—Rubió i Riba us han estat els grans mestres, des de diferents aspectes. Quines altres personalitats, però, reconeixeu també com a mestres decisius?
—De Rubió vaig rebre un mestratge des del punt de vista de l'historiador, i de Riba, com a crític. Ara, dins el meu món de mestres, també hi poso Vicens Vives, que vaig tractar molt al llarg dels anys cinquanta, perquè vaig formar part, com a literat, de l'Índice Histórico Español. En un primer moment jo em dedicava a la literatura medieval, i va ser en Vicens qui em va portar a la més moderna, i a la contemporània; a mi, el que m'interessava era el carrer, comunicar-me, i la medieval no em servia. Casacuberta i Riquer han estat, també, per a mi, dues figures de referència. Casacuberta, la persona que realment em va ensenyar a treballar. Ell feia una mica com jo he fet, es realitzava mitjançant els altres; com que tenia moltes dificultats per escriure, no arribava a ser un àgraf, però gairebé, igual que jo, feia fer a la gent el que ell hauria volgut fer. Casacuberta t'ensenyava a treballar, però a la taula, no amb grans idees i plantejaments, sinó a la pràctica.

[...]

—Al llarg dels anys seixanta i setanta exerciu un paper destacat com a activista cultural, ja sigui des de l'organització d'homenatges, la creació del Congrés de Cultura Catalana... Podem situar aquí la vostra activitat continuada com a conferenciant?
—Sí és clar; amb les conferències portava la bona nova per tot Catalunya. [...]. En dec haver fet, pel cap baix, unes mil cinc-centes, a vegades dues en un mateix dia, sempre sobre la marxa; vull dir, mai no posades per escrit i llegides, sinó improvisades a partir d'un guió, això sí, molt minuciós, que rarament he guardat. Ara, he guardat tots els programes de mà, si és que se'n feien. Per a mi, l'activisme ha estat aquest. Cal afegir-hi, és clar, el primer Congrés de Cultura Catalana, els dels anys seixanta, les relacions amb el SDEUB, la Caputxinada i l'homenatge a Rubió, la redacció i la signatura de manifestos, etc.

(Marta Nadal. "Joaquim Molas amb voluntat de síntesi", revista Serra d'Or (Barcelona), núm. 489, setembre del 2000)

* * *

[...]
—Malgrat que siguin tasques íntimament lligades entre si, què us ha reportat més satisfacció personal: la investigació, la docència, la crítica literària?
—No sabria què dir, perquè, en el fons, estic insatisfet de tot. Més que el que he fet, m'interessa el que faig o voldria fer. Jo diria en tot cas que, el que a mi personalment m'ha donat més satisfaccions, ha estat la docència. La docència m'ha permès treballar amb gent jove i fer-hi amistat. Gran part de les meves amistats, per no dir la majoria, són gent que he tingut com a estudiants. Els companys i amics de la meva generació van desapareixent. Fa poc va morir una persona amb la qual tenia molt bon feeling: Guinovart. Ara ha mort Josep Benet… Tinc algun altre amic que ja està amenaçat… Hem de tenir en compte que aquesta gent ja ronda la vuitantena! Dels meus mestres, només en queda un, que en té noranta-quatre…

