Lliris Picó i Carbonell neix a Ibi (L'Alacantí) el 1972. Els seus primers records infantils estan marcats pels anys passats per terres de Castella a causa del trasllat de la família a diferents pobles d'Àvila per qüestions laborals del pare. La infància passada a Castella deixa una petjada palpable en algunes de les obres de l'autora, sobretot en Les ales de la memòria (Marfil, 2003).

Des de Castella, l'autora es trasllada al Comtat; s'instal·la a Muro d'Alcoi amb la seua família i cursa BUP a l'institut de Cocentaina. Aquests anys d'adolescència, viscuts en ple apogeu de la Llei d'ús i ensenyament del valencià, determinen la vocació lingüística de l'escriptora, qui, acabat COU a l'institut d'Ibi, on la família retorna definitivament l'any 1989, cursa estudis de Filologia Catalana a la Universitat d'Alacant.

L'interès per la llengua i la literatura es reflecteixen palesament també en algunes de les seues obres com, per exemple, en Helena: un record sempre és mentida. (Columna 2001).

L'octubre del 2005 es llicencia amb grau en llengua i literatura catalanes, amb la memòria de llicenciatura: "Aproximació a l'obra poètica de Gaspar Jaén i Urban", dirigida pel també escriptor Joaquim Espinós, amb qui l'autora manté una estreta amistat. Uns mesos després, comença a treballar a la Delegació d'Alacant de l'Institut d'Estudis Catalans fent tasques de gestió, administració i dinamització lingüística, i al Centre de Programació de Canal 9 d'Alacant com a professora de valencià.

És difícil deslligar l'obra literària de Lliris Picó de la seua trajectòria vital. La mateixa autora afirma que els seus interessos i motius literaris es troben en el món que l'envolta, en les persones, els fets i els records que l'han fet ser com i qui és. L'univers narratiu de la primera novel·la i d'alguns dels seus contes gira al voltant de les relacions de l'escriptora amb les dones de la seua família i del seu poble. Els anys d'estudiant a Alacant, allotjada en un pis tocant al sanatori psiquiàtric de Santa Faç, tindran com a fruit la primera novel·la publicada per l'autora: Helena: un record sempre és mentida. D'un fracàs matrimonial neix L'olor dels crisantems, amb la qual rep el Premi de Narrativa Antoni Bru d'Elx, l'any 2004; i un viatge al Marroc dona peu a Claus de serp, l'última obra publicada per l'autora, amb la qual queda finalista en el V Certamen de Narrativa en valencià Ciutat de Sagunt 2003.

Amb Moisés, estigues quiet l'autora guanya el Premi Enric Valor de Picanya de 2014, i la novel·la és publicada a l'editorial Bullent. Amb aquest títol també rep, el 2016, el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians de narrativa juvenil.

A més a més, totes les novel·les de Lliris Picó tenen un denominador comú: en totes elles trobem personatges que pateixen petites o grans penes quotidianes: una adolescent espantada, un esquizofrènic, una dona frustrada, un immigrant musulmà desorientat en terra estranya… I és que, com la mateixa autora ha dit en més d'una ocasió, una frase escrita per Rilke en Cartes a un jove poeta determinà la direcció de la seua ploma: "Estimat amic, convé que escrigues sobre les coses que coneixes.". Ella –diu– intenta escriure sobre les coses que coneix i sobre les que vol conèixer una mica millor, perquè escriure és sempre una forma d'entendre un poc més la gent que ens envolta, les coses que ens passen. Posar paraules a sensacions i sentiments que hem tingut tots en un moment determinat la fa sentir-se integrada en aquest món, que de vegades té tan poc sentit…

Una de les grans aficions de Lliris Picó és viatjar. Ha visitat diverses ciutats d'Europa com ara Roma, Florència, Venècia, París, Amsterdam, Berlín, Copenague, Oslo, Praga, Londres, Dublin, etc. Ha viatjat també a diversos indrets del Marroc i de Turquia i ha fet estades a Colòmbia i a Bolívia, on van nàixer dos dels seus tres fills. Aquest tres, Joan, Carles i Eulàlia, són altra de les passions de l'escriptora, que ha tractat, en totes les seues obres, el tema de la maternitat, analitzada des del punt de vista de l'adopció i de la maternitat biològica, que són les dues formes en què ella mateixa l'ha viscuda.