Tensa la mar com el cel sense núvols,
com el ventre lluent de la partera.
Com la pell del desig i no hi ha pluja.
Esparpella un ocell plomes damunt
la terra xorca, i així neixen -s'alça
el vent i tremen les fulles a l'arbre-
l'herba que no apuntava, un tou de gespa
atapeït i flonjo, lotus fresc,
safrà i jonquill. Nuats cauen els cossos
sota els núvols rogencs, ara que el mar
és la corda de l'arc que ha disparat
la sageta i espera, tremolosa un instant,
l'ala de la gavina com la mà
de l'arquer. Oneja també la pell
encesa del desig estesa i blava.
Fulmina el llamp el roure i fa brollar
de la roca un doll d'aigua. I hi ha un crit
abans de la paraula. I hi ha un crit.

(Dins de La mà de l'arquer. Barcelona: Columna, 1990, p. 11)