—Què us va representar l'entrada a la universitat?
—Jo havia entrat a la carrera perquè m'agradava llegir i escriure, però bàsicament llegir. A la universitat vaig descobrir tota la literatura medieval i vaig descobrir l'ofici d'historiador i de filòleg. Ja durant la carrera, i sobretot els anys posteriors, dubtava entre fer crítica o dedicar-me a la investigació i la docència. La crítica, ho tenia molt malament, perquè no hi havia ni editorials ni publicacions que em permetessin viure (parlo dels anys cinquanta). Per altra banda, en docència, només hi havia Filologia romànica si em volia dedicar a la literatura catalana. L'única càtedra que hi havia era a Barcelona i l'havien creat ad hominem. Un cop acabada la carrera se'n va convocar una altra, també ad hominem, a la universitat de Granada, a la qual només es va poder presentar Antoni Comas, que era l'únic que tenia el doctorat fet; òbviament, la va guanyar l’opositor de Granada. Aleshores les perspectives, tant d’una banda com de l’altra, eren bastant negres. El fet que me n'anés a Anglaterra va provocar que acabés apostant per la literatura contemporània i, per tant, per la crítica. Sempre, però, m'havia quedat pendent l'altra opció que a mi m'agradava, i que era la docència i la recerca. La docència als Estudis Universitaris Catalans, que vaig poder exercir durant els anys seixanta, era provisional i insegura. Per això, durant aquells anys em dedico sobretot a la crítica. En el moment en què tinc l'ocasió d'entrar a la universitat, m'hi aboco decididament i abandono la crítica. En tot cas, faig crítica de revista especialitzada, no crítica de diari…

—Entre altres coses, perquè vau tenir problemes amb els diaris…
—Sí, durant força temps els diaris els vaig tenir tancats. Ibáñez Escofet em va proposar de fer crítica literària a «El Correo Catalán» en el moment d'auge del diari, però el consell d'administració em va vetar per separatista, maçònic, jueu i comunista! Més tard, per mitjà de Josep Pla, va ser en Vergés qui em va proposar d'entrar a la revista «Destino», però jo ja era a la Universitat; ho va agafar Pere Gimferrer. També m’ho va tornar a proposar Ibáñez Escofet quan era director de «Tele/expres», però li ho vaig passar a Montserrat Roig per la mateixa raó.

—Abans d'entrar a la universitat, la vostra feina estava centrada, essencialment, a Edicions 62. La confluència de criteris i d'inquietuds amb Josep M. Castellet va ajudar-vos en les tasques que vau emprendre?
—A Edicions 62, hi vaig tenir molt bona entrada. En aquells moments hi havia Max Cahner, que era l'amo. Josep M. Castellet era el director. Pel que fa a criteris, sempre vaig tenir carta blanca. Vaig fer el que vaig voler. Com diuen a la premsa del cor, «Siempre me apoyaron»! Jo aleshores vivia de treballar a Edicions 62. Tenia feina lliure, amb dret a taula, encara que no hi anava mai. Vaig començar, també per aquella època, a la Gran Enciclopèdia Catalana. A Edicions 62 vaig dirigir dues col·leccions, «Antologia catalana» i «Clàssics catalans del segle XX», i vaig fer, juntament amb Josep M. Castellet, la «Poesia catalana del segle XX»... Era el meu modus vivendi, modest però funcionava. Tenia un sou al mes i aquest sou el justificava fent feines puntuals, per les quals cobrava; al final s'arrodonia tot. Edicions 62 entra en crisi a final dels anys seixanta, quan hi ha la gran crisi del món editorial a Catalunya, i a la vegada a mi em criden a la Universitat Autònoma. Aleshores jo entro a la UAB i deixo Edicions 62, però continuo treballant per a ells, ni que sigui de lluny.

—Com neix «Les Millors Obres de la Literatura Catalana»?
—La MOLC neix, justament, quan Edicions 62 ha superat la crisi. La literatura medieval estava molt ben establerta gràcies a Milà i Fontanals, als dos Rubió, a Martí de Riquer, al pare Batllori… Però a partir del XVI, i sobretot a partir del XVIII, calia intentar trobar les bases del que és la cultura catalana i, en particular, la literatura catalana. La MOLC té per objectiu fer una revisió de tota la literatura catalana. Va ser dissenyada en un moment molt concret, a final dels seixanta, quan fa irrupció al mercat la nova fórmula del llibre de butxaca. És quan apareixen Alianza Editorial, la «Biblioteca básica Salvat de libros RTV»… Edicions 62 i jo tenim la idea de fer aquesta col·lecció, però aleshores es produeix la crisi i el programa establert queda paralitzat fins que 62 es recupera. Va ser a final dels setanta.

