Autors i Autores

Josep Massot i Muntaner
1941-2022

Coberta del llibre La persecució religiosa de 1936 a Catalunya.

Entrevistes

Vostè volia ser, al principi, medievalista.
–A la Universitat vaig estudiar amb Martí de Riquer i Joan Petit, i també amb José Manuel Blecua. Quan vaig acabar els estudis, em volien perquè treballés amb ells. I al mateix temps, Joaquim Molas, de qui era alumne als Estudis Universitaris Catalans, em deia si volia anar a fer un lectorat a Liverpool. Jo no havia fet el servei militar i se m’havien acabat les pròrrogues. Si me n'hagués anat d'Espanya m'haguessin declarat pròfug. Al final em vaig decidir per Montserrat.

Com va prendre aquesta decisió?
–Mai havia pensat que jo podria ser jesuïta o monjo, però diverses visites al monestir i l'acollida que vaig tenir-hi em van convèncer.

Vostè és un monjo atípic.
–El pare Batllori també em deia que ell era un jesuïta atípic.

Qui el va influir més amb la història?
–Jaume Vicens Vives va morir quan jo tenia 19 anys, poc després d'haver entrat jo a la Universitat. Em va influir a través dels seus llibres i dels seus deixebles. Després, vaig conèixer Pierre Vilar. Ell vingué uns quants dies a la biblioteca del monestir per consultar llibres sobre la Guerra Civil. Li feia de guia perquè la casa és complicada i ell hi veia poc, i parlàvem molt al matí i al vespre. Li vaig deixar un dels meus llibres sobre Mallorca. Vaig tenir la sorpresa de veure que a la nit l'havia llegit i l'endemà me'l va comentar. Havia estat molt amic de Miquel Ferrà i coneixia tots els mallorquins que havien passat per la Residència d'Estudiants de Barcelona.

Quina relació tenia amb la cultura francesa?
–Vaig fer estudis a l'Aliança Francesa de Palma i a la Universitat em vaig dedicar molt al francès. Al col·legi major Loyola, de Sarrià, on tenia com a companys Fèlix Pons i Abel Matutes, alguns amics anaven molt a França i portaven discos de la cançó francesa.

Com es va engrescar amb la Guerra Civil?
–Quan estudiava a Barcelona vaig llegir la Histoire de l'Espagne de Pierre Vilar i la versió francesa del llibre sobre la guerra de Hugh Thomas, que em va interessar molt, encara que a la llarga el consider prematur i molt envellit. En entrar a Montserrat, el futur abat Cassià M. Just, el meu mestre de novicis, em va demanar què pensava del llibre de Bernanos Les grands cimetières sous la lune, publicat el 1938 i en bona part referent a Mallorca. En aquell moment no l'havia llegit perquè es tractava d'un llibre prohibit per la censura, però al monestir n'hi havia diverses edicions en francès. El 1975, en començar la revista Randa, vaig pensar que hi podria incloure un article de Bernanos, desconegut en aquells moments, que comentava una ressenya que li havia fet un jesuïta francès a la revista Études. Aprofitant que a Montserrat hi havia una gran biblioteca sobre la Guerra Civil, recollida inicialment per Francesc Cambó, vaig tenir la idea d'oferir una síntesi del que en aquell moment se sabia sobre Mallorca. En va sortir La guerra civil a Mallorca (1976) i d'aleshores ençà no he pogut deixar el tema.

Va patir molt la censura?
–Hi ha gent a la qual li agradaria que no se sabés mai el que va passar. Quan amb Max Cahner parlàvem que a més de Serra d'Or, Els Marges i Curial, feia falta una revista de temàtica mallorquina, es va decidir fer Randa, però la censura no va voler que jo en fos el director. Al final, vam fer una trampa i en lloc d'una revista vam dir que era una col·lecció de l'editorial.

