"Convé subratllar que per a un intel·lectual català el desastre del 1939 seria molt superior que el de qualsevol altre expatriat: sense biblioteca, sense tribunes normals d'expressió, amb un públic hipotètic, exclusivament de refugiats, no devia ésser gaire afalagador l'exercici de la vocació d'homme de lettres. Els esperonava, sens dubte, la confiança que el naufragi –tan inhumà, tan injust, tan tràgic, per a la majoria un capítol de la literatura de l'absurd– fóra passatger. Però els fats han permès un llarguíssim exili... [...] Un altre factor negatiu per als escriptors de la diàspora fou la Segona Guerra Mundial i la incomunicació forçada entre Europa i Amèrica. Rafael Tasis, que ho patí, recordava que durant l'ocupació alemanya «viure no ha estat pas una tasca fàcil com pot semblar als que respiren a ple pulmó l'aire lliure d'Amèrica», però afegeix: «Si bé en general els escriptors s'han vist privats de la normal satisfacció de veure impresa llur producció –es refereix, és clar, als de França– no han deixat d'escriure en català, fidels a una llei espiritual que era la raó suprema de llur exili.» No tots els parers intel·lectuals concordarien amb el que Tasis dóna gairebé com un axioma. Uns no exerciren més com a tals, uns altres s'integraren en altres cultures i uns tercers no publicaren fins al retorn o fins que l'exili esdevingué voluntari. La rude franquesa de Mercè Rodoreda en una entrevista del 1972 és ben explícita: «Durant l'exili no vaig escriure res perquè altra feina tenia per sobreviure. Escriure en català, a l'estranger, és voler que floreixin flors al Pol Nord. I és que es necessita molta pau per a poder escriure. Això no vol dir que els escriptors no puguin parlar de les èpoques tristes i dramàtiques.»

Cal convenir que per damunt de tot –qualitat literària, nombre de llibres i de lectors, xifra de tiratges– allò que justifica sobretot els escriptors d'exili, almenys durant una dècada, és l'esforç perquè la continuïtat literària no es trenqués i la llengua tingués un tornaveu públic fora de la pàtria. Al silenci, obligat i vexant, de dins, responien amb el lema de la continuïtat de la llengua i de la literatura a l'emigració. Aquest orgull legítim explicaria certes actituds de principi, tancades, com la de Navarro i Costabella, que posa en quarantena commemoracions i edicions de l'interior i que s'aïra contra els qui ignoren «que la literatura catalana s'ha mantingut activa i eficient fora de les fronteres de Catalunya des de l'any 1939 i que, per tant, mai no pot renéixer allò que no ha deixat mai d'existir»."

(De «La situació històrica de l'escriptor català exiliat», dins La literatura catalana a l'exili. Barcelona: Curial, 1976, p. 23-25)