La darrera vegada que vaig compartir una vetllada amb Manel Marí va ser el passat estiu a casa de Xicu Lluy i Elena González, on va presentar Tavernàries, el seu darrer poemari, que havia obtingut el Premi València de poesia de la Institució Alfons el Magnànim. Aquell diumenge 13 d'agost, a la terrassa, envoltats per la rotunditat de les murades i els perfils de Dalt Vila, Manel va convertir un acte lúdic i literari en un homenatge a l'amistat i al record de l'enyorat Xicu. Acompanyat de Pau Sarradell i Elena, va llegir alguns dels poemes del seu darrer llibre. Que poc sabíem aquell sol post que era el darrer de veres. Que poc sabia que era la darrera abraçada que li donava, el darrer fins aviat. Aquell capvespre, cada vers recitat va esdevenir un brindis.

[...]

Els versos de Manel Marí poden ser la crònica d'una jornada, d'un moment o el relat d'una vida sencera. Els temes poètics dels seus llibres poden girar al voltant d'un sentiment, un moment viscut, un estat d'ànim o l'alegria d'una nit de farra i una ampolla de vi compartida.

Perquè els grans poetes saben trobar i troben música en cada escena i en cada racó de l'ànima. I Manel ho era. Però també era una persona divertida, emotiva, propera, sensible, transparent. Com deim a Eivissa, un bon jan. Fins sempre estimat, i gràcies per haver-me deixat compartir alguns moments de la teua vida. Et recordaré amb el teu capell i el teu somriure fràgil.

(Fanny Tur. "Manel Marí, un bon poeta, un bon jan", Periódico de Ibiza y Formentera, 4 de febrer del 2018, p. 35)

* * *

Pot semblar un contrasentit dir això ara que s'ha mort, però crec que si una cosa defineix la poesia de Manel Marí és el fet de ser una festa. Una festa de la poesia, per descomptat, que en les seves mans assoleix una síntesi òptima de rigor formal i lingüístic i de potència expressiva. Però una festa sobretot perquè els seus poemes són una contínua i lluminosa celebració de la vida, i també una permanent incitació a la insurrecció contra tot allò que és lleig, també des del punt de vista cívic i polític. Celebració, insurrecció i també exhortació a gosar poder ser lliures, a viure honestament i sense por, com ell ho va fer. Llegir els versos de Manel Marí fa que el lector se senti viu i que li vinguin ganes de viure més, i aquesta és una capacitat que tenen els poetes que són dignes de ser anomenats així.

Al contrari de tants personatges pomposos i ridículs amb els quals perdem cada dia el temps i malbaratem atenció i energies, Manel Marí va fer millor la vida dels altres amb la seva existència i amb la seva escriptura. Com va escriure ell mateix als últims versos d'un poema titulat "nocturn": "Qui diu d'anar-se'n? No pas jo, / que em quedo a despertar-me a soles / i cerco un roc a les palpentes / per bregar un dia més de nit". El trobarem a faltar a ell i als poemes que encara havia d'escriure, però tindrem a favor nostre tots els que va tenir temps de deixar-nos escrits.

(Sebastià Alzamora. "En la mort de Manel Marí", Ara, 2 de febrer del 2018, p. 27)

* * *

A primer cop d'ull, hi ha alguna cosa com d'antic, d'arcaic, en l'aparença de Manel Marí, alguna cosa que et fa pensar en una manera de viure molt a prop de les veritats elementals de la terra. Això que penses que quedaria bé en un paper de pagès o de pastor, o de pescador o saliner.

Marí, però, és un poeta essencialment urbà: la ciutat és escenari, paisatge i contrapunt essencial a la seva poesia. Amb la seva nit, els seus barris i ports i, sobretot, els seus bars, calia dir-ho tot d'una.

Segurament això és així perquè la poesia seva, abans de ser una poesia elaborada, intel·lectualment i formalment, és una poesia viscuda, ben arrelada al batec vital.

Sempre que no et faci por agafar la mala hora i pagar, al matí, el preu de la ressaca corresponent, l'amic Manel és un company perfecte per a una nit llarga i de bars, aquests bars on ha organitzat i protagonitzat a vegades actes dedicats a la poesia, la música i el vi a parts més o manco iguals. De bar en bar, o de cervesa en cervesa, ens han passat a vegades les hores amb aquesta velocitat que pren el temps quan ens mostra la cara amable d'una conversa que va d'aquí a allà, de la poesia a la política, del diví a l'humà, de les dificultats i possibilitats del vers de vuit síl·labes al tast d'una cervesa, del seriós al lleuger.

(Miquel Cardell. "Una immensa revolta", dins del llibre Grans Èxits. Palma: Moll, 2010, p. 9-10)

* * *

Amb No pas jo, llibre guardonat amb el I Premi Mallorca, l'obra de Manel Marí (Eivissa, 1975) arriba a un punt d'inflexió, que palesa la maduresa d'aquest jove poeta eivissenc. La seva trajectòria, des de 18 poemes d'amors (revista Eivissa, 1999) fins a aquest últim llibre, constitueix un procés de reflexió del jo davant el món, que fa de la poesia un instrument de coneixement. Entre el primer poemari i aquest darrer queden Poemes en gris (1999, Premi Miquel Àngel Riera), la "plaquette" Clarisse (1999), Poemari de descortesia (2000), Patrimoni dels dies (2001, Premi Baladre) i Deshàbitat (2004, Premi Senyoriu d'Ausiàs March de Beniarjó), a més de El tàlem (2002, encara inèdit). Es tracta d'unes obres que reflexionen a partir de l'experiència i es caracteritzen pel to narratiu i per la incrustació d'elements lingüístics col·loquials.

[...]

No pas jo és un clam intens en favor de la llibertat, un crit de rebel·lia davant un món d'esclaus, que consenten el seu estat i fins i tot temen perdre'n la condició. En aquest sentit, més que d'un llibre de poemes, es tracta d'un llarg poema, format per petites peces, que ens mostren les diferents actituds del jo poètic davant el món actual. El títol mateix —en què el pronom personal de primera persona del singular subratlla l'actitud individual del poeta— permet una doble interpretació en el sentit general de la lectura que hem apuntat. Per una banda, és una declaració del posicionament del nostre autor que, mitjançant la doble negació, subratlla que no vol que comptin amb ell per a la construcció d'aquest món d'esclaus, contra el qual es rebel·la. Per una altra, si entenem la paraula "pas" com la forma balear de la primera persona del present d'indicatiu del verb "passar", es reafirma en el seu compromís en la lluita contra aquest estat de coses, lluny de qualsevol actitud d'alienació o de desinterès.

[...]

Com hem dit al principi, la poesia de Manel Marí es caracteritza pel to oral i narratiu. La cruesa i la violència del poemari es palesen formalment en aspectes com la utilització de títols molt curts i contundents —sempre en minúscula— per als poemes, la brevetat narrativa, les referències religioses en un sentit gairebé sacríleg, la introducció d'exclamacions pròpies del llenguatge col·loquial o l'ús dels versos octosíl·labs. L'autor ha confiat en l'efecte rítmic i en la potència expressiva de l'octosíl·lab, un vers poc fressat en la poesia catalana, però que, curiosament, fou emprat en la poesia narrativa medieval. És, per exemple, la forma que el nostre Ramon Llull escollí per al seu colpidor Cant de Ramon, on també, com Manel Marí a No pas jo, vessà la fúria i l'amargor que li produïa el món miserable que li havia tocat viure.

(Pere Rosselló Bover. "Contra allò que ens fa esclaus", pròleg al llibre No pas jo. Palma: Moll, 2006, p. 7-17)