Si algú em preguntés quant de temps feia que la nostra família, els Eskar, havíem viscut a casa de la senyora Faristol, jo no sabria què contestar. Diria que els avis, els besavis i els rebesavis ja hi vivien. De fet, jo havia sentit històries del meu avi patern, que ens explicava que, quan era petit, encara havia conegut el senyor Faristol. 
Però ja feia molts anys que el senyor Faristol s’havia mort i a casa només hi vivia la senyora Faristol, el seu gat gris, Nofre, i el periquito, que es deia Mius. 
Nosaltres, els Eskar, era com si fóssim rellogats a casa de la senyora Faristol, però en realitat no pagàvem lloguer. A més a més, nosaltres no teníem diners.
Vivíem en els racons de la casa i procuràvem que no ens veiés mai ningú. És clar que això no sempre era possible. L’avi Eskar, el vell Dino Eskar, pare de la mare, va morir perquè el van veure. És una història que la mare ens havia explicat moltes vegades, però sempre que la sentia, em venia una esgarrifança, i havia d’aclucar els ulls, com si m’agafés mareig. 
Es veu que un dia, de bon matí, el vell Dino Eskar era dins del cubell de les escombraries, rosegant un trosset de greix que havia quedat enganxat a un os que havien llençat. Tot d’un plegat va sentir el timbre de la porta de casa, i l’avi Eskar es va quedar immòbil. Parava l’orella i s’estava molt quiet, dins del cubell. Al cap d’un parell de minuts, va sentir la veu de la senyora Faristol, que deia:
 —Ja vinc, ja vinc! Què són aquestes presses! 
El caminar feixuc de la senyora Faristol era l’únic que se sentia. Per estar per casa, sempre duia unes sabatilles molt gastades i polsegoses. 
El visitant va resultar ser el carter del barri, que li portava una carta d’un nebot seu que vivia a Amèrica, a Santiago de Xile. 
—Com es troba, senyora Faristol? —va preguntar el carter, tirant-se la gorra cap al clatell. 
—Així, així... —va respondre ella—. Em fan mal els genolls, i cada dia hi veig pitjor. 
Llavors, quan el Dino Eskar es pensava que el carter ja se n’anava, el va sentir que deia: 
—Miri, ara que soc aquí aprofitaré per fer-li un favor. Vol que li tregui les escombraries al carrer? 
—Ai, que ets amable, noi. Doncs sí que t’ho agrairia. 
Les paraules del carter van deixar glaçat l’avi Eskar, que va intentar amagar-se al fons de la brossa. Però ves a saber què va passar; potser es va posar nerviós o ja era massa vell per saber-se camuflar. La qüestió és que va fer un bot des del cantell del cubell, disposat a fugir corrents, amb tan mala sort que en aquell mateix moment el carter ja s’ajupia per agafar les escombraries. I així que va veure el Dino Eskar, amb les ales d’un color negre i brillant, les potes que movia ràpidament i les antenes que oscil·laven, el carter va cridar: 
—Ecs, un escarabat! Aparti’s, senyora Faristol!

(Fragment de La crònica de l'Iu Eskar)