El 1974, i dins l'àmbit universitari, Joaquim Molas crea la revista «Els Marges», de llengua i literatura. És una revista especialitzada, on es publiquen estudis de síntesis o d'investigació, documents de caire lingüístic, textos de creació, crítica literària… Josep Murgades escriu: «Com a director d'"Els Marges", crec que Molas ha donat proves sobrades de paciència, de rigor, d'honestedat. Ha sabut escoltar, sense prepotència i amb atenció positiva per tots, els parers exposats. Ha actuat de comú acord amb tothom i defugint sempre l'opció de la facilitat. Ha evitat la temptació de l’endogàmia i, encara més, la de promoció personal o de grup.»

—D'on surt la idea d'«Els Marges»?
—«Els Marges» neixen de la necessitat de tenir un òrgan d'expressió, no tant jo, sinó els meus estudiants. De fet, sorgeixen d'unes converses que tenim Pepito Benet i jo. La primera redacció és formada per dos antics estudiants dels Estudis Universitaris Catalans, Josep M. Benet i Jornet i Jordi Castellanos, i per dos de més joves de la Universitat Autònoma, Enric Sullà i Josep Murgades. Aquest és el nucli inicial, al qual vam haver d'afegir lingüistes, atès que nosaltres no n'erem, per poder atorgar més dimensió a la revista.

—El 1995 publiqueu el volum Obra Crítica I, que obté el premi Lletra d’Or i el de la Crítica «Serra d’Or». Obra Crítica II (1999) va ser també guardonat amb el premi Crítica «Serra d’Or». La funció del crític és explicar les obres al lector, situar-les dins del seu context literari i cultural. Hi ha també una voluntat d'influir en la recepció?
—Jo diria que aquesta voluntat hi és implícita. El que passa és que, quan es fa de crític, es pot fer de moltes maneres. Es pot fer a la premsa i es pot fer en revistes especialitzades. Si es fa a la premsa, el que es vol és incidir damunt del públic. Quan es fa en revistes especialitzades, aleshores no. El crític de premsa, si és un bon crític, té tot un programa literari i, per tant, defensa la literatura a través d'aquest programa. En canvi, el crític de revistes especialitzades, encara que tingui un programa, pren un distanciament, i això fa que pugui valorar obres amb estètiques diferents. Alguns creuen que la forma és molt important, d'altres creuen que ho és l'experimentació… Tots els crítics, els bons crítics, han defensat un programa. Aquí a Catalunya, des d'Yxart fins a Maragall, o Folguera, tots han defensat un programa estètic determinat.

—Com us van influir, en la valoració de l'obra literària, Leo Spitzer i Dámaso Alonso?
—Jo vaig tenir una formació positivista i a hores d'ara reconec que estic molt content d’haver-la tingut. Leo Spitzer i Dámaso Alonso em van ensenyar que el text és vàlid per si mateix, és a dir, que és una construcció verbal que s'ha d'estudiar com a tal. Em van fer entendre que la literatura és una construcció del llenguatge, o de la llengua, si es vol. Leo Spitzer parteix del que s'anomena «ciència de la literatura» o, en un altre sentit, de l'estilística, com Dámaso Alonso, i que intenta estudiar la literatura per si mateixa. També vaig viure l'ensenyança de Carles Riba. Ell ja valorava l'obra per si mateixa, deslligada del context social. Havia estudiat amb Vossler, entre d'altres. Té uns quants treballs en què aplica, en certa manera, el mètode de Vossler, que és als inicis de l’estilística.