Vostè no va ser un intel·lectual passiu, reclòs a les biblioteques o als arxius.
–A casa nostra l'actitud política no era l'habitual, no. Mon pare tenia llibres prohibits i, per exemple, un retall d'uns poemes sobre el president de la Generalitat Francesc Macià escrits per Sagarra. A més a més, vaig conèixer aviat el primer capellà antifranquista, Antoni Pons, que em llegia Les tombes flamejants, de Ventura Gassol. He estat sempre antifranquista, defensant els drets humans i els drets dels pobles, però mai he tingut carnet de cap partit polític. Malgrat haver estudiat als jesuïtes, m'agradava l'exemple d'Unamuno, Ortega, Maragall o Sartre, i anar contra corrent. A la Universitat, la meva generació era antifranquista i a Montserrat es notava encara més. L'Església de Catalunya va haver de fer una feina de suplència en absència de normalitat democràtica. Van ser anys de reunions clandestines, de la tancada de Montserrat, d'un intens activisme cultural, de les classes a la Universitat de Prada. Anys de rescatar el doctor Rubió, l'obra de Vicens Vives, d'Arnold Hauser... El partit més fort era el PSUC, però ens ajudàvem tots, Unió Democràtica, PSC, ERC. Hi havia també CC, que quan es va desviar a una línia marxista, el grup de Jordi Pujol es va separar.

I vostè continuava la tasca cultural.
–Quan vaig tornar d'Alemanya [on va anar a ampliar estudis de filosofia i teologia] Jordi Carbonell i Max Cahner havien engegat el projecte d'Enciclopèdia Catalana. Carbonell em va proposar d'assessorar-lo en els temes referents a Mallorca i aviat vaig revisar o redactar centenars o milers d'articles sobre cultura catalana en general. Després va venir la crisi, l'enfrontament de Cahner i Eulàlia Duran amb Pujol i Banca Catalana, que no entenia els intel·lectuals. Va ser quan van sortir Curial i Randa, quan Fuster va treure Nosaltres els valencians i jo Els mallorquins i la llengua autòctona.

De molt jove li van encarregar la direcció de l'editorial de Montserrat.
–És l'editorial més antiga d'Europa, que s'ha mantingut de forma ininterrompuda des del segle XV. En vam ampliar la temàtica, de la religió a la cultura catalana. Ja teníem Serra d'Or i una revista infantil, que, per cert, hem tancat perquè hem perdut els ajuts de la Generalitat. Vam iniciar una col·lecció de llibre infantil per cobrir un buit en català –en aquells moments només hi havia La Galera i Joventut. Vam contractar autors i els nostres llibres van entrar a les escoles. Una altra línia va ser la de llengua, literatura i història. Ens vam convertir en una mena d'editorial universitària per donar sortida als treballs universitaris que no eren desitjats per la majoria d'editorials. Ara fa 50 anys que vaig entrar a Montserrat, n'he complert 70 i fa 40 anys que dirigeixo l'editorial, 40 anys des que sóc capellà i 40 de l'aparició del meu primer llibre.

La seva prosa ha rebut l'elogi dels escriptors.
–Els primers anys que vaig estudiar a Barcelona, jo no volia canviar el meu mallorquí i n'hi havia que em deien "aquell que no l'entenem". Després vaig adoptar una llengua estàndard. I, sí, alguns escriptors han dit en públic que els hagués agradat escriure novel·les com jo escric els meus llibres.

També dirigeix Serra d'Or.
–Va ser una eina per fer política cultural, seguint una línia marcada pel Consell editorial que aglutinava distintes sensibilitats polítiques. Volíem fer una revista cultural catalana amb llibertat d'expressió. Jo hi sóc
només després de la mort de Franco i a partir d'aquell moment tot va canviar molt.

I a Mallorca hi ha ara un retrocés lingüístic i una crispació que vostè diu que era innecessària.
–S'havia consensuat un pacte en temps d'UCD en el qual va intervenir la família Moll i el socialista Fèlix Pons, que no era precisament catalanista, però que no estava en contra de la llengua. El Pacte de progrés hagués pogut tirar endavant un aprofundiment de la normalització de la llengua que no va fer per no posar-la en perill. I ara hi ha una regressió que no agrada a molta gent del PP, com Gabriel Cañellas o Tòfol Soler, per no parlar d'Antoni Pastor.

Hi ha una part de la seva feina que s'acostuma a oblidar, la de secretari de l'Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes.
–És una de les coses més útils que he fet. Posa en contacte totes les universitats internacionals amb les d'aquí. És una instància no política que manté bones relacions en tots els territoris –Menorca, València, Alacant, Castelló– i reuneix tots els catalanòfils del món. Això dóna al català una gran projecció internacional.

