Es necessiten més que mai novel·listes que recreïn, amb tota la versemblança de l'estil, esdeveniments del passat recent que la potència del present retransmès en directe sense interrupció ens pot fer oblidar: escriptors que, decennis després d'haver viscut un determinat ambient que ja s'ha extingit, siguin capaços de rescatar-lo, no només per contraposar-lo a la història oficial, sinó també com una de les formes més legítimes de crear bellesa.

Aquesta era la literatura que practicaven Josep Pla i Giuseppe Tomasi, el príncep de Lampedusa i autor d'El guepard, dos dels escriptors favorits de Miquel Pairolí (Quart, Girona, 1955).

Cera, la quarta novel·la d'aquest autor, és la que planteja una dialèctica més fecunda entre la història d'uns personatges i la història d'una ciutat que és, per extensió, la d'un país. La trama de la novel·la està ambientada als anys 60 en una capital de província que pot ser Girona però que no deu diferir gaire de les altres.

[...]

Pairolí recorda quines van ser, durant molts anys, les prioritats dels ciutadans d'aquest país. Però el millor d'aquesta crònica titulada Cera no és el reflex de la realitat, sinó l'autonomia de la prosa. En cada capítol, espès i acotat, l'autor desplega hipòtesis, radiografia temences, mostra tarannàs resclosits, descriu el temps que s'escola com un raig d'oli, traça els límits del tedi i de l'orgull. No cal passar una temporada a Nova York per escriure una novel·la universal: n'hi ha prou d'aliar la memòria amb la imaginació i descriure l'atmosfera en què van viure unes quantes generacions, i que gairebé havíem oblidat.

(Vicenç Pagès Jordà: "L'atmosfera d'un temps passat", El Periódico de Catalunya. Icult. Llibres, 23 d'abril del 2008, p. 77)

* * *

En literatura, la solitud crea estil, i si va acompanyada de la solteria, el depura. Miquel Pairolí és un solitari. L'anomenarem «el solitari de Quart» per posar-lo al costat d'«el solitari de Llofriu» i «el solitari de Sueca». Josep Pla i Joan Fuster van ser, a més de solitaris, solters o bàsicament solters. Miquel Pairolí també, i tots tres participen de l'estil propi de la seva condició civil.

[...]

Al dietarista solter se li aguditza l'observació dels homes i de les coses, se li afina la curiositat i, ja em perdonaran, se li desenvolupa un puntet de neurosi o de misantropia que literàriament dóna uns grans resultats o dóna els resultats que no es troben en l'escriptor estrictament solitari.

En Pairolí em diu que no exageri la seva solitud. No l'exagerarem: viu amb la seva mare, es belluga, es troba amb els amics, va a concerts... D'algun lloc ha de treure la matèria literària. Però sempre torna a l'habitació de Quart, que és des d'on observa el món i filtra les coses vistes, llegides i escoltades.

[...]

Pairolí escolta molta música, llegeix, rellegeix per retrobar fragments que un dia li van agradar, observa la lluna, el sol i les estrelles, escolta la tramuntana... Si reproduís l'anotació en què parla dels vents, vostès encara haurien quedat més parats. El paisatge de Pairolí és en gran part el de Pla. Ell hi torna. Si fóssim pedants parlaríem de palimpsest: Pairolí redacta damunt la prosa de Pla. Ja pot: sap escriure, coneix l'autor, el tracta de tu a tu... Altres llocs de Catalunya estan menys fresats literàriament i obliguen a començar de zero.

Ara que Tots Sants ens porta tardes melancòliques, acceptin la companyia que el solitari de Quart ens ofereix amb el seu Octubre. A Joan Solà, a qui usurpo la columna l'endemà de la seva mort, li hauria entusiasmat.

(Manuel Cuyàs: "El solitari de Quart", Avui Cultura (Barcelona), 28 d'octubre del 2010, p. 9)

* * *

Ara parla dels ocells, dels tipus de vents, de Lisboa i de Venècia, ara del dietari de Guillem Simó, de les relacions amb les dones, de Miró, dels estoics i epicuris i de fer de pagès. Miquel Pairolí tant retrata de manera agredolça un seductor solitari com descompon la Sisena Simfonia de Txaikovski o el Pa i raïm de Pla, que es dóna el gust de rellegir cada hivern de manera ritual. Tot això té cabuda en el dietari Octubre, el tercer de l'escriptor de Quart, el seu més personal, segons reconeix el mateix autor, i que acaba de publicar A contravent. Tot això hi és enfilat per una llengua justa, precisa, d'estil depurat, on res és sobrer i tot el que hi ha hi és per essencial.

[...]