—Jordi Rubió i Martí de Riquer tenien posicions molt diferents. Què us van ensenyar?
–Riquer és un filòleg pur; el text l'interessa per les seves implicacions històriques, filològiques. En el cas de Rubió, allò que li dóna la clau d'una obra són les seves trames històriques i culturals. Una de les obres més importants de Rubió i Lluch és una col·lecció de documents de cultura. Això, Leo Spitzer no ho hauria fet mai. Ni Riquer ni Rubió ni Casacuberta no estudien l'obra literària com a construcció. De tota manera, jo vaig fer una evolució que ha estat molt llarga. Vaig descobrir l'estilística, que m'explicava el text com a construcció verbal, però no les relacions del text amb el context. Va arribar un moment en què, per a mi, era fonamental, també, la relació amb aquest context. Jo veia que escriptors que tenia al costat, com Espriu, estaven molt mediatitzats pel context. Havien d’escriure d'una manera determinada i no d'una altra o podien dir unes coses i no unes altres. Per tant, el context hi tenia molt pes. Això, amb el descobriment, d'una banda, de Curtius i Auerbach i, de l'altra, d'Arnold Hauser, em va portar a la lectura de Lukács i de Gramsci i de Goldmann, entre d’altres. Al final he intentat lligar totes dues coses. Què és, en el fons, l'objecte d'estudi? D'una banda, és una obra que és conseqüència d'uns fets històrics i, de l'altra, una construcció verbal. Ara bé, sigui quin sigui el context, no hi ha dubte que escriure vol dir construir a través de la paraula.

—En alguna ocasió heu dit que us considereu un privilegiat perquè heu pogut conèixer grans figures de la cultura catalana: Puig i Cadafalch, Víctor Català, Carles Riba, Espriu, J.V. Foix, Pla… En el cas dels escriptors, la coneixença personal ha influït en el criteri de valoració de les seves obres?
–Jo faria la pregunta al revés: Per què vaig conèixer aquesta gent? Perquè la seva obra m'interessava. En general, és a través de l'obra que arribo a la persona. Hem de tenir en compte la situació dels anys cinquanta, sense gaires possibilitats. O coneixies els autors a través del llibre o no els coneixies. Públicament no existien. Si el llibre t'apassionava, procuraves conèixer l'autor. I també l'autor procurava conèixer-te a tu. Per una raó molt senzilla: Foix, Riba, Espriu, justificaven la posició que jo prenia, però, a la vegada, jo els justificava a ells, perquè jo era la seva continuïtat. Si ells no haguessin tingut gent més jove al darrere, la feina que feien no hauria tingut sentit. Va ser un joc molt peculiar, de final dels quaranta i els cinquanta.

—En aquest sentit, Àlex Broch ha dit que el vostre temps està lligat a «la més profunda aridesa del franquisme»…
—No és solament el franquisme. Aquí hi ha una cosa que no se sol remarcar prou. També el Noucentisme va fer una guillotinada de tota la literatura anterior, tant del que ara anomenem Modernisme com de la literatura del segle XIX. Jo, personalment, no solament vaig intentar establir ponts amb la literatura dels anys trenta, sinó, a la vegada, amb la literatura de començament de segle, dels segles XIX i del XVIII. Per què? Com hi vaig a parar? En el meu cas el procés és molt clar. Tot arrenca del fet que em plantejo qui sóc i per què sóc d'una determinada manera. Carner, Foix, Riba em porten a Maragall, em porten a Verdaguer, a Guimerà… Aquests em porten a començament del XIX, a Aribau… I arribo al punt de partida de tot aquest procés, a la Il·lustració, a final del XVIII: la gran revolució que es fa al segle XVIII és l'origen del que jo sóc. Això és el que em porta no solament a refer els ponts amb la preguerra, sinó també amb la guerra i després amb els orígens de la guerra i amb els orígens de la preguerra, fins a arribar a un punt on penso que és a partir d'allà que es construeix el món en el qual jo visc.

