I

Avui no és clara la nit, i els núvols
semblen enfosquir més encara la contrada:
hi deixen caure la tenebra com un vel de dol.
Tanmateix, la presència del mar, lluny,
anima l'ombra,
allibera els arbres del pes del sol
i les pedres del pes ombriu que les domina.
S'esborren els camins, que semblen lents,
i el llargandaix es reclou sota les pedres.
Els murs s'allargassen
i els turons confonen llurs perfils
entre la fosca alenada del capvespre.
Tot és quiet i l'estornell, damunt la bessa,
sembla que dorm, encara que guaita, gasiu,
la tornada de l'ombra.
Ni tan sols a ponent no en queda gens, de llum,
només una claror somorta s'obre
més enllà del cel
i de la lleugera presència dels estels.
Tot, en una lenta i gairebé imperceptible davallada,
va tancant-se en un repòs on la quietud
no és silenci, ni espera, ni tan sols deturament.
Només no-res, un buit, un sot ombriu,
un clot on la ment s'esfondra i es refà
del violent sotrac de la galerna.
Encara que la soledat aspriva
que empara aquest indret desvetlla, altre cop,
una rara recança de retorn i comiat.
No res. La solitud-que penses.
Sentir que hi ets. Que tot
és teu. Que res no pot ser tan tot com ho és ara.
Que no hi ha res com aquest sojorn de l'esperit,
la feina feta, els nens al llit.
Neta la roba.
És bo sentir-se gran i lliure i assenyat,
com aquests arbres vells que tot ho saben
o com aquestes pedres que ni tan sols les pot matar
el record o com aquestes bèsties que tot el dia corren.
O com aquesta casa vella que cada cop que hi torno
ens reconeix cadascú en el que som
o en el que podríem ser i potser serem un dia.
No hi ha com fer-se gran, i rius
de la pensada.


La vall, davant nostre, s'obre, s'eixampla i es desfà;
davalla entre petits turons que sembla que dansin
en la fosca, i cada instant que passa
s'enalteix la foscor; la negror arriba
cap a mi i m'embolcalla amb els fils de la posta
que tot ho van cobrint sota la fosca ponentina.
Què és el que, altre cop, aquí, em porta?
L'indret, arrecerat del tro i del núvol?
El temps que hi sóc, mandrós, endut
per la indolència de l'estiu i el no fer res?
El costum, habitual en mi, i en tots nosaltres,
de deixar-se emportar per la nuesa de la ment?
O és saber-se lliurat al moviment més propi,
amarat pel sentiment i el goig de viure?
El retorn, potser? O és l'enyorança?
O és l'esperança de retrobar el que vam ser
i vàrem perdre o el que no fórem mai
o el que hauríem pogut fer de tots
nosaltres?
Què és el que, altre cop, aquí, em porta?

(Del Poema I del llibre El desert)

* * *

VII

Enterrar els morts

Acomiadat el dol a la porta de l'església, els homes de la família vam anar al cementiri. L'àvia en el cotxe de morts, al davant, tot cobert de flors i crespons negres que onejaven al vent, circumstància que en algun moment permetia que es llegissin, en l'aire, les lletres platejades cosides a les cintes. Darrere, en tres o quatre cotxes, anàvem els meus germans i jo, els meus cosins, els meus oncles i el marit d'una neboda de l'àvia que no va parar de tossir durant tot el trajecte. A les exèquies havien assistit els parents i amics dels meus pares, els nostres amics, alguns dels quals estimaven molt l'àvia, amb la qual tenien llargues converses quan passaven per casa o venien a dinar. També hi van assistir amics del meu avi, pocs, ja que no sortien de casa, i la majoria s'havien anat morint en els últims anys.

L'àvia havia mort a una edat avançada, sense patir de cap mal. El cor fort, el fetge en perfecte funcionament, l'estómac sense problemes. Les cames… les cames era l'única cosa de la qual es planyia. Però, de les cames no es mor ningú. Va morir de no-res, de vella, de cansament, de ganes d’anar a fer companyia al seu marit, el meu avi, que s'havia mort quan el pare encara no tenia dos anys.

Entre la mort de l'àvia i la del seu marit havien passat cinquanta anys. Cinquanta anys recordant el seu jove espòs, mort de sobte, d'un atac de cor, en els seus braços, mentre es gronxava sota el garrofer, a la finca que acabava d'heretar del seu pare. Cinquanta anys recordant-lo, parlant d'ell, idealitzant-lo, tenint-lo present en la memòria, a casa seva i en la seva vida. Era molt alt, deia, ben plantat, seriós, però tan amable, tan distingit…, el més distingit de tota la família: al seu costat l'Eustaqui era un pagès. Curiós i net, sempre ben posat. Sempre anava amb la indumentària idònia per a cada ocasió. D'una elegància natural que desconeixia l'ostentació. No era vanitós, ni presumit, però sabia observar les formes, les del vestir i les altres.

