Poc temps ha passat que estant en la presó, no per demèrits que mos perseguidors e envejosos sabessen contra mi, segons que despuis clarament a llur vergonya s'és demostrat, mas per sola iniquitat que m'havien, o per ventura per algun secret juí de Déu, un divendres, entorn mija nit, estudiant en la cambra on jo havia acostumat estar, la qual és testimoni de les mies cogitacions, me vénc fort gran desig de dormir, e llevant-me en peus passegé un poc per la dita cambra; mas sobtat de molta son, covenc-me gitar sobre lo llit, e sobtosament, sens despullar, adormí’m, no pas en la forma acostumada, mas en aquella que malalts o famejants solen dormir.

Estant així, a mi aparec, a mon vijares, un hom de mija estatura, ab reverent cara, vestit de vellut pelós carmesí, sembrat de corones dobles d'aur, ab un barret vermell en lo cap. E acompanyaven-lo dos hòmens de gran estatura, la u dels quals era jove, fort bell e tenia una rota entre les mans; e l'altre era molt vell, ab llonga barba e sens ulls, lo qual tenia un gran bastó en la mà. E entorn de tots los dessús dits havia molts falcons, astors e cans de diversa natura, qui cridaven e udolaven fort llejament.

E quan haguí ben remirat, especialment lo desús dit hom de mija estatura, a mi fo vijares que veés lo rei En Joan d'Aragó, de gloriosa memòria, que poc temps havia que era passat d'aquesta vida, al qual jo llongament havia servit. E dubtant qui era, espaordí'm terriblement. Lladoncs ell me dix:

–Llunya tota paor de tu, car jo són aquell que et penses.

Quan jo l'oí parlar, coneguí'l tantost; puis tremolant diguí:

–Oh senyor! ¿Com sóts vós ací? ¿E no morís l'altre dia?

–No morí –dix ell–, mas lleixí la carn a la sua mare, e retí l'espirit a Déu, qui el m'havia donat.

–¿Com l'espirit? –diguí jo–. No puc creure que l'espirit, si res és, puixa tenir altre camí sinó aquell que la carn té.

–E doncs, ¿què entens –dix ell– que sia jo? ¿No saps que l'altre dia passé de la vida corporal en què era?

–Oït ho he dir –responguí jo–, mas ara no ho crec, car, si fóssets mort, no fórets ací; e entén que sóts viu. Mas la gent, o per tal com ho volria, car totstemps s'alegra de novitats, e especialment de novella senyoria, o per alguna barateria que vol fer, ha mès en fama que sóts mort.

–La fama –dix ell– és vera que jo je pagat lo deute a natura; e lo meu espirit és aquest qui parla ab tu.

–Vós, senyor, me podets dir què us plaurà; mas, parlant ab vostra reverència, jo no creuré que siats mort, car hòmens morts no parlen.

–Ver és –dix ell– que els morts no parlen; mas l'espirit no mor, e per consegüent no li és impossible parlar.

–No em par –diguí jo– que l’espirit sia res aprés la mort, car moltes vegades he vist morir hòmens e bèsties e ocells, e no veïa que espirit ne altra cosa los isqués del cos, per la qual jo pogués conèixer que carn e espirit fossen dues coses distintes e separades; mas totstemps he creegut que ço que hom diu espirit e ànima no fos àls sinó la sang o la calor natural que és en lo cos, que per la discrepància de les sues quatre humors se mor, així com fa lo foc per lo vent qui el gita de son lloc, o quan és corromput lo subjecte en què és, qui s'apaga e d'aquí avant no el veu hom.

(De Lo somni. Barcelona: Quaderns Crema, 1999, p. 53-55)