—Entre els vostres treballs més destacats hi ha La literatura catalana d'avantguarda, 1916-1938, premi Crítica «Serra d’Or» 1984. Què aporten les avantguardes a la literatura contemporània?
—Resulta difícil de resumir de cop i en poques paraules. En conjunt, les avantguardes constitueixen una ruptura radical amb el sistema artístic i literari tradicional i, per tant, constitueixen una recerca constant de nous territoris. Per a mi, els punts essencials d'aquesta recerca són la supressió de les fronteres que separen les diverses formes d'expressió, incloses les més noves, com el cinema i la publicitat, la imposició de les idees de modernitat, fragmentació i provisionalitat, i l'exploració del món de l'atzar, del somni i del presomni. Pel que fa a la poesia, aquesta ha de buscar solucions per al desgast de la paraula produït per la mateixa retòrica literària, per la política, pel periodisme i per la publicitat. I ho fa per mitjà de la recomposició visual amb paraules de l'objecte o de l'emoció que descriu el poema, de la descomposició de la paraula en lletres i la recomposició d'aquestes en formes abstractes, de la substitució de la paraula pel mateix objecte que designa o amb la creació d'instal·lacions.

—Mai no s'havia publicat en català tant com ara. Encara no disposem de prou perspectiva per a fer valoracions. Tanmateix, creieu que un cop passat pel sedàs del temps hi haurà figures de la talla d'un Riba, d'un Foix, d'un Espriu?
—Aquesta pregunta és molt difícil de respondre. Hi som tan a prop que és molt difícil distanciar-se. La guerra civil va permetre un cert distanciament, i va permetre moltes valoracions que potser, si hi hagués hagut una continuïtat, no s'haurien produït fins molt temps després. D'altra banda, del que es publicava els anys trenta i els anys vint n'ha quedat molt poca cosa. És molt difícil veure què és el que filtrarà el temps. Pot haver-hi gent que actualment escriu i no publica. A més, el que nosaltres veiem a través dels mitjans de comunicació no sempre respon a la realitat: sovint depèn que l'autor o l'editor vagin darrere el crític, que es tingui una posició política o ideològica determinada… La focalització de la literatura actual sempre és molt difícil. Jo això ho he dit i ho tinc publicat. A mi m'agradaria viure d'aquí trenta anys per saber la literatura que jo he viscut. Quan publiquem Villalonga a Edicions 62 dins els «Clàssics catalans del segle XX», és un autor pràcticament desconegut. Quan Sales publica Bearn a Barcelona, l'impacte és considerable, però Villalonga ja és un home molt gran. Amb Foix, en bona part va passar el mateix. La diferència és que com que Foix escrivia als diaris, era conegut com a periodista; però no ho era com a poeta. D'altra banda, ell va publicar els seus llibres de poesia de molt gran. Si no m'equivoco, el primer llibre, Sol, i de dol, és de 1947. Abans havia publicat Gertrudis i KRTU, que no era pròpiament poesia en vers, sinó en prosa. Foix era percebut com a periodista, com a nacionalista i com a rar! Amb tot això, vull dir que és molt difícil percebre la literatura estant-hi ficat a dins. De tota manera, crec que en aquests moments hi ha alguna figura grossa. Per exemple, Baltasar Porcel. S'ha tardat molt a reconèixer-ho. Ara tot són honors, però s'ha trigat molts anys a valorar-lo com cal. Porcel escriu des dels anys cinquanta! Té una obra immensa i d'una qualitat molt alta.

—Com valoreu l'interès dels mitjans de comunicació per la literatura?
—Per a dir-ho de manera suau, jo parlaria de la «distracció» dels mitjans respecte a la literatura en general i a la catalana en particular. Ara bé, també és important la falta d’unes revistes literàries més o menys especialitzades. Això comporta, com a conseqüència, la falta d'un equip de crítics, cadascun amb el seu programa estètic o la seva teoria i la seva potència analítica, però també divulgativa. Abans de 1939 hi havia «La Revista» de Lopez Picó, la «Revista de Catalunya»… «La Publicitat» publicava una pàgina sencera, sobre literatura, per J.V. Foix… I hi havia, a més, moltes revistes de vida curta però que ajudaven a la configuració de la literatura viva. Tot aquest entramat actualment no hi és. Val a dir que tampoc no hi és a França… El que passa és que a França hi ha un poder cultural que no existeix ni a Espanya ni a Catalunya, cosa que abans sí que havia existit. Tot això no és nostàlgia. És història! Si en aquests moments haguéssim de citar sis crítics, amb influència i amb una formació teòrica sòlida, oi que és difícil? Fa alguns anys, feien crítica Triadú, Fuster, Castellet, els germans Ferrater, Vilanova, Gimferrer… Ara estem tots retirats!

