Teresa Pàmies i Bertran neix a Balaguer (La Noguera, Lleida) el 8 d'octubre de l'any 1919. Té una formació autodidacta. Als deu anys es dedica a vendre La Batalla, la revista del Bloc Obrer i Camperol, perquè el seu pare n'era un dels dirigents. En el llibre Testament a Praga (1971), diu el següent:

"A vós, pare, si mai us fan un homenatge a Balaguer, no serà amb placa a la porta d'un hotel, sinó a les muralles de la presó, on tantes vegades fóreu tancat per haver gosat demanar la terra per al qui la treballa, la nacionalització de les propietats de monges i capellans, la separació de l'Església de l'Estat, l'escola laica i gratuïta, l'emancipació de la dona, la recuperació de les prostitutes, l'amor lliure i tantes barbaritats per vós somiades. I si calia escriure un epitafi, podria dir: –Aquí reposen les despulles d'un gran somiatruites–".

Als setze anys comença a militar al partit socialista, i als disset ja parla en un míting a la plaça monumental de Barcelona. Un any després és dirigent de les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya i funda, juntament amb d'altres companyes, l'Aliança Nacional de la Dona Jove (1937-39). Amb poc temps es converteix en un referent polític de rellevància a Catalunya.

La Guerra Civil espanyola divideix la seva família. L'any 1939 s'exilia a França amb el seu pare i no torna a veure ni la seva mare ni els seus germans. Passa un temps en un camp de refugiats, treballant en granges a canvi de pa i sostre. Des de l'exili col·labora en les revistes Serra d'Or i Oriflama, i també participa amb la resistència francesa durant la II Guerra Mundial.

Després s'exilia a la República Dominicana, passa per Cuba i finalment a Mèxic, com tants d'altres catalans, i comença a estudiar periodisme. L'any 1947 torna a Europa, s'estableix dotze anys a Praga i treballa de redactora de les emissions en castellà i català de Ràdio Praga.

Es casa amb el secretari general del PSUC Gregorio López Raimundo, i el juliol de l'any 1971 torna a Catalunya i inicia la seva carrera literària. El seu primer llibre, Testament a Praga (1971), escrit en col·laboració amb el seu pare, és un gran èxit de crítica i de venda, i guanya el premi Josep Pla (1970) i el Crítica Serra d'Or de prosa narrativa (1972).

La seva obra és de clara tendència documental, un testimoni viu de la guerra civil i de l'exili. Com ens diu Vicenç Riera Llorca: "Una història social i política detallada del nostre poble no pot prescindir de records com els de Teresa Pàmies".

Entre els llibres que escriu cal destacar els que tenen un significat polític com La filla del pres (1967), Testament a Praga (1971), Va ploure tot el dia (1974), Quan érem capitans (1974), Quan érem refugiats (1975), Dona de pres (1975) o Memòria dels morts (1981) finalista premi de novel·la Ramon Llull. També escriu llibres sobre els seus viatges arreu de l'estat espanyol, com ara Vacances aragoneses (1979), Matins d'Aran (1982), Busqueu-me a Granada (1984); i novel·les com La primavera de l'àvia (1989) o La filla del Gudari (1998), entre d'altres.

Teresa Pàmies realitza nombroses traduccions i col·laboracions en diverses publicacions periòdiques. Al diari Avui comença a escriure-hi en els seus inicis i hi col·labora setmanalment durant més de 30 anys. A resultes d'aquestes col·laboracions, l'any 2003 publica el recull d'articles Opinió inconformista: Vuitanta-set dilluns a l'Avui. També col·labora com a tertuliana a les emissores de ràdio Ona Catalana i Catalunya Ràdio, entre d'altres.

L'any 2000 Teresa Pàmies rep la Medalla d'Or de l'Ajuntament de Barcelona i un any més tard la seva labor com a escriptora és reconeguda amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. És, després de Mercè Rodoreda, la segona dona distingida amb aquest premi, i sobre això ens diu: "És una llàstima que no s'hagi premiat a més dones. És injust, però no crec que sigui premeditat. És un reflex de la nostra societat". El 2003 és guardonada amb el Premi Trajectòria de la Setmana del Llibre en Català. Des del 2011 el Centre Cívic Urgell, a Barcelona, du el nom de Centre Cultural Teresa Pàmies.

Fins al final de la seva trajectòria l'obra literària de Teresa Pàmies continua evolucionant, amb títols com L'aventura d'envellir (2002), Conviure amb la mort (2003) i Informe al difunt (2008), un llibre homenatge al seu marit, mort l'any 2007.

Teresa Pàmies mor a Granada el 13 de març de 2012 a l'edat de 92 anys.