Eugeni d'Ors i Rovira va néixer a Barcelona, l'any 1881, de pare barceloní i mare cubana. Va estudiar el batxillerat al Instituto General Técnico, va iniciar la carrera de Dret a la Universitat de Barcelona, i es va doctorar l'any 1905 a Madrid, amb la tesi Genealogía del Imperialismo (Teoría del Estado-Héroe). Més tard va cursar la carrera de Filosofia i Lletres, i es va doctorar en Filosofia l'any 1913 amb un treball anomenat Las aporías de Zenón de Elea y la noción moderna del espacio-tiempo.

De molt jove va col·laborar a la premsa catalana, tant a les revistes modernistes com Pèl i Ploma com a les de caràcter polític com El Poble Català, on va iniciar columnes l'any 1904 amb dos pseudònims, "Octavi de Romeu" i "Xènius".

L'any 1906, va iniciar a La Veu de Catalunya la seva obra cabdal, el Glosari. Des de 1906 i fins al 1920, sota el pseudònim de "Xènius", Eugeni d'Ors va escriure una columna diària on tractava temes d'actualitat artística, política i cultural. L'estil modern, àgil i innovador, poc usual en el periodisme català de començaments de segle, va provocar impacte en la societat catalana, que va convertir el Glosari en el referent ineludible de tota una generació d'intel·lectuals. Des de la seva tribuna diària a La Veu de Catalunya, diari oficial la Lliga Regionalista, Xènius va exposar un ideari cívic i estètic: el Noucentisme, oposat al que fins aleshores era dominant: el Modernisme.

Entre 1906 i 1910, Eugeni d'Ors va ser corresponsal de La Veu de Catalunya a París, on va cursar estudis de psicologia i filosofia. Va assistir al Congrés Internacional de Psicologia a Heidelberg l'any 1908, on va llegir els treballs Religio et libertas i Le résidu dans la mesure de la science par l'action, i al de Bolonya l'any 1911, on va presentar un estudi sobre La curiosité.

L'any 1910 va retornar a Barcelona i, convertit en l'intel·lectual català més popular i influent del moment, és nomenat secretari general de l'Institut d'Estudis Catalans (1911). Prat de la Riba, líder de la Lliga Regionalista, va convertir Eugeni d'Ors en el filòsof i cap cultural del catalanisme polític. Des del seu càrrec, Ors va exercir el que molts van considerar una "dictadura cultural".

L'any 1911 va publicar el recull de "gloses" La Ben Plantada, la seva obra més popular. Hi presenta amb un llenguatge poètic i carregat d'ironia la figura de Teresa —La Ben Plantada—, símbol idealitzat de la dona noucentista. A Gualba, la de mil veus, l'autor mostra l'antítesi del món idíl·lic i feliç de la seva obra anterior, amb un relat romàntic de temàtica incestuosa i exagerant el barroquisme del seu estil.

L'any 1914, amb la fundació de la Mancomunitat de Catalunya, va dirigir l'Escola de Bibliotecàries, es va implicar en la construcció de la xarxa de Biblioteques Populars, i va ser membre del Consell de Pedagogia de la Mancomunitat. L'any 1917, és nomenat Director d'Instrucció Pública. Aquesta acumulació de càrrecs, afegida a una personalitat egòlatra i exhibicionista, el va convertir en una figura polèmica.

La mort del principal protector d'Eugeni d'Ors, Prat de la Riba, l'estiu de 1917, va suposar també l'inici de l'eclipsi del personatge. Molt aviat es va evidenciar la incompatibilitat de caràcters entre Ors i el nou president de la Mancomunitat, Josep Puig i Cadafalch. Aquesta hostilitat es va accentuar quan, durant l'agitació sindicalista revolucionària dels anys 1918-1920, Eugeni d'Ors va prendre partit per la CNT, actitud que va comportar el refús de la Lliga Regionalista, partit que representava els interessos de la burgesia catalana. L'any 1919, amb l'excusa d'una acusació de malversació de fons públics, va ser destituït del seu càrrec a la Direcció d'Instrucció Pública i, progressivament, de tots els altres càrrecs, i la seva figura va ser atacada pels qui abans havien estat els seus col·laboradors. Dolgut i ferit en el seu orgull, Ors va abdicar de la llengua catalana. L'any 1923 es va establir a Madrid i va escriure la resta de la seva obra en castellà. En aquesta segona etapa, destaquen especialment els seus treballs de crítica sobre art. Va ser membre de la Real Academia Española i de l'Academia de Bellas Artes de San Fernando.

L'any 1936 es va arrenglerar amb el govern rebel de Burgos, pel qual va ser nomenat Cap de la Jefatura Nacional de Bellas Artes. El 1938 va organitzar l'aportació espanyola a la Biennal de Venècia, va gestionar el retorn a Madrid dels quadres del Museo del Prado dipositats a Ginebra i el muntatge d'una Exposición Nacional de Arte Sacro a Vitoria (1939). En aquesta etapa va ser nomenat Doctor honors causa per la Universitat de Coïmbra (1938) i per la d'Aix-en-Provença (1941). Després de la guerra civil espanyola, es va convertir en un dels principals intel·lectuals del règim franquista.

El 1953 li va ser conferida amb caràcter excepcional la càtedra de Ciencia de la Cultura a la Universitat de Madrid.

Va morir el 25 de setembre de 1954 a Vilanova i la Geltrú, on acostumava a estiuejar, però va ser enterrat a Vilafranca del Penedès, d'on procedia la família de la seva mare. Aquell mateix any, en edició pòstuma, es va publicar La verdadera historia de Lidia de Cadaqués, considerat per uns l'obra que completa La Ben Plantada i un intent d'aproximació a Catalunya, i per altres un llibre autoapologètic i una mena de rectificació de La Ben Plantada. A partir de 1990, l'editorial Quaderns Crema inicia la publicació de l'Obra Catalana Completa, a cura del filòleg Josep Murgades.