—Els vostres estudiants no s'han dedicat a la crítica?
—S'han dedicat a la història. Hi ha gent molt fina pel que fa a percepció, però s'han dedicat, per entendre'ns, a la «literatura morta», com és el cas de Mercè Rodoreda, per exemple. La caiguda en vertical de la literatura en l'opinió pública és considerable. Pensem en l'any Pla, en l'any Verdaguer… Els diaris n'anaven plens! Ara, de l'any Rodoreda, com i qui en parla?

—Què en penseu del concepte de «cànon occidental» de Harold Bloom que va fer tant de renou?
—Tot això del cànon que s'ha posat de moda té i no té sentit. Dir-me que Proust és canònic, doncs ja ho sé, la veritat!, no cal que m'ho expliqui ningú… Que Dostoievski és canònic, tampoc no cal que m'ho expliqui ningú… Totes les literatures tenen uns referents, que són aquells que s'estudien al batxillerat, aquells que són publicats regularment i la gent els llegeix i que s'han internacionalitzat. Això ha existit sempre. Abans en dèiem «clàssics», dels escriptors canònics! La MOLC va intentar, no destacar els «cànons», cosa que trobo una mica abusiva, sinó els autors de referència.

—Per què es produeix consens al voltant d'unes determinades obres?
—Perquè la «gran» literatura sempre diu molt més del que diu que diu. L'obra que permet que gent de diferents generacions, gent de diferents tradicions culturals hi trobi allò que busca, és la que podem considerar bona. Si el Quixot, avui, continua vigent, és perquè respon a tota una sèrie de plantejaments que es fa el lector actual. El senyor del segle XVI va veure-hi unes coses, l'alemany del segle XIX unes altres, i nosaltres n'hi veiem unes altres de diferents. L'obra de qualitat és tan complexa, tan carregada de sentit, que tots els lectors hi troben allò que busquen. El paper del lector, en literatura, és fonamental. Quan estudies una obra, has de tenir sempre present el lector. L'obra és al mig, entre l'autor que l'ha creada i el lector que es busca a si mateix. Perquè tot lector ho és perquè busca alguna cosa en l'obra literària. Hi busca allò que l'interessa, allò que l'apassiona, allò que vol resoldre. Doncs bé, l'obra que respon totes les preguntes de moltes generacions, de moltes tradicions culturals, és una obra de referència, i el seu autor, un autor de referència. Per què Baudelaire avui encara es llegeix com un dels grans poetes moderns? Perquè et diu el que tu li demanes que et digui, perquè respon als interessos, a les emocions dels lectors actuals. Les flors del mal és un llibre que jo llegeixo de tant en tant, quan em trobo en una situació determinada. Quan estic molt pessimista, agafo Leopardi… Evidentment, com més culte és el lector, més possibilitats té de poder triar dins de l'espectre literari. El crític, en definitiva, és un lector. El que passa és que, com que té més experiència, això li permet trobar més racons en l'obra en qüestió. Considerar el paper del lector permet també explicar que hi hagi alts i baixos amb certs autors. Pot ser que en una determinada època un autor no respongui als interessos d'aquell moment, però que després l'obra reaparegui perquè s'ajusta novament a les preguntes que es fan els nous lectors. Góngora n'és un bon exemple.

