"Fatigós i fort, aspre i subtil, és el llenguatge -l'estil- d'Ausiàs March, i no podia ser altrament. Era l'única manera possible en què la seva experiència arriba a comunicar-se amb un màxim d'eficàcia. Poeta de l'amor sobretot, per a ell l'amor era, al mateix temps, idea, conducta i passió, i la seva poesia es fa vehicle successivament de cavil·lacions teorètiques, d'anàlisis introspectives, de confidències tremoloses. Es tractava de transposar en paraules -i en paraules tan exactes que fossin insubstituïbles- el curs de la seva preocupació amatòria, retenint-ne intacta, sencera, la tibantor i la complexitat. Si el pensament s'aprima i es matisa, si ambiciona una exposició total, els mots l'han de seguir en la seva recerca de justesa i han de forçar les seves valències semàntiques i oracionals per correspondre a l'exigència que els regeix: els poemes d'Ausiàs reflecteixen aquest designi en estrofes i estrofes d'una aridesa obsessionant, abstractes, despullades. Quan el poeta aboca als seus versos l'emoció contradictòria que el posseeix, els estats afectius per què passa, i els destria i disseca en un examen meticulós, ha d'aplicar-se igualment a bastir-ne equivalències intel·ligibles. De vegades una metàfora mordent, sovint prolixes i allargassades comparacions, o algun cop els prosaismes xocants, li serveixen per a explanar la inefable turbulència interior, que, per ser predominantment tètrica i amarga, sol contagiar de tètric i d'amarg el seu correlat verbal. I més encara s'encrespa l'expressió d'Ausiàs en carregar-se amb la tensió rabiüda dels seus instants de deliri. Impreca o depreca, a crits, amb un lèxic disparat per la fúria, mal encabit dins el motlle del decasíl·lab."

(Joan Fuster: "Vigència d'Ausiàs March", pròleg a Antologia poètica d'Ausiàs March. Barcelona, 1959)

* * *

"L'articulació de la retòrica ausiasmarquiana, doncs, parteix d'uns continguts temàtics que no podem classificar com a revolucionaris per al seu temps. Joan Fuster havia insistit ja en la poca novetat que aportava l'autor pel que fa a allò que diu. On rau, per tant, la seua qualitat? A més de la qüestió lingüística, digna d'esment, caldria repetir que la força i la qualitat de la lírica d'Ausiàs March es caracteritzen per una peculiar forma de dir. No és representatiu què diu, sinó com ho diu, seria una lectura sintètica i un tant simplificada de la nostra exposició, encara que vindria a marcar les diferències de partida entre la poesia i allò que no ho és."

(Adolf Piquer Vidal: "Retòrica i discursivitat en Ausiàs March", dins Vida i obra d'Ausiàs March [Congrés On-Line])

* * *

"Un dels aspectes que més sorprenen en la seua poesia és la marcada personalitat, fins i tot exacerbada, del jo poètic. Darrere del 'io só aquell' hi ha una actitud envanida i arrogant de l'exclusivitat de les seues accions. Tant quan s'autoproclama mestre amador com quan confessa les misèries del seu tarannà. Potser en el primer escrit crític de Fuster sobre Ausiàs, publicat l'any 1953, ja afirma que, sens dubte, es tracta del poeta europeu del segle XV que més parla de si mateix. I aquest aspecte de confidència que desprenen els versos és, tal vegada, un dels factors de connexió amb la poesia contemporània. Com explica Fuster: 'El fet de trobar-nos-hi amb aquella contundència egoista, amb aquell jo hipertrofiat i en carn viva, ens sedueix plenament'. Aquesta autoafirmació descarada i petulant el fa realment atractiu i, al mateix temps, sense parió: 'Io só aquest que em dic Ausiàs March'.

Dins d'aquest aspecte del jo hipertrofiat cal comentar la presència obsessiva de la proclamació del mestratge en l'art d'amar, que Fuster anomena 'megalomania amorosa'. Constantment ens sorprèn amb la tossuderia rebeca que no hi havia ningú que se li pogués comparar en la pràctica amorosa: '¿Qui és aquell qui en Amor contemple/ com io, qui sent sos delits on abasten?'. Sembla que l'obra ausiasmarquiana siga un manual amatori, de la 'fina amor' i, tanmateix també de la 'folla amor'. Aleshores per ací vindrà la frustració i la condemna al sofriment. Com postil·la l'escriptor de Sueca, amb una interpretació força lúcida, els versos de March són el llibre de receptes del mestre: 'un dietari on el mestre en amors anota les seues pròpies vacil·lacions en posar en pràctica els consells que dóna, on ens consta que la seua assignatura li és insuficient, i com, a pesar de saber-ne molt més que ningú, el destí encara li juga una mala passada de demostrar-li que encara no en sabia prou...'."

(Josep Ballester: "El franctirador Fuster i el megalòman March", dins Vida i obra d'Ausiàs March [Congrés On-Line])

* * *

"No són pocs els historiadors de la literatura que han desestimat la biografia del cavaller de Gandia com a pista fecunda per entendre'l millor, a ell i els cent vint-i-vuit poemes atribuïts que va escriure amb una constància certament notable. La intranscendent notícia d'un censal, l'avorridíssima literatura processal, el senyor de jurisdiccions o l'home de zels agraris proporcionarien poca cosa més que referents freds, massa asèptics per a resoldre els enigmes d'una obra complexa i variable. Duta fins a l'extrem aquesta tesi, resulta un March sense temps, aïllat dels vaivens de la història, en el si de l'esfera d'un jo hermètic i amb problemes de desdoblament de la personalitat."

(Ferran Garcia-Oliver: "Singularitat amarga", dins En la vida d'Ausiàs March. Barcelona: Edicions 62, 1998)

* * *

"— Què fa d'Ausiàs March un poeta extraordinari?
— La seva capacitat de dir la veritat. La capacitat extraordinària d'expressió. La seva llengua és extraordinària i, a més de dir la veritat, sap que fa por. Per tant, això que he observat suara, el salt d'una paraula que sembla innòcua a la realitat del cardar, la gent no el fa. Aquest salt fa por. Ausiàs March ha estat molt mal llegit. Això de veure que comença essent un petit idiota més o menys cretí —en la concepció de l'amor angèlic i bestial—, i tot el cicle d'Ausiàs March vist com a totalitat, això no s'ha vist, no es veu, no té relleu dins el que s'escriu d'ell. Fixi's, un home com Joan Fuster se n'havia d'haver adonat i no recordo que en digués res. I ningú no llegeix Ausiàs March. En això, hi insisteixo. Aquesta veritat que diu Ausiàs March no interessa ningú. Els professionals de l'estudi de la literatura no se n'adonen. Ells van fent la seva feineta... La gent hauria d'anar amb Ausiàs March sota el braç. Això de donar la veritat, als savis, no els interessa. Llegeixen la paraula "delit" i no veuen que ha de ser la rebolcada, com diuen els de TV3."

(Joan Ferraté: "Era un salvatge i un insolent", dins El Temps, núm. 645, octubre 1996, [entrevistat per Lluís Bonada])