Pateix molt la crisi?
–Anem fent. Tenim molts problemes per la davallada considerable de les subvencions que donava la Generalitat, però també per les retallades a València i Mallorca. S'està desfent la infraestructura cultural que tant ha costat d'edificar al llarg de dècades de molta feina i no sé com ens en sortirem a la llarga. Qui publicarà, per exemple, les tesis doctorals que surtin de la Universitat?

(Josep Massot i Ramis d'Ayreflor: "Josep Massot i Muntaner: «S'està desfent la infraestructura cultural que tant ha costat d'edificar al llarg de dècades de molta feina i no sé com ens en sortirem a la llarga»", Òmnium, núm. 21, tardor de 2012, p. 8-13)

 

* * *
 

En quin estat creu que es troba la literatura catalana?
En una situació en què mai no havia estat en la història, per quantitat de títols publicats, com d'interès de la gent per llegir. En altres èpoques hi havia noms molt importants que tothom reconeixia i tal vegada això no passi ara. Per exemple es parla molt d'Espriu i quan jo era jove hi havia un grup de gent que l'adorava, però els intel·lectuals d'aquell moment no podien veure'l; el mateix passava amb Carles Riba o amb Josep M. de Segarra. La perspectiva sempre és molt difícil, però potser és cert que no hi ha tants grans noms com en altres èpoques. Avui tenim fenòmens com Quim Monzó.

L'estat de la literatura catalana és bo en qualitat i en quantitat?
—En quantitat més que mai, en qualitat jo diria que estam en un moment bo.

Quina opinió té de la sectorització que està produint-se -emparada pels estatuts d’autonomia corresponents- de la llengua catalana, que pot conduir al secessionisme?
—Aquest problema lingüístic va sortir quan es va formar l'estat de les autonomies i es va denominar la llengua als diferents estatuts d'autonomia. A Catalunya se la va denominar llengua catalana. A les illes hi va haver un pacte polític, del qual no se'n va parlar però que vaig viure molt de prop, que va posar d'acord tots els partits per no trencar la unitat de la llengua, afegint al nom de llengua catalana allò de "pròpia de les illes Balears". Al País Valencià, però, li posaren el nom de "valencià" i, segons així com s'interpreti, aquesta denominació pot provocar problemes.

Al País Valencià hi ha molts problemes amb la llengua.
—La situació al País Valencià és dificilíssima i és una qüestió política que han de resoldre els valencians. Des de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC) hi ha hagut des de sempre un esperit descentralitzador, per tal de no ser una acadèmia barcelonina, i incorpora persones procedents de tots els indrets de les terres de parla catalana. Des de l'IEC s'és conscient que no es poden resoldre problemes lingüístics d'origen polític, però també deixa molt clara la unitat lingüística, que queda confirmada amb el decret que atorga a l'IEC jurisdicció sobre tots els territoris de parla catalana. Des del punt de vista pràctic, en aquests darrers temps s'ha mirat molt de transmetre la idea que la llengua estàndard no necessàriament ha de ser la llengua que es parla a Barcelona, sinó que pot estar formada per subestàndards, per varietats. A partir dels anys setanta, Josep Massot ha centrat les seves investigacions en la història contemporània dels Països Catalans i tenen un especial interès les seves aportacions a la història de l'Església catalana en el segle XX, a la Guerra Civil a Mallorca i a la cultura catalana sota el franquisme, i, sobre aquests temes, és autor de nombrosos llibres com Els mallorquins i la llengua autòctona (1972), La Guerra Civil a Mallorca (1976), Els creadors del Montserrat modern. Cent anys al servei de la cultura catalana (1979), Antoni M. Alcover i la llengua catalana (1985), El desembarcament de Bayo a Mallorca (1987), Vida i miracles del Conde Rossi (1988), Els escriptors i la Guerra Civil a les illes Balears (1990), Els intel·lectuals mallorquins davant el franquisme (1992), Llengua, literatura i societat a la Mallorca contemporània (1993) i Guerra Civil i repressió a Mallorca (1997), entre molts altres, sense oblidar les seves importants aportacions a l'estudi del cançoner
popular.