—Philip Roth, en unes declaracions recents, deia que la lectura esdevindrà un hobby minoritari. Està convençut que, en vint anys, la lectura serà un culte. Què n'opineu?
—Jo parteixo de la idea que literatura ho és tot. Literatura és el que canta la veïna, és un guió de televisió, és un anunci… En aquest sentit, la literatura impregna la vida. Vázquez Montalbán, El Coyote, Sherlock Holmes, Agatha Christie…, el Casablanca de Humphrey Bogart i Ingrid Bergman, tot això forma part d'aquest concepte global de literatura. Ara bé, la literatura «dura», vull dir, ambiciosa i innovadora, aquesta ha estat sempre un fet de minories. És possible que encara es redueixi més, però tampoc no ho crec. Entre d'altres raons, perquè el ser humà té la necessitat d'expressar-se i sempre hi ha un lector que necessita expressar-se a través d'un altre, a través de l'autor-creador. La gràcia de grans escriptors com Pla o com Rodoreda és que satisfan tots els públics. Fan un tipus d'obra que d'una banda explica una història que arriba a tot tipus de lector i, d'altra banda, construeixen un text que satisfà els més exigents. És evident que hi ha uns altres escriptors que s'adrecen a una minoria selecta de lectors. Juan Ramón Jiménez, el mateix Baudelaire, J.V. Foix… Però no crec que aquestes minories variïn gaire. Jo penso que és una qüestió de proporcions. Si comparem la gran massa de lectors d'avui amb aquesta minoria, la diferència és molt exagerada. Però la minoria, proporcionalment, és la mateixa.

—Algun cop heu fet la referència que us heu «passat la vida escrivint» i, de fet, no heu «escrit res». Els vostres Fragments de memòria neixen d’aquest sentiment de mancança?
—Jo no he fet el que hauria volgut fer: un parell de llibres que quedessin. Fragments de memòria és un conjunt format, d'una banda, per records, narracions, retrats més o menys circumstancials, encàrrecs fets amb motiu d'homenatges com en el cas d'Espriu, de Castellet, pròlegs de llibres, per exemple, sobre Foix, sobre Riba… Quan es van celebrar els cent cinquanta anys de l'Institut Balmes, on jo havia anat, em vam demanar un article sobre la meva experiència… Tot això constitueix una primera part. Per una altra banda, hi ha el dietari que he anat fent al llarg de la meva vida de manera irregular des de fa molts anys. Ara tinc idea d'ampliar tot això i fer-ne dos volums. El primer, corresponent a la primera part, es podria titular Punts de memòria, i el segon seria pròpiament el Dietari.

—Al Dietari queden reflectits aspectes de la vida íntima?
—Les coses més íntimes he procurat anar-les eliminant, perquè tinc la idea que no interessen a ningú i tampoc no m'interessa a mi que es llegeixin. Només conservo algun text íntim en casos molt excepcionals. Els textos íntims són importants quan es tracta de grans creadors, com un Baudelaire… Però quan es tracta d'un pobre professor que s'ha dedicat a fer classes, això no interessa a ningú! Un ha de tenir la idea clara del que és; no fer-se falses esperances, com tampoc falses desesperances. Jo crec que tinc bastant sentit autocrític i que em valoro a mi mateix com valoro qualsevol altre.

—Al costat d’aquest projecte, esteu escrivint unes memòries. Són la història de la vostra vida?
—Sí, en aquest cas es tracta d'una crònica memorialística. Començo amb la família, fins al meu naixement. Parlo dels anys de la guerra… Quan la guerra esclata, jo tinc cinc anys, estic a punt de fer-ne sis. Quan acaba, en tinc vuit. Per a mi va ser un tall molt important. És un fet que va marcar-me molt… Les memòries, les he dictades. Ara les haig de retocar, corregir…

[...]

(Zeneida Sardà. "Joaquim Molas, del teixit textual al mestratge literari", revista Serra d'Or (Barcelona), juliol-agost del 2008)