Pairolí ens regala una mirada que se sustenta sobre una llengua de nervi ferm, sobre la qual opina: «Amb els adjectius oportuns, un text és més complet i plaent. Si la llengua pot ser molsuda, quin sentit té fer virtut del desnerit?». El solitari de Quart, que és com l'anomena Manuel Cuyàs, fa nostres les seves inquietuds, es pregunta i fa que ens preguntem, comparteix dèries i inquietuds d'una manera tendra i propera, però sense perdre profunditat. Octubre és una invitació a qui es vulgui aturar, en un sentit físic i metafísic, a delectar-se amb la lectura. I a tornar-hi, emulant el costum de l'autor de llegir cada estiu el conte Lighea de Lampedusa, i el Pa i raïm de Pla cada hivern. Afegeixin Octubre a la lleixa d'estacions ineludibles.

(Anna Ballbona: "Una mirada excepcional", Avui Cultura (Barcelona), 25 de novembre del 2010, p. 14)

* * *

A través dels dietaris, Pairolí ens llega una manera de mirar, de percebre, de sentir. En suma: ens llega l'acte performatiu de tantes escriptures. Ens llega el paisatge, que és sempre una construcció cultural. Ens llega una íntima mirada sobre Itàlia, Portugal, la natura, l'art, la música, la literatura, les Gavarres... Més escèptic i menys hedonista que en els seus anteriors dietaris, a Octubre ens llega una preceptiva insubornable. Com en un procés d'autoafinament davant de la imminència de la mort, Pairolí esbossa claus interpretatives sobre l'èxit literari, sobre l'orgull i el ressentiment que poden corcar l'escriptor, o sobre una il·luminadora conceptuació de com la crítica literària degenera en un impune sistema d'autoprofecia i justificació de la mateixa línia defensada pel crític literari. En una postil·la sempre raonada i raonable, Pairolí també revisa críticament tres escriptors que admira: Josep Pla (a propòsit de la crítica demolidora que l'autor empordanès va fer del dietari de Francesc Rierola), Espinàs, Shakespeare i Plató, exalçats en els anteriors dietaris. Com enmig d'un procés d'acceleració Octubre revela que la mort prematura no va donar temps a Pairolí a autoimpugnar-se parcialment, a descarrerar-se i potser a remodelar algunes de les pròpies línies de força literària. Refusant tota temptació totalitzant («res de relacions forçades ni d'equilibris per a la platea») Pairolí defuig llocs comuns de la recepció literària, remarcant que «tota obra artística s'explica ella mateixa»; que no es fàcil racionalitzar perquè una obra d'art ens commou; i, en contra dels apòstols que preconitzen el regne de la senzillesa i l'austeritat estilístiques, considera que «no cal tanta austeritat, ni en literatura ni en la majoria d'ordres de la vida». Tota una declaració de principis que insinua una possible línia d'inflexió en la seva pròpia literatura, una línia desgraciadament estroncada.

(Lluís Muntada: "El dietarisme de Miquel Pairolí. L'escriptura com a substància vital", dins del "Dossier Miquel Pairolí", Revista de Girona, núm. 271, 2012, p. 92)

* * *

La producció literària de Pairolí presenta una sèrie de constants. En l'aspecte temàtic, reapareixen la reflexió sobre el pas del temps i la mort, sobre la continuïtat del cicle vital dels humans i de la natura contemplada de forma atenta i minuciosa; l'estimació per la música i la pintura i, especialment, per la literatura, com a formes d'art que desvetllen emoció i bellesa.

Les seves novel·les (El camp de l'Ombra, El convit, El manuscrit de Virgili i Cera) reflecteixen situacions de canvi social i històric que permeten plasmar unes formes de vida extingides o en procés d'extinció, mostren personatges polièdrics i subtils, i, sobretot, manifesten la voluntat de conferir l'«ordre just» als mots quant al so i al sentit.

[...]

Les novel·les de Pairolí ressegueixen «la joia i el dolor, la tragèdia que viu i assumeix cada persona al llarg de l'efímera existència».

El camp de l'Ombra (1995), la primera novel·la de Miquel Pairolí, gira al voltant de dos grans temes: el món rural i els canvis que experimenta, i el pas del temps i la mort, simbolitzats pel mas Isern i els dos germans que l'habiten: en Salvi i en Joan. Dos temes que s'entrellacen i que desemboquen en el gran objectiu del llibre: presentar l'última baula d'una família (Joan Isern) que s'ha anat extingint a poc a poc, i de la qual tan sols queden els records dels últims supervivents.

(Rosa Font: "La simplicitat lluminosa. El món subtil i savi de Miquel Pairolí", dins del "Dossier Miquel Pairolí", Revista de Girona, núm. 271, 2012, p. 94-95)