ACTE PRIMER

Jardí d'un balneari. Al fons, el reixat d'entrada; a la dreta, el davanter de l'establiment; a l'esquerra, frondós bosquet.
 

ESCENA I
Rossich i Felons
 

FELONS.—Bé, però què en traurà? Si ells volen...
ROSSICH.—Ella em coneix de tota la vida; a ell, de fa deu dies. ¿Et sembla si puc mirar-m'ho fredament? Tal com van aqueixes morisquetes, ells no s'acontentaran amb quedar així. L'hereu Bosch me l'està birlant: la Celina es casarà amb ell. Ja ho veig venir, però jo em vull venjar: ja que ella em posposa a un coix i a penes conegut, jo he de fer tot lo possible perquè la cosa no pugui avançar en la forma planera que fins avui va avançant. A veure si al maleït coix li trenco jo l'altra cama! Parem-los un llaç. Ningú no em pot ajudar com tu, que tens bons acudits i vèrbola sobrera; i ja saps, Felons, que jo sóc generós. Vull que el meu rival...
FELONS.—Em sembla una temeritat, senyor Rossich. Però, en fi, si tant s'hi empeya... (jo també sóc agraït)... mani: què vol fer?
ROSSICH.—El que tot gelós faria.
FELONS.—¿Però vostè es creu que en traurem res?
ROSSICH.—No em vinguis amb perons ni amb peres. Com més desdenyosa se'm mostra la Celina, més ràbia em fa aqueix hereu de fora, més ganes tinc de fer-lo patir, de fregir-li la sang. Estic resolt.

(Inici de Renyines d'enamorats, fragment extret d'Obres completes. Barcelona: Selecta, 1985, p. 571-572)