***

Al Guillem no li agradava llegir, no li agradava gens. De fet, això no hauria d’haver estat un problema; tenia molts companys que només llegien allò que els manaven a l’escola i que no haurien obert mai un llibre per gust. La diferència, però, era que a la família del Guillem tots eren grans lectors, tots menys ell. Els seus pares, els senyors Caldara, anaven bojos pels llibres. El pare es prenia el cafè del matí amb un llibre al davant, la mare es rentava les dents abans d’anar a dormir i ho aprofitava per llegir una estona, mentre movia el raspallet amunt i avall. El germà del Guillem, que es deia Nicolau i tenia quinze mesos més que ell, llegia a tota hora. 
I ja us podeu imaginar que, en una casa així, era difícil no ser lector. Era una mica com si en una família de carnissers els sortís un fill que no volia menjar bistecs ni botifarra. 
–Va, nen, per què no agafes un llibre i llegeixes d’una vegada! –li deia el Nicolau. 
–No en tinc ganes –es defensava el Guillem. 
Sovint, a taula, la família parlava dels llibres que estaven llegint i tots hi deien la seva. 
–I tu, Guillem, què llegeixes? –li preguntava al cap d’una estona el senyor Caldara. 
El Guillem s’arronsava d’espatlles i deia en veu baixa: 
–No res, no llegeixo. 
I a partir d’aquí ja sabia el que vindria: tota la família li escalfaria el cap cantant-li les excel·lències de la lectura: que era molt important, que s’aprenien moltes coses, que t’ho passaves bé, que era una aventura, i bla, bla, bla, bla... 
Però per què us sembla que al Guillem no li agradava llegir? La veritat era un secret que ell tenia ben guardat i no volia que ningú el sabés. La raó per la qual no li agradava llegir era perquè li costava molt. Quan era més petit i tot just n’estaven aprenent, va ser dels últims a descobrir com es feia. Veia tot aquell garbuix de lletres i signes damunt la pàgina i li agafava com un mareig perquè era incapaç d’entendre com funcionava la lectura. 
–Va, Guillem, que et toca a tu! –li deia la mestra, quan llegien en veu alta a classe. 
Aleshores el Guillem notava com se li accelerava el cor i semblava que les paraules es feien borroses.

(Fragment de La tribu dels Zippoli)

***

Ara que parlo d’això, m’agradaria recordar dos fets ocorreguts aquest any i que, d’alguna manera, sembla que estan relacionats; un és afortunat i agradable, l’altre m’entristeix i em planteja certs dubtes ètics. Comencem pel cas feliç, doncs. Des de fa molts anys, disset, exactament, anem a estiuejar a Catalunya, a la costa. Sempre anem a la mateixa localitat i ens allotgem al mateix hotel. El lloc es diu Salou i l’hotel és el Costa Daurada, que és com anomenen en català aquella part del litoral. Hi ha anys que agafem les vacances al mes de juny, i d’altres, al setembre. 
Això sí, sempre evitem els mesos de juliol i agost perquè, tant l’Idda com jo, els trobem excessivament calorosos i no suportem la gentada a la platja, a les terrasses dels bars i a les botigues del poble, que fan que el que seria un temps de lleure agradable es converteixi en una experiència massificada i poc gratificant. 
Normalment hi anem amb cotxe i el trajecte fins allà també forma part de l’aventura. Travessem tot França i, de tant en tant, ens agrada abandonar l’autopista per buscar carreteres locals que ens duen al cor de la campagne francesa. En aquestes escapades hem descobert racons amb molt d’encant, pobles on hem dinat com uns senyors, amb productes de la terra, pagant el mateix que pagaríem a Suïssa per un entrepà i una cervesa. A l’Idda li encanta la cuina francesa.
Catalunya ja és una altra cosa. S’hi respira un ambient més relaxat amb un component de disbauxa que em fascina i m’empipa alhora. Vull dir que ja m’està bé que els horaris siguin tan poc rígids i que es consideri la cosa més normal del món, això de sopar a quarts d’onze de la nit; i no només això, sinó que en aquella hora pots demanar una paella o una sarsuela de peix i una gerra de sangria, i el cambrer ni s’immuta. Però la part negativa és que, per exemple, a l’hotel hi ha xivarri fins a altes hores de la nit i els veïns de les 20 habitacions contigües són capaços de dutxar-se a les tres o les quatre de la matinada. Dit això, els propietaris de l’hotel, un matrimoni que deu tenir la nostra edat, els Gomis, són encantadors. El senyor Gomis, que de jove havia treballat uns anys a Suïssa, a la vora de Winterthur, xafa bastant bé l’alemany. La seva senyora, en canvi, no parla cap llengua estrangera, però sempre somriu i és molt amable.

(Fragment de Variacions enigma)