe biogràfica. Heu dit fins i tot que el vostre estil consisteix a posar darrere cada substantiu l'adjectiu que us sembla més precís, segons el parlar del poble, i que això seria el vostre realisme poètic. Quin és de veritat el vostre estil?
–Jo he procurat escriure un català que sàpiga llegir tothom, que els catalans em puguin entendre bé, vaja. No, no és tan clar que jo hagi entès bé els catalans. La literatura catalana està bastant fotuda, oi?

–Què en penseu de la literatura catalana?
–Ah, molt bé —s'empipa, ara–. Cony, ¿però no li ho dic? Ara em vol portar la contrària? S'ha de ser un xic més complex. El que passa és que en aquesta època tot és menyspreat. En la literatura tot depèn de saber descriure un vas (...). Aquest és un país que no sap llegir ni escriure... Perquè ens han trepitjat, diu? Ep! En Franco fou pura conya. La gent ha fet diners, amb ell, i de pressa, que és el que volia. La censura no ha estat res. Que no escrivia l'Espriu? Ara no escriu! I en Fuster? I en Cruzet? Compte amb el que escrigui, eh?, que a mi, l'Espriu m'agrada molt, encara que sigui intraduïble. ¿Qui m'agrada més? En Riba, el seu hel·lenisme. No, de jove no en llegeixo cap. Altra feina tinc. Grecs i llatins, llegeixo. A la Biblioteca de Palafrugell, que hi han posat el meu nom, vaig deixar tots els meus llibres, menys els italians i els de la Fundació Bernat Metge: les traduccions gregues.

Ho diu gasiu i orgullós alhora, això, com si d'aquest tresor no en pogués fer partícip ningú.

–Quina és la vostra vida, un dia normal?
–Em llevo molt tard, però llegeixo molt al llit, perquè els vells tenim poca son... M'alço cap a l'hora de dinar o passada. Menjo poquíssim allà a les quatre o a les cinc. Escric i llegeixo, torno al llit i llegeixo fins que surt el sol, a vegades. (...)

Autoanàlisi literària
Que valori jo mateix el volum 32 de l'Obra Completa? Com els altres: no val res... No valen res, però es venen. Deuen agradar. Tenen una enquadernació vermella fantàstica. El vermell és el color més decoratiu. I qui no li agradi que no el compri, cony! Jo escric perquè els altres escriguin. No crec en la immortalitat. ¿L'originalitat, diu vostè? No existeix, ni ha existit mai. Tot és plagi dels altres.

(Lluís Busquets i Grabulosa: "Josep Pla, tira els plans en doina", dins Plomes catalanes contemporànies. Barcelona: Llibres del Mall, 1980, p. 19-28)

* * *

El principal tret del meu caràcter?
–La modèstia.
La qualitat que prefereixo en un home?
–La bondat.
La qualitat que prefereixo en una dona?
–La temperatura amorosa.
Allò que més estimo en els amics?
–La paciència.
El meu principal defecte?
–La ignorància.
La meva ocupació preferida?
–Escriure.
El meu somni de benestar?
–No hi ha somni realitzable possible.
Quina fóra la meva pitjor desgràcia?
–Estar massa bo i ser feliç.
Què voldria ser?
–Un bon pagès.
On desitjaria viure?
–En un país lliure. (...)
Quina flor prefereixo?
–No m'agraden les flors i m'agraden els fruits.
Els meus autors preferits en prosa?
–Els moralistes francesos i el Zibaldone de Leopardi.
Els poetes preferits?
–És difícil de contestar.
Els herois de ficció?
–Els herois de ficció, els odio perquè tothom ho és.
Les meves heroïnes de ficció favorites?
–Totes les dones ho són. (...)
Els meus herois de la vida real?
–Els de demà.

(Lluís Permanyer: "Josep Pla", dins 43 respostes catalanes al qüestionari Proust. Barcelona: Aymà, 1967, p. 81-85)