Sobre la tauleta de nit, l'àvia tenia el seu retrat de noces. Ell, de negre, amb jaqué de llana anglesa, deia, molt suau i molt fina, que abrigava i no pesava gens. La camisa amb les puntes del coll formant triangles equilàters perfectes. Vam comprar la pitrera del jaqué a Londres, deia, de cel·luloide, es podia rentar i sempre tan estirada, com emmidonada, molt millor que emmidonada. Ella, amb un vestit d'organdí, blanc per descomptat, una llarga cua que el fotògraf li havia recollit als peus, oberta i desplegada com un ventall. Un ramell de lliris blancs que sostenia amb la mà dreta i queia amb petites cintes de setí blanquíssim. Feien molt de goig, potser amb la bellesa dels rostres perplexos.

L'avi va ser enterrat amb la roba de nuvi que havia pogut portar, només, una vegada. Ara la portava per tota l'eternitat. Havia estat decisió de l'àvia. Que l'enterrin amb el vestit de noces, que a mi m'enterraran amb el meu. Així ho vaig decidir quan amortallava el teu avi. Amb el vel i la cua, i amb el ramell de lliris blancs que guardo a la capellera de l'armari rober.

Era un armari rober de caoba fosca, alt com una catedral, amb una lluna bisellada que sempre m'havia semblat immensa, coronat d'uns merlets fantasiosos i indescriptibles. Allí guardava el vestit de núvia, el vel, els enagos, les sabates, les mitges de seda, les randes, els setins, les cintes, les joies, senzilles i bellíssimes, que portava el dia del seu casament. Crec que l'àvia, a qui agradaven els llibres, havia llegit Great Expectations de Charles Dickens, ja que a mi, sempre m'havia recordat la dissortada senyoreta Havisham, la qual, ja vella, encara esperava vestida de núvia l'arribada del promès que no havia acudit a la cita.

Feia bon temps. Un sol primaveral il·luminava la verdor espessa dels xiprers. Els néts vam portar a l'espatlla el taüt de l’àvia fins a la capella familiar; un mausoleu que va comprar el nostre besavi perquè tota la família reposés sota el mateix sostre. Des d'una reixa de ferro, ornada amb la forma d'un copó eucarístic que es repetia innombrablement, es passava a una saleta presidida per un altar, sota del qual estava enterrat l'avi, sota una làpida en què figuraven el nom i les dates del naixement i de la mort i que deixaven un espai buit perquè s'inscrivissin, al costat del seu, el nom i les dates de l'esposa. A terra, tancada per una reixa amb els mateixos motius ornamentals que els de l'entrada, es baixava a una cripta on reposaven els restants membres de la família.

Vam deixar el taüt de l'àvia sobre un dels bancs adossats a la paret lateral de la capella, mentre el fosser anava arrencant acuradament la làpida que cobria el nínxol on jeia el cos del meu avi. El taüt estava intacte. Estava cobert d'una espessa capa de pols finíssima que, subtilment, velava el crucifix de la tapa i deixava entreveure les formes nues de la imatge. Dos homes van traure el pesat taüt que durant més de cinquanta anys havia estat clausurat pel feixuc marbre de la làpida; amb un drap li van traure la pols i van obrir les baldes que tancaven hermèticament la feixuga tapa del taüt.

L'avi, a qui jo no havia conegut, estava intacte. Els anys que havien passat d'ençà que va morir li havien conservat la joventut. Era, en efecte, un home de vint-i-sis anys, desnerit i transparent, de nas prim i de llavis finíssims, tot ell cobert d'una pols encara més subtil i immaterial que la que cobria el taüt. Vestia de blanc, sense mitjons, amb uns pantalons blancs de punt ajustats, amb la pitrera de cel·luloide comprada a Londres i el plastró de seda grisa. No portava el jaqué de llana anglesa amb què l'havia amortallat la meva àvia i amb el qual ella l'havia recordat sempre, després que va morir. L'arna, que havia fet niu entre la llana, va ser la que, fent malbé el teixit, havia desvestit l'avi i el mostrava als nostres ulls, atònits, amb els senzills calçotets de cotó.