D'on li ve l'interès especial que ha demostrat per la Guerra Civil a Mallorca?
—No és l'únic tema que m'interessa, però, efectivament, m’interessa molt. Sempre m'he dedicat fonamentalment a la llengua i la literatura, i l'estudi d'aquests aspectes m'han duit a altres de complementaris, i així ha estat com he arribat al tema de la Guerra Civil que m'interessa molt. Les primeres vegades que vaig anar a Montserrat, em parlaren del llibre Els grans cementeris sota la lluna, de Georges Bernanos, que jo no havia llegit mai perquè es tractava d'un llibre prohibit. Fins aleshores havia llegit altres llibres prohibits, com La Guerra Civil espanyola, de Hugh Thomas, que em va ajudar molt, però que avui desaconsellaria perquè està ple de disbarats de la primera a la darrera pàgina, i quan finalment vaig llegir el llibre de Bernanos, vaig quedar impressionat pel que explicava. Un dia, revisant una revista francesa del 1938 que editaven els jesuïtes, vaig trobar una crítica al llibre de Bernanos; mesos després va sortir la resposta del mateix autor i vaig pensar que seria interessant donar-la a conèixer, després de constatar que era desconeguda. Això eren els anys 1974-1975, quan començàvem la publicació de la revista Randa i volia publicar l'article en el primer número, acompanyant-lo d'una mica d'explicació. A Montserrat tenim una biblioteca sencera sobre temes de la Guerra Civil, procedent de Francesc Cambó qui, des del seu exili, comprà tot allò que es publicava sobre el tema, i, posteriorment, la seva vídua ens la donà per a que es conservàs tot aquell material. La biblioteca estava tancada amb pany i clau i sols aquells que disposaven de clau podien accedir-hi, entre els quals afortunadament m'hi trobava jo, i vaig tenir l'oportunitat de llegir molts d'aquells llibres. Per fer la introducció a l'article de Bernanos volia fer una breu referència a la guerra a Mallorca, però el que havia de tenir tres pàgines en va tenir cinquanta i, finalment, va sortir el llibre La Guerra Civil a Mallorca. La meva intenció era deixar aquest tema, però de fet no l'he deixat mai. Un altre dels motius que també em mogueren a investigar sobre la guerra va ser que a Barcelona em deien coses com "a Mallorca éreu de dretes; a Mallorca vau guanyar la guerra; a Mallorca no va passar res; a Barcelona sí que hi va haver bombardejos i a Mallorca no n'hi va haver cap" i amb això detectava un greu desconeixement del que havia passat a Mallorca durant la guerra.

És un tema realment apassionant.
—És un tema que no s'acaba mai. Quan vaig començar, existien poques fonts documentals, però avui a poc a poc han anat obrint-se i hi ha gran quantitat de materials.

Com era la vida quotidiana durant la guerra?
—Els fets de la vida quotidiana són molt difícils d’explicar perquè no queda documentació. Els fets també van ser diferents a banda i banda, i per exemple, va ser l'any 1940, a la postguerra, quan a Mallorca hi havia ben poc per menjar, mentre que a Barcelona ja van passar fam l'any 1937. En els arxius francesos, italians i anglesos conserven molta documentació, però tot allò relatiu a la vida quotidiana no ho han conservat perquè no els interessa i, clar, no tenim materials i ens hem de conformar amb els testimonis orals.

Com es recolleix la informació oral?
—Per recollir informació has de parlar amb aquells que volen parlar, tenint en compte que no tothom vol fer-ho. Els que han estat a la presó normalment volen parlar, però aquells altres que mataven, o no t'expliquen bé les coses, o simplement no et volen parlar. Sempre que puc contrast la informació que em donen amb documentació escrita i moltes de vegades veus que no coincideixen. De vegades et trobes, per exemple, que un expresidiari et vol fer creure que va ser jutjat per motius polítics, quan en realitat ho va ser per un delicte comú.

Estan tancades les ferides de la guerra?
—Les ferides no estan encara tancades, encara queda la por i les seves seqüeles, a uns llocs més que a altres, com per exemple a Manacor. Un amic se va dedicar a fer un estudi sobre el batle Amer, de Manacor, que mataren en temps de la guerra. Va fer un seguiment d’allà on va estar amagat i com el van agafar i matar, i quan algú es va assabentar que tenia aquest material, va amenaçar-lo si s'atrevia a publicar-lo. Són coses que sembla que ja no haurien de passar, però que encara passen."

(Fragment de l'entrevista d'Antoni Roca i Maria I. Deyà: "Josep Massot. La paciència benedictina")