Víctor Mora Pujadas neix a Barcelona el 6 de juny de 1931. Aprèn a llegir amb el seu pare, funcionari de policia de la Generalitat republicana que, en començar la Guerra Civil espanyola, és destinat a "fronteres i ports" i la família el segueix a Camprodon i a Puigcerdà. En caure Barcelona en mans franquistes, s'exilien a França i el seu pare rau al camp de concentració de Bram (Agde) on emmalalteix de paludisme. La Segona Guerra Mundial els agafa a Llemotges, on el petit Víctor va a escola.

Mort el pare a quaranta-dos anys, el 1941 Víctor Mora retorna a Barcelona amb la seva mare i comença a treballar, l'any següent, en diferents oficis. Té onze anys i, a banda d'unes classes nocturnes, no torna mai més a ser escolaritzat. Autodidacte, doncs, llegeix amb fruïció (Jack London, Robert Louis Stevenson, Emilio Salgari, Jules Verne, Walter Scott i també còmics, sobretot els nord-americans) i passa hores dibuixant tires d'historietes.

L'any 1951, és a dir, quan té vint anys, entra a l'Editorial Bruguera, com a redactor i traductor. Presenta un còmic amb dibuix i guió propi. Els dibuixos són desestimats, però el guió desborda imaginació: acaba de néixer el «Capitán Trueno». Així, doncs, el 1956 neix «El Capitán Trueno», un tebeo que es converteix en un clàssic del gènere. Als vespres escriu els guions d'aquest cavaller errant, al qual el dibuixant Miquel Ambrosio "Ambrós" posa cara i ulls amb el seu llapis. A la millor època arriben a un tiratge de 350.000 exemplars de cada quadern.

A més d'«El Capitán Trueno», Víctor Mora també és el creador, entre molts d'altres personatges, d'«El Jabato», d'«El Corsario de Hierro», d'«El Cosaco Verde», de «Tallaferro l'Almogàver», còmic que es publica al diari Avui, el 1989, amb dibuixos dels germans Jesús, Alexandre i Adrià Blasco. Com a guionista de còmics ha creat prop de dos-cents personatges d'historietes.

A mitjan anys cinquanta ingressa en el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) i el 1957 és empresonat durant cinc mesos per les seves activitats polítiques. Després s'exilia a França des del 1963 al 1968. S'inicia com a narrador, primer en castellà i després en català. Guanya el premi Víctor Català de narració curta amb El cafè dels homes tristos (1966).

Mora és un dels narradors catalans que millor sap retratar l'ambient de la Dictadura i la necessitat de resistència. La singladura comença amb Els plàtans de Barcelona, novel·la que és publicada per primer cop a París, el 1966, en francès, ja que no passa la censura franquista d'aquells anys. No va poder ser publicada en català fins al 1972, i encara no íntegra. Posteriorment, és traduïda al castellà, a l'alemany, l'hongarès, el romanès i el portuguès. És la primera novel·la de la trilogia que forma amb París flash-back (1978) i El tramvia blau (1985). A través d'un mateix personatge, Lluís Martí, alter-ego de l'autor que, segons Joan Rendé, "lliga tota la trilogia, tracta els anys de postguerra, el drama col·lectiu de la derrota, el món dels desemparats. És un retrat vivíssim, agre i absolut d'aquella Barcelona, en la qual el protagonista prova de convertir-se en alguna cosa entre la desolació i la misèria. Hi aplica una prosa contrapuntada i l'escalfor d'un gran dramatisme, amb una destresa de sensació panoràmica, com de cinematògraf."

El llibre França, revolució 68, que publica el 1968 fou recollit i destruït per la censura. En canvi, sí que pot passar sense retalls Converses a París, que recull les entrevistes publicades a la revista Serra d'Or, fetes a Lévy-Strauss, a Miguel Ángel Asturias —premi Nobel, que en aquells moments era ambaixador de Guatemala a París—, a més d'altres, com una a Louis Aragon —que havia estat censurada—, i a altres personatges com Xavier Fàbregas i Francesc Candel.

Reflota la publicació TBO i en va ser director del 1988 al 1992, ocupació que deixa per dedicar-se de ple a les col·laboracions periodístiques i al seu treball de novel·lista. Publica en aquest període Barcelona 2080 i altres contes improbables (1989), llibre en el qual aposta per la literatura de ciència-ficció. El llibre de reportatges La ciència soviètica avui (en castellà) que publica el 1985, després de preparar les entrevistes a una sèrie de científics russos —biòleg, físic, etnògraf, astrònom...— li serveix com a documentació per a l'elaboració d'aquests contes.

A partir de 1991 li arriben diversos reconeixements públics per la seva trajectòria. Aquest any és nomenat Cavaller de l'Orde de les Arts i les Lletres del Govern Francès. El 1993, rep el premi Joan Crexells per La dona dels ulls de pluja. El 1997, la Generalitat de Catalunya li atorga la Creu de Sant Jordi i, l'any següent, és guardonat amb el Gran Premi del Saló del Còmic de Barcelona per la seva trajectòria. Rep el premi Fiter i Rossell, del 1998, a Andorra, per Carícies d'un desconegut, i el Primer Memorial Jaume Fuster, a la literatura de gènere, 2001. També esdevé soci d'honor de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.

Ha col·laborat en mitjans de comunicació i en revistes: Tele-Exprés, Diari de Barcelona, Avui, La Vanguardia, El País, El Periódico, Serra d'Or. Té obra traduïda a l'alemany, al búlgar, al castellà, al francès, a l'hongarès, al portuguès, al romanès, al rus i al txec.

El 1996 pateix un accident vascular cerebral del qual aconsegueix sortir-se'n. Fruit d'aquesta experiència, escriu el dietari personal Diari de bord (sense navegar i a punt de naufragi) (2000).

Víctor Mora mor el 17 d'agost del 2016